Precarietat, violència, abús de poder i misèria. El cinema social ha servit, al llarg de les darreres dècades, per denunciar, problematitzar i recordar moltes injustícies i desigualtats. Hores i hores de projecció a la gran pantalla que han ajudat a la divulgació i educació sobre qüestions que necessiten el seu temps. Molt més que un vídeo curt a les xarxes socials.

Tot i considerar-se una categoria, una etiqueta, per al programador i crític de cinema Miquel Escudero, el fet diferencial “és una qüestió de mirada, i cada mirada és un gest polític”. Recordant el cineasta francès Jean-Luc Godard, “val més fer cinema políticament que pel·lícules polítiques”, diu l’expert. Per a Escudero, molt vinculat als moviments d’avantguarda i al cinema experimental, la vessant social del setè art “no és tant què diem sinó com ho fem”.

La distància, el ritme i el temps de guió són alguns dels indicadors d’aquesta manera d’expressar una realitat. “Veiem pel·lícules pretesament socials on apareixen persones migrades sense espai ni paraula, filmades de forma furtiva, com si no existissin”, denuncia. D’altra banda, trobem “llargmetratges intimistes o de ficció -contrasta- amb un gran compromís amb personatges oprimits o que viuen dificultats”. Més enllà de la categorització, l’enfocament de la història és el que determina si estem davant d’una obra de cinema social o no.

La relació professional al cinema

Al llarg de la seva experiència professional acompanyant projectes de nous cineastes, Escudero ha comprovat que fer cinema és un privilegi. Tot i que no sempre és així, cal que els directors tinguin un “gran respecte les persones a qui s’està filmant i el seu temps”, indica.

Evoca el treball del director portuguès Pedro Costa, autor de ‘Juventud en marcha’. El seu mètode és molt particular: conviure molt de temps amb les persones que protagonitzaran el seu film, generalment actors no professionals que mostren la seva realitat quotidiana. “Dinar, escoltar, passar temps amb aquestes persones et permet fer-te càrrec de com és la seva vida. Si no repetim el que passa a la televisió: demanar quatre frases i marxar”, explica.

La retina d’Escudero està acostumada a veure moltes hores de cinema al llarg de l’any. Entre d’altre, ha format part del comitè de selecció de la Setmana de la Crítica del Festival de Cannes. Potser per això reclama honestedat i respecte vers l’espectador. Assenyala que “un cineasta mai pot pensar que l’espectador és menys intel·ligent que ell”, i rebutja fórmules tendencioses. Un clàssic: introduir música de tensió per assenyalar l’antagonista de la pel·lícula.

Pornomisèria: la perversió del “cinema social”

Els colombians Luis Ospina i Carlos Mayolo van popularitzar i criticar un subgènere cinematogràfic molt present als anys 70: la pornomisèria. Es tractava de films on es mostrava la misèria “fent un espectacle del patiment de les persones”, descriu Escudero. Una manera de retratar la societat “feta per persones amb diners i allunyades de la realitat que descriuen”.

L’hereva moderna d’aquell estil és l’espectacularització de la pobresa. Caracteritzada per “transicions ràpides i muntatges intensos que no et deixen respirar ni entendre què està passant”, aquest gènere més actual té un dels seus màxims exponents en ‘Ciudad de Dios’. Una pel·lícula brasilera que explica l’origen i vida a una de les faveles més importants de Rio de Janeiro, marcada pel narcotràfic i la delinqüència.

Lluny del sensacionalisme i de l’espectacle, Escudero aposta per “no romantitzar la pobresa” i explicar les situacions en tota la seva complexitat. Sense caure en estereotips, però tampoc des d’una posició paternalista: “a vegades s’idealitza al cinema les persones negres, mostrant-les sense defectes, perfectes. Presentar una persona de manera idealitzada és rebaixar-la, és treure la seva humanitat imperfecta”.