Miquel Duran: “Ensenyant s'aprèn una barbaritat”

En Miquel Duran és ‘El Pintor de Les Preses’, una de les persones més emblemàtiques d’aquesta localitat de La Garrotxa, a través de la qual des de Xarxanet hem tingut l’oportunitat de descobrir el seu ateneu, el Centre Cultural, on hi dirigeix l’Escola de Plàstica que enguany fa trenta anys, carregada d’història i de records. En Miquel és una persona oberta i de confiança. Com a amfitrió, també ens ha ensenyat com va dissenyar els actuals gegants de la vila, i el seu sancta sanctorum: l’estudi privat, en una casa des d’on es divisa tot el poble.

Sou president Honorífic de l'Ateneu de Les Preses, el Centre Cultural, i a més a més sou la persona responsable de l'escola de l'Escola de Plàstica, que enguany fa 30 anys. Sou història viva, com ho heu viscut?

Estupendament bé! Ara més que potser abans perquè quan vam començar amb l'escola érem més nens que adults, ja que a primària abans no hi havia cap assignatura relacionada amb aquesta matèria. Sortosament ara faig més adults que nens. 

Com és que preferiu adults?

Perquè l'adult té més ganes d'aprendre, i jo d'ensenyar! Treballar amb nens és fantàstic però hi ha alguns que els pares els feien venir per obligació, o perquè un amic també venia... els que hi ha ara són uns entusiastes del dibuix, això si. 

Hi ha una cosa que és única a la comarca de La Garrotxa, i som els únics que la fem: diorames, o sigui, pessebres.

Què és el que heu anat fent durant aquests 30 anys de presència al municipi? 

Vam començar de manera molt senzilla fent dibuix, pintura plàstica i amb la incorporació d'algun adult la cosa va anar canviar. Hi ha una cosa que és única a la comarca de La Garrotxa, i som els únics que la fem: diorames, o sigui, pessebres. Això va sorgir de la voluntat de tenir quiets els nens, que aleshores en tenia una vintena a la classe i els volia incentivar, i donar-los alguna cosa que potser fes més per ells. Ho vaig trobar amb els diorames, que va despertar la curiositat des del primer moment.

Com és la relació amb el Centre Cultural? 

El Centre va néixer per la voluntat de fer teatre. Es va muntar una associació cultural i vaig sortir escollit president de l'assemblea que vàrem fer. A partir d'aquí, jo que sóc pintor, ja feia una mica de tot: la pintura, la literatura, l'arquitectura i el teatre on feia d'actor, de director, d'escenògraf, de coreògraf...

Gràcies a l'Ajuntament de Les Preses vam fer una ampliació del teatre. Ara el tenim fantàstic, amb una llotja i tot. D'aquí va anar derivant en muntar més seccions. Una de les noves seccions que van aparèixer va ser l'Escola de Plàstica. La Junta del Centre i l'ajuntament varen estar d'acord a autoritzar-la si la dirigia jo i mira, aquí estem!

Quanta gent participa a l'escola?

Abans fèiem de dilluns a dissabte, però era una mica massa i ara fem fins divendres, i tinc 10 o 12 persones. Si agafem la relació de la gent que ha anat passant, hi ha moltíssima. Hi ha una noia que va començar amb 12 anys i ara ja en té 40. També n'hi ha que fa 14 o 15 anys que els tinc, i com que els encanta, van continuant. 

Al Centre Cultural fem fins a 21 activitats ara mateix, i això fa que gent de la comarca vingui fins aquí.

Entenc que després de 30 anys i veient la procedència de la gent que ha passat per aquí, l'escola sobrepassa l'àmbit local, oi?

Per descomptat. Passa també amb el Marboleny, el futbol... passa amb totes les activitats que fem aquí que estan obertes i aleshores ens ve gent d'arreu. A tot arreu dels poblets de la garrotxa hi ha poliesportius, centres culturals... però aquí al Centre Cultural fem fins a 21 activitats ara mateix, i això fa que gent de la comarca vingui fins aquí. I ens va bé per fer que el Centre, l'edifici en sí, rendeixi. 

21 activitats, és una bona referència!

Ball, teatre, ioga, música, gimnàs, gegants, grallers, la mateixa escola de plàstica, acollim els historiadors que venen a buscar documentació antiga d'aquest poble mil·lenari que ja té documents datats del 922. De fet, quan muntem quelcom ja no ens fa falta cap altaveu al poble més que el boca-orella. A mi com m'agrada tant ensenyar i que la gent tingui ganes d'aprendre, és fabulós. 

Però us acompanya algú? 

No, no, l'escola la porto jo tot sol, perquè al ser un poble tan petit no dóna per més. Està malament que ho digui jo, però aprofitem que sóc una persona bastant preparada en pintura, escultura, pessebrisme; en fi, moltes disciplines. Tinc una bona trajectòria però m'he d'adaptar bé a cada persona, perquè a la mateixa aula un està fent una aquarel·la, el del costat restaurant un moble, l'altre una peça de pessebre...

Sou clarament l'ànima d'aquesta Escola de Plàstica. Què passarà quan us retireu, doncs?

Ho tinc tot pensat. Tinc la gran sort que durant aquests anys he tingut alumnes extraordinaris que estan donant classes a diversos llocs. Fins fa poc en tenia una que ara me l'han pres per dur-la a dirigir una escola de belles arts. Fixa-t'hi: l'han vinguda a buscar aquí, poca broma. El dia que jo marxi, hi haurà relleu segur. 

És important tenir iniciativa i muntar coses, però és molt més important la continuïtat.

Ja ho veig!

És important tenir iniciativa i muntar coses, però és molt més important la continuïtat. He vist com a molts llocs al plegar el president la cosa s'ensorrava. Seria una llàstima perdre-ho. Jo m'he anat fent gran aquí i he après moltes coses, perquè ensenyant s'aprèn una barbaritat. A casa meva hi vaig posar la primera tele, ràdio, bicicleta... els que venen al darrera ja ho tenen tot. Els meus alumnes m'obliguen a tenir contacte amb el dia a dia, i em mantenen jove!

Teniu també un llibre editat amb pintures de la Garrotxa, oi?

Sí, i vaig estar un any i mig per fer-lo! Vaig haver de fer 7.000 km en cotxe per recórrer els 55 pobles. Pensa que la Garrotxa no és molt gran, però vaig haver de fer moltes sessions. Això ho vaig fer als anys vuitanta, ara fa tres o quatre anys en vaig publicar un altre, i una poeta del poble em va batejar com 'El Pintor de Les Preses'.

Home, és un reconeixement!

Sí, m'han dedicat una sardana i tot! Ara hi han posat lletra. Jo agraeixo molt, com a persona oberta que sóc, tot aquest afecte de la gent. M'he involucrat molt amb la gent, de vegades acabes fent de psicòleg escoltant-la, i quan veus que t'aprecien i et valoren és molt agraït.