Matilde Font: “Sempre que hi ha un problema de recurs d’aigua, es planteja un nou transvasament de l’Ebre”
Comparteix
Amb motiu dels vint-i-cinc anys de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, parlem amb una de les portaveus d’un moviment que ha anat molt més enllà de la defensa del riu per impulsar un sentiment ebrenc de pertinença al territori.
Imatges com la del nus blanc en un fons blau o frases com “Lo riu és vida” han passat a formar part de l’imaginari popular de tot un país i un territori. Tot això ha estat possible gràcies a la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), un moviment que ha transcendit la defensa del riu i del delta de l’Ebre per esdevenir un referent de lluita i reivindicació d’un territori molt sovint menystingut a Catalunya.
Vint-i-cinc anys després de recollir el llegat de moviments en defensa del riu i articular una mobilització massiva per tombar el Pla Hidrològic Nacional del Govern espanyol encapçalat per José María Aznar, la PDE es manté molt viva perquè, com diu la Matilde Font, una de les portaveus històriques de l’entitat, continua sent imprescindible. En parlem amb ella.
Com celebrareu aquests vint-i-cinc anys de la Plataforma en Defensa de l’Ebre?
El 15 de setembre va fer vint-i-cinc anys de la constitució de la PDE en una assemblea multitudinària al Teatre-Auditori Felip Pedrell de Tortosa, l’any 2000. Tenim previst celebrar-ho durant tot l’any amb diversos actes i activitats. Alguns ja els tenim previstos, i altres els anirem definint en funció dels esdeveniments.
Aquest 20 de setembre doneu el tret de sortida a les celebracions.
Sí, farem un acte a l’avinguda Felip Pedrell, al carrer, i serà un acte obert a tothom, com tots els que farem, atès que la Plataforma s’ha convertit en un moviment social que aglutina molta gent.
Per què continua sent necessària la PDE?
Aquest és un gran dilema. La veritat és que a nosaltres ens encantaria no existir, perquè això voldria dir que ja hauríem aconseguit blindar l’Ebre i posar en marxa totes les mesures per salvar el riu i el delta. Ara bé, és molt clar que això ha estat impossible d’aconseguir en aquests vint-i-cinc anys. Per contra, el que veiem és que sempre que hi ha un problema d’aigua, es planteja un nou transvasament de l’Ebre.
En què es tradueix això?
Estem parlant d’ampliació de nous regadius a la conca de l’Ebre i noves detraccions per portar aigua del riu cada cop més lluny de la seva conca natural. Per tant, això ens obliga a continuar defensant un riu en bones condicions, mediambientalment sostenible i prou gran per poder mantenir un delta en bon estat. Al cap i a la fi, el delta és el final de tota la conca del riu, i qualsevol política hidrològica que es posi en marxa en tota la seva conca li repercutirà directament.
Com recordes els inicis de la Plataforma?
Aquella gran mobilització ens va sorprendre fins i tot a la mateixa gent de l’Ebre. Amb tot, la PDE no va néixer del no-res. Ja feia anys que hi havia un grup de gent que va formar la coordinadora antitransvasaments i que va anar teixint xarxa a tota la conca de l’Ebre en contra dels grans transvasaments i embassaments, i es va crear la Coordinadora d'Afectats per Grans Embassaments i Transvasaments (COAGRET).
Per tant, ja hi havia moviments per defensar el riu.
Sí, ja hi havia un nucli de gent que es va oposar a la política hidrològica que plantejava el ministre Josep Borrell, del Govern socialista de Felipe González, i que volia interconnectar totes les conques de l’Estat espanyol. També es van oposar a la formació del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) i al transvasament de l’aigua del riu cap a Tarragona i la seva àrea.
I va arribar el Pla Hidrològic Nacional del Govern de José María Aznar.
El vam conèixer l’any 2000 i la base d’aquell pla era un gran transvasament de l’Ebre cap al sud de la península Ibèrica fins a Almeria; i cap al nord, fins a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. De seguida es va veure que el pla suposava un perill enorme per al manteniment del riu i del delta. Es van fer diverses reunions al territori, i després d’una trobada que es va fer a Amposta un gruix de gent va decidir que calia posar en marxa les mobilitzacions per aturar-ho. Aleshores, es va proposar fer l’assemblea al Felip Pedrell.
I va ser tot un èxit de convocatòria.
Pensàvem que seria una assemblea on hi aniria gent, però no ens esperàvem aquella presència tan important de gent de les Terres de l’Ebre. En aquella trobada es va explicar què implicava el pla hidrològic del Govern d’Aznar i va ser quan tothom realment va prendre consciència i va dir prou.
Molta gent s’havia sentit enganyada anteriorment.
Exacte, havien vist que tot allò que s’havia promès amb el transvasament cap a Tarragona no es va complir, i que en comptes d’aportar riquesa econòmica, com s’havia explicat, només va comportar pobresa per a les Terres de l’Ebre. De fet, el transvasament més important va ser el de gent jove cap a l’àrea de Tarragona, on es van crear els llocs de treball. I la gent jove va haver de moure’s cap allà per treballar.
