Què fem creuats de braços?

Des de sempre m’havien dit que, si vols que alguna persona col·labori amb tu en algun projecte o et doni un cop de mà en realitzar quelcom, li has de demanar sempre al que està més ocupat. Amb el pas dels anys he entès el que m’estaven dient i he pogut comprovar la raó que tenien els que m’ho deien.

Què vol dir això? En poques paraules: que les persones complidores i de les que et pots refiar són les persones que es comprometen amb un projecte, amb una tasca..., que la desenvolupen fins al final, malgrat els seus èxits i fracassos, que sempre estan ocupades perquè el seu compromís no s’aturarà fins que et pugui donar resposta i que, per tant, són les que estan més ocupades perquè no deixen tirat a ningú. No malbaraten el seu temps sinó que l’aprofiten fins al darrer minut. I quan han acabat amb aquest projecte s’embarquen amb un de nou perquè són emprenedores: sempre amb noves idees, sempre amb ganes de fer, sempre amb iniciatives que es poden dur a terme (o no), però amb ganes de contribuir a una millora del seu entorn.

Evidentment, aquest compromís s’ha de canalitzar perquè aporti valor a la societat i a les persones del voltant. Si no està ben canalitzat i la persona només es mira el seu melic, esdevindrà egoisme, tancament cap a l’entorn i destrucció de les persones veïnes a qui veurà sempre com una competència deslleial contra la qual cal lluitar. Però si es canalitza correctament, es pot contribuir d’una manera decisiva a millorar la societat en què conviu, aporta valor a les persones que té al voltant i les potencia perquè puguin treure el millor d’elles mateixes. Aquesta contribució en positiu permet obrir-se als altres i possibilita, també per a ella mateixa, un creixement personal ple de fortaleses.

Doncs bé, aquest és un dels reptes que té el voluntariat en la nostra societat del segle XXI. Vivim en un món envoltats de confort i de comoditats, però no totes les persones hi poden tenir accés per motius diversos. I quan veiem a una persona amb molt de temps lliure i creuada de braços cal que ens preguntem si no hi ha res a fer, o bé, si es poden fer moltes coses però no sabem com canalitzar-les perquè repercuteixin positivament al nostre voltant.

Ara comença un nou any, i aquest, va sempre acompanyat de nous projectes, propostes i iniciatives que podem desenvolupar. La més habitual és la d’apuntar-se a un gimnàs per anar-hi un dia i no tornar-hi mai més. Però una bona proposta també pot ser la de dedicar una estona del meu temps, perquè soc ric en el meu temps i puc decidir què fer amb ell, i posar-lo al servei dels que més ho necessiten. En tot cas, no val que sigui una proposta d’un dia, sinó que cal comprometre’s per un temps determinat perquè, un cop compromesos, la persona amb qui em comprometo m’estarà esperant dia rere dia, o setmana rere setmana, perquè no la falli. Les persones que pateixen situacions d’exclusió tenen les seves vides plenes de fracassos i rebuig i, per aquest motiu, si jo em comprometo amb alguna d’elles, no puc permetre que visqui amb mi un nou fracàs deixant-la sola i abandonada. Ans al contrari, sempre m’estarà esperant perquè li demostri que jo no la fallaré i estaré al seu costat en els moments difícils, però també en els moments bons. En la mesura que li demostri que no la fallo, ella agafarà confiança i serà capaç de confiar en si mateixa per a treure el millor de si mateixa.