Ja no hi ha excusa amb les dades

De fa uns anys ençà, el ‘big data’ s'ha posicionat com un concepte de moda que hauria vingut a revolucionar-ho tot... I sí, suposa una caixa d'eines molt rellevant per millorar bona part dels nostres processos vitals i productius, però en realitat no deixa de ser una facilitat més per avançar -per fi- en una direcció que feia massa que erròniament menyspreàvem i que sectors més espavilats havien incorporat a la seva quotidianitat des de temps immemorials.

Anem al restaurant, per posar un exemple. Com s'elaboren els encàrrecs de productes als proveïdors? Amb una anàlisi acurada del consum precedent i en funció de la temporada, i de l'espai d'emmagatzematge disponible. Com es decideix quantes racions del menú es deixen mig preparades abans que arribin els clients i comencin a demanar? Amb una anàlisi acurada de les eleccions preferides els anteriors cops que s'han ofert. Com s'opta per deixar alguns plats a la carta i bescanviar-ne d'altres per noves opcions? Amb una anàlisi acurada de la tria, rendibilitat i facilitat de preparació d'aquells fins llavors existents.

Les dades ja ens rondaven, les generem nosaltres mateixos i el nostre entorn cada dia, i ens han permès sempre prendre millors decisions en qualsevol faceta de la nostra vida, si som capaços d'identificar-les, comptabilitzar-les i analitzar-les adequadament. En siguem conscients o no. A vegades només intuïtivament i sense mètode darrere. Precisament, en el moment actual, allò que ens permet el ‘big data’ és sistematitzar tots aquests processos. Ara ja no només disposem de dades que nosaltres puguem mesurar, sinó que ens arriben de tot arreu i les podem contrastar -el repte és ara seleccionar-les i discriminar-les-, els coneixements per abordar-les ens són més propers i els programes per disseccionar-les i visualitzar-les es troben a l'abast de la mà, molt més senzills i sovint oberts i gratuïts.

Les dades no han aterrat ara a les nostres vides i a la nostra societat. Simplement és que ara ja no podem mirar cap a una altra banda i fer veure que no van amb nosaltres. Ja no tenim excuses. Ara ens inunden i hem de decidir si volem nedar o ofegar-nos-hi. Ja no són elements que tan sols alquimistes especialitzats i experimentats són capaços d'entendre, transformar i beneficiar-se'n. Hi va haver un moment en què la ciutadania va entendre que aprendre a llegir i escriure ja no era un saber reservat a elits i experts, sinó una necessitat per prosperar. I que no fer-ne l'esforç significava perdre valuoses oportunitats respecte la resta, que no hi renunciaria. Ara ocorre el mateix amb les dades.

Un cop més, l'economia és el sector que millor i més ràpid ho ha entès, dedicant-hi ingents quantitats de recursos a treure rendiment de les seves dades i de les nostres, fins i tot girant-nos-les en contra per abocar-nos més al consumisme. Però i la resta? Té sentit que polítics, comunicadors i altres opinadors sembrin la por afirmant que hi ha un torrent d'ocupacions de primeres residències, que la inseguretat es dispara o que la immigració fa malvestats sense que els periodistes ho rebatem contundentment amb dades? S'explica d'alguna manera que les administracions gastin milions d'euros en polítiques públiques sense una avaluació sistemàtica i empírica sobre la seva eficàcia? O en el món associatiu, en un moment en què costa aixecar el cap després del parèntesi pandèmic, ja s'analitza prou metòdicament el perfil de la pròpia gent per trobar-hi potencialitats i flaqueses, quines accions funcionen més o menys en relació a l'esforç que requereixen i quines demandes motiven més internament i a l'entorn existent i potencial?

Les dades no ho expliquen tot, és evident. No han d'esdevenir el fonament d'una religió tecnocràtica, freda i impersonal. Però renunciar a servir-nos d'elles equival a decidir que volem avançar voluntàriament coixos.