Sportswashing és un terme anglosaxó que ha fet fortuna recentment a l’hora de definir la pràctica que consisteix a utilitzar l’esport com a mitjà per legitimar i guanyar reputació. Malgrat que n’hem sentit a parlar molt en els últims temps, sobretot arran del Mundial de futbol que se celebra a Qatar, el cert és que aquest fenomen és tan antic com l’esport mateix.

“Hi ha determinats països que estan fent servir –i passa cada vegada més– grans esdeveniments esportius i espectacles per projectar a l'exterior una imatge que té molt poc a veure amb allò que realment passa a l'interior”, explicava a Xarxanet el Carlos de las Heras, responsable d’esports i drets humans d’Amnistia Internacional (AI).

L’exemple de Qatar, que ha aconseguit ser la seu d’un Mundial essent un país en què les vulneracions dels drets humans i les persecucions a minories estan a l’ordre del dia, és molt cridaner, però compta amb precedents tant o més nefastos. Entre els més cèlebres hi ha el Mundial de futbol del 1934 que va organitzar la Itàlia de Mussolini i que va servir com a altaveu per a la propaganda del règim; els Jocs Olímpics del 1936 celebrats a Berlín per a glòria de l’Alemanya nazi; o el Mundial del 1978 a l’Argentina, en un país sotmès al jou del dictador Jorge Rafael Videla.

“Mentre a l’estadi Monumental de Buenos Aires una multitud de persones festejava els gols de la selecció argentina contra els Països Baixos, a només deu carrers d’allà, a l’Escola de Mecànica de l’Armada, en aquell mateix moment el règim de Videla torturava i feia desaparèixer membres de l’oposició”, assenyala De las Heras.

El Mundial de Qatar, un cas paradigmàtic de sportswashing

Lluny d’aprendre dels errors, la FIFA ha continuat ensopegant amb la mateixa pedra i s’ha prestat a rentar la imatge de països de dubtosa qualitat democràtica a través del futbol. El Mundial de Rússia del 2018 i, especialment, el de Qatar d’aquest 2022 són clars exponents de com el màxim organisme del futbol mundial s’ha deixat seduir pel poder econòmic i l’ha avantposat a qualsevol altra consideració.

“És un Mundial que ens avergonyeix perquè Qatar l’està utilitzant per oferir al món una imatge moderna, oberta i reformista, quan la realitat dels drets humans al país és molt preocupant, amb especial atenció a la llibertat d'expressió, els drets de les dones, els drets del col·lectiu LGTBI i, sobretot, els abusos que han patit els treballadors migrants”, lamenten des d’AI.

En aquest sentit, la controvertida elecció del país àrab com a seu del torneig ha provocat un rebuig generalitzat i nombroses crítiques entre entitats i col·lectius en defensa dels drets humans. També dins del mateix món del futbol, tot i que de manera molt més tímida. Per exemple, el jugador del FC Barcelona, Héctor Bellerín, qui no va ser seleccionat per Espanya per viatjar a Qatar, va declarar que no sap si hagués pogut gaudir de la cita “amb la càrrega de jugar en un país en què han mort 6.500 persones” en el procés d’organització i construcció del Mundial.

Aquesta xifra, que fa feredat, és d’una investigació del diari britànic The Guardian, que va publicar un ampli reportatge en què relatava amb tots els ets i uts les terribles condicions laborals dels treballadors, la majoria migrants procedents de països com Bangladesh, el Pakistan o el Nepal, que van actuar com a mà d’obra per construir les infraestructures de cara a l’esdeveniment.

En aquest context, organitzacions com AI i Human Rights Watch (HRW), entre altres, han posat en marxa la campanya #PayUpFIFA, en què insten l’organisme a crear un fons i dotar-lo amb 440 milions de dòlars –la mateixa quantitat que té reservada per a premis entre les seleccions participants en el Mundial– per destinar-los a reparar i indemnitzar les persones treballadores que han patit abusos durant el procés d’organització de l’esdeveniment.

“Cal deixar clar a la FIFA que, en lloc d’amagar els problemes sota l’estora, hauria de tenir gestos com donar suport a aquest fons”, diu De las Heras.

Una estratègia que ha guanyat adeptes en els últims anys

La FIFA, però, no ha estat l’única gran institució esportiva que ha acceptat els diners qatarians a canvi de fer els ulls grossos pel que fa a la situació dels drets humans al país. De fet, l’emirat ja va esdevenir el principal patrocinador del FC Barcelona durant sis temporades, ha comprat el París Saint-Germain, ha organitzat grans esdeveniments esportius com el Mundial d’Atletisme del 2019 i una prova del campionat de Fórmula 1, entre altres, i ha invertit enormes sumes de diners per guanyar pes i poder polític a través de l’esport.