"La mobilització va crear un sentiment ebrenc que fins aleshores no existia".
Va començar un període de molta protesta.
Entre el 2000 i el 2004 van ser uns anys de molta mobilització social, revolta i assetjament als polítics de Catalunya i de l’Estat espanyol. Sense violència, evidentment. De fet, a partir d’aquell moment no van parar de venir cap aquí, era un rosari permanent de polítics cap a l’Ebre per explicar els beneficis d’aquell pla. En aquell temps hi va haver molta pressió ciutadana cap als polítics.
Com va acabar tot plegat?
Després de guanyar les eleccions el 2004, el primer que va dir Zapatero és que derogaria el Pla Hidrològic. I és cert que el va derogar, però no del tot. Va mantenir totes les mesures que hi havia previstes a l’annex segon d’aquell pla, que també comportaven moltes detraccions d’aigua. I avui continuem en aquesta batalla perquè mai s’ha arribat a derogar.
Quines són les principals fites que destacaries en la trajectòria de la PDE?
Per una banda, la conscienciació que va crear entre la gent de les Terres de l’Ebre, en el sentit que cal defensar la nostra terra i nosaltres som els primers que tenim l’obligació de fer-ho. Això va crear un sentiment ebrenc que fins aleshores no existia. De fet, la gent de les Terres de l’Ebre ens sentíem ciutadans de segona a Catalunya. A partir d’aquella mobilització, molta gent es va sentir orgullosa de la defensa del territori i es va generar un sentiment de pertinença.
I més enllà d’això?
Evidentment, el fet que aquell gran transvasament no es tirés endavant, una fita que hem de celebrar tots. La nostra lluita també ha retardat moltes obres que, sense aquesta mobilització, ara ja estarien en marxa. I això voldria dir que el riu i el delta estarien en unes pèssimes condicions. Si ja tenen problemes greus, que hi són, encara tindrien més problemes de subsistència.
Així, el balanç és positiu.
En termes generals, penso que sí. I la lliçó important de tot plegat és tenir clar que si la gent no estem al darrere, collant els governs i els polítics, aquests tindrien màniga ampla per posar en marxa qualsevol mena de política, sense tindre en compte la gent, els territoris ni el medi ambient. I cuidar tot això és bàsic perquè les persones puguem tenir una bona vida i bona salut.
Ho comentaves abans, la PDE ha esdevingut molt més que un moviment en defensa del riu.
Sense ser la nostra pretensió, que sempre vam enfocar a blindar el riu i mantenir el delta, la veritat és que ha estat així i podem dir que som un moviment de referència a Catalunya, a l’Estat —estem molt connectats a moviments del Pirineu aragonès, per exemple, amb qui tenim lligams i problemàtiques comunes— i fins i tot a Europa. Sempre que hem anat a Brussel·les se’ns coneix i se’ns respecta. Els moviments ambientalistes i ecologistes europeus ens han dit sempre que coneixen la problemàtica del riu i del delta gràcies a la nostra tasca. Per a nosaltres, és un motiu d’orgull.
Tornem al present. Quin és l’estat de salut actual del riu i del delta?
Els problemes que tenim els mateixos que fa setanta anys. Es van fer tants embassaments —prop de dos-cents a tota la conca de l’Ebre—, i especialment els de Mequinensa i Riba-roja, els sediments no arriben al final del riu i queden retinguts a totes aquestes comportes i impediments que hi ha a tota la conca.
Per què ha passat?
Perquè els governs espanyols, que és de qui depèn, haurien d’haver aplicat polítiques per deixar arribar aquests sediments, però no ho han fet mai. Al contrari, han fet totes aquestes infraestructures i han donat la seva gestió a grans empreses com Iberdrola, Endesa i altres hidroelèctriques, però no les han obligat mai a fer baixar els sediments.
És un problema que es pot resoldre?
És un problema, però no vol dir que sigui impossible. Al final, tot és qüestió de voluntat política i de posar diners a sobre la taula. Els tècnics asseguren que existeix la possibilitat de fer-los baixar, amb més o menys dificultat, però és possible. De fet, a altres llocs del món s’ha fet.
Què implica que no baixin els sediments?
Implica un delta desnodrit. Cal tenir en compte que fa seixanta anys, a l’Ebre baixaven el 100% dels sediments, mentre que actualment no arriben ni al 5%. Això és una barbaritat i dificulta molt mantenir el delta, que és molt vulnerable davant del vent, l’aigua del mar i els corrents marins. No hi pot competir, és impossible.
Les constants detraccions d’aigua tampoc ajuden.