Tres quarts del mateix han fet països del seu entorn com els Emirats Àrabs Units i l’Aràbia Saudita, i de més enllà, qui en els últims anys han apostat per aquesta estratègia per endolcir la seva imatge de cara a l’exterior i emergir com un agent amb un paper rellevant al tauler internacional. “En els últims anys, determinats països, especialment de l'Orient Mitjà, estan diversificant les seves inversions a l'exterior i utilitzen l'esport per fer-ho”, exposen des d’AI.

Així, malgrat que la FIFA és un dels principals exponents de l’sportswashing, no és l’únic. Hi ha exemples molt més propers, com el de la Federació Espanyola de Futbol (FEF), qui el 2019 va signar un acord amb l’Aràbia Saudita per disputar la Supercopa d’Espanya de futbol al país asiàtic durant els següents sis anys. Per a més inri, el president de l’ens federatiu, Luis Rubiales, va batejar el torneig com “la Supercopa de la igualtat”.

“La decisió de portar la Supercopa a l’Aràbia Saudita va ser fonamentalment econòmica, com és el cas de gairebé tots els esdeveniments que se celebren a països on hi ha greus violacions dels drets humans”, van advertir des d’AI, qui va protestar davant d’aquesta instrumentalització del futbol com a eina per emmascarar la realitat de vulneracions constants dels drets humans que perpetra la monarquia saudita.

Israel: esport per desviar l’atenció de l’Apartheid

Si parlem de sportswashing, un altre dels exemples paradigmàtics d’aquesta pràctica és Israel, qui ha emprat repetidament aquesta estratègia per desviar l’atenció sobre els crims que comet de manera sistemàtica contra la població palestina. Així ho denuncien la campanya internacional de Boicot, Desinversions i Sancions a Israel (BDS) i la Coalició Prou Complicitat amb Israel (CPCI).

“Quan en parlem o fem campanyes sobre aquesta qüestió, ens adonem de l’èxit de les campanyes mediàtiques d’Israel per rentar la seva imatge, atès que molta gent continua sense ser del tot conscient de les gravíssimes vulneracions de drets que el país comet a Palestina”, advertia a Xarxanet l’Ayed Safadi, de la CPCI.

Part d’aquestes campanyes abracen l’esport com a instrument per rentar la cara d’Israel i projectar-lo com un país obert i modern, alhora que emmascara l’ocupació i l’Apartheid. D’exemples n’hi ha a cabassos, com el del Giro d’Itàlia de ciclisme del 2018, que va acollir tres etapes a l’Estat hebreu a canvi d’uns deu milions d’euros, com van assegurar diversos mitjans.

Sense deixar l’esport de la bicicleta, el país també ha invertit en la creació d’un equip punter, l'Israel Cycling Team, que disputa les principals proves internacionals del calendari ciclista. O en la presència a la Volta a Catalunya d’un altre equip israelià, l’Israel Cycling Academy, que va portar molta cua. Per això, des de la campanya BDS i la CPCI criden a no donar suport a aquesta mena d’estratègies que “normalitzen” les polítiques israelianes: “O et plantes, o ets un còmplice més”, expressen.

Grans esdeveniments que no canvien res

Amb tot, cal preguntar-se si aquests grans esdeveniments esportius serveix per canviar alguna cosa, des del punt de vista dels drets humans, en els països on se celebren. La pressió en aquest sentit té algun efecte positiu o tot queda en una mera operació de rentada d’imatge?

Aquest, precisament, és l’argument que esgrimeix el president de la FEF Luis Rubiales per justificar l’acord per portar la Supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita. Un raonament que ha tornat a emprar per parlar del Mundial de Qatar, que, assegura, “deixarà un llegat al país” en matèria de drets humans.

La realitat, en canvi, no avala el parer del dirigent del futbol espanyol: “Fins ara, si ens basem en el passat, el cert és que la celebració d’aquestes cites esportives ha servit de ben poc, més enllà de la maniobra publicitària que representa”, apunta Carlos de las Heras.

No obstant això, AI ha insistit que la seva posició no és promoure el boicot a aquest tipus d’esdeveniments, sinó cridar l’atenció sobre el que hi passa realment. “Si, malgrat tot, es juga un Mundial a Qatar, creiem que no podem deixar passar l’oportunitat de posar sobre la taula la situació dels drets humans al país i reclamar que les coses canviïn”, afirma el responsable d’AI. Per això, de cara al futur, demanen que s’incloguin clàusules que tinguin en compte el respecte dels drets humans a l’hora de celebrar grans esdeveniments esportius.

No és demanar res que la FIFA no s’hagi compromès a complir. De fet, el 2016 el màxim organisme del futbol mundial va incloure una clàusula de drets humans als seus estatuts en què establia el seu “ferm compromís a favor del respecte dels drets humans reconeguts per la comunitat internacional” i afegia que “s’esforçarà per garantir el respecte a aquests drets”. El Mundial de Qatar és l’última demostració que, fins al moment, tot plegat no és més que paper mullat.