És clar, això fa que no arribi prou aigua per mobilitzar aquests sediments. Per tant, la solució seria deixar passar més aigua cap al riu, que tècnicament es pot. Els tècnics ho han explicat moltes vegades. Caldria deixar de passar aquests sediments retinguts en els embassaments, fer-los baixar i que arribin fins al delta per poder-los repartir per tota la plana deltaica. I que arribin fins al mar. En definitiva, es tracta que el riu torni a funcionar de manera natural, com abans que l’home fes tots aquests impediments al llarg de tot el seu recorregut.
El canvi climàtic no ha fet més que agreujar la situació.
És així, i qui ho nega ho fa per interessos personals, polítics i econòmics, o bé per una incapacitat intel·lectual. A causa d’això, l’Ebre, com tots els rius mediterranis, cada cop porten menys aigua. I si les persones n’extraiem cada vegada més per portar-la fora de la conca, el riu patirà més estrès hídric. I, de retruc, a nivell mediambiental no podrà fer les funcions que li corresponen. Això provocarà que els animals, les plantes i les persones que vivim a prop del riu patirem més aquest canvi climàtic.
Tothom en sortirà afectat.
Exacte. A les muscleres ja es nota: el riu aporta menys aigua, el Mediterrani s’escalfa i la renovació de les badies i l’aportació de nutrients disminueixen. L’aigua s’escalfa encara més i l’agricultura i la pesca surten especialment perjudicades pel canvi climàtic i per l’alteració humana del riu.
Un dels problemes centrals de tot plegat és la mercantilització d’un bé comú com és l’aigua?
Evidentment, perquè les empreses en l’últim que pensen és en la repercussió mediambiental, econòmica i sanitària d’un territori i de les persones que hi viuen. Per desgràcia, només es preocupen d’obtenir el màxim guany en el menor temps possible. I un recurs com l’aigua, que pertany a tothom, passa a ser un recurs cabdal per fer el seu negoci particular. Tot tenim dret a gaudir d’aquest recurs, no només les empreses.
De fet, Catalunya és una anomalia pel que fa a la gestió de l’aigua.
A escala mundial, la major part de l’aigua es gestiona de manera pública, mentre que a Catalunya, en gran manera, és privada. Sembla increïble, però és així: un bé públic com l’aigua, que hauria de ser de tothom perquè és bàsic per viure, el gestionen empreses que només busquen el seu benefici. És un model que hauríem d’anar revertint.
Com s’hauria de fer?
Segons expliquen els experts, els ajuntaments han de recuperar el control de l’aigua a mesura que s’acabin les concessions que es van donar a les empreses privades, per començar a assumir-ne la gestió i que aquesta sigui pública. A més, està demostrat que una gestió pública de l’aigua és més eficient i el servei és de millor qualitat. Per tant, tots en sortiríem guanyant.
Si mirem al futur, quin paper ha de jugar la PDE en els pròxims anys?
En aquest sentit, un dels principals reptes que tenim com a moviment social és fer el relleu a les noves generacions. A la Plataforma hi tenim persones joves, però ens agradaria que molta més gent jove es vagi implicant i entrant al moviment. Com us podeu imaginar, les cares visibles de la PDE som persones que fa vint-i-cinc anys que representem el moviment. I els anys passen per a tothom. És un crida que fem sempre: necessitem més jovent implicat perquè nosaltres puguem passar a un segon pla.
No és un repte exclusiu de la PDE.
Som molt conscients de la realitat del jovent, que ho tenen fumut perquè són un dels sectors de població més precaritzats. I és veritat que el relleu generacional és un problema comú de la gran majoria de moviments socials. Per això, nosaltres continuem aquí i estem disposats a donar tot el suport als que vinguin, però des d’un segon terme. Al cap i a la fi, defensar el riu i el delta ja no és per nosaltres, que tenim una edat, sinó per a les generacions futures i les que vindran després, que han de poder viure en unes mínimes condicions mediambientals i de salut.
A nivell més personal, Matilde, que ha suposat per a tu ser una de les cares visibles del moviment durant tants anys?
No ho era els primers anys, però a partir del 2004 es va produir una mena de trencament a la PDE. Hi havia un sector que considerava que amb la victòria del PSOE de Zapatero ja podíem desaparèixer deixar la defensa del riu en mans del govern. En canvi, l’altre sector no ho veia clar i creia que calia estar atents i continuar collant perquè els polítics anessin en la direcció que nosaltres consideràvem correcta.
Tu vas formar part d’aquest segon.
Sí, i el temps ens ha acabat donant la raó, en el sentit que continuem sent imprescindibles. En els polítics no es pot confiar al 100%, sempre cal que hi hagi un moviment potent al darrere que els empenyi, perquè al final sempre claudiquen davant dels grans lobbies de poder i les grans empreses. Són aquests qui els obliguen a fer plans hidrològics, energètics i de tota mena. En definitiva, són aquestes forces i grans empreses les que tenen el poder real, encara que no els vegem la cara. Per això em vaig quedar a la PDE i avui continuo aquí.
Afegeix un nou comentari