Quan si tens una bicicleta tens un tresor

“Una bicicleta no facilita només la mobilitat territorial, facilita també la mobilitat social de classe”. Ho diu i ho argumenta la tècnica de projectes de Bicicletes Sense Fronteres, Inès Carrillo. “Una bicicleta pot fer que algú pugui anar cada dia a treballar, pugui anar a classe o a una formació per a una inserció laboral o pot fer que vagi a entrenar a bàsquet o a futbol”, hi afegeix.

Hi va haver un temps que per les carreteres de l’Alt Empordà es van començar a veure circular unes bicicletes grogues. Eren els primers resultats de Bicicletes Sense Fronteres. Les portaven sobretot joves subsaharians que treballaven als camps, als horts i a les granges de la comarca.

L’associació va néixer el 2012 a Masarac, en plena Albera empordanesa, creada per Romà Boule, que segueix en el càrrec de director. La gran majoria d’aquelles primeres bicicletes eren reciclades, perquè arribaven a través de donacions de particulars. Això ha canviat, ara són noves, però la filosofia inicial es manté: la bicicleta com a element d’inclusió i d’incorporació a la societat de persones en situació d’exclusió.

“Una bicicleta pot millorar la qualitat de vida d’una persona, perquè és una eina que significa un pas cap a la igualtat d’oportunitats”, insisteix Carrillo. L’associació, que ara té la seu a Girona, des d’on treballa amb la Fundació Utopia i la Fundació Plataforma Educativa, no entrega mai cap vehicle directament a una persona. Ho fa sempre a través d’una entitat, perquè sigui un element més a dins d’un projecte, hi pugui haver un seguiment de la bicicleta i també perquè la seva vida útil d'allargui al màxim.

No és només que la bici vagi a parar a mans d’una persona que la faci servir, sinó que el programa ‘Bicicletes per a la integració’ busca que al voltant hi hagi un entorn que la pugui reparar quan calgui, en faci el manteniment i no acabi abandonada en un racó. Si cal fer una inversió per arreglar-la, l’entitat se’n fa càrrec i si aquella persona ja no la necessita, la farà servir algú altre.

L'experiència d'Acollida i Esperança

La Fundació Acollida i Esperança va ser una de les entitats que l’any passat va rebre algunes bicicletes. L’educador del Convent dels Franciscans, Pablo Rodríguez, explica que quatre persones residents al centre, gràcies a les bicis, han pogut accedir a un mitjà de transport sostenible que els permet connectar amb més facilitat amb el transport públic per arribar més ràpid al seu lloc de feina.

“Aquestes bicicletes són un mitjà de desenvolupament individual que ha fet créixer la seva qualitat de vida i la seva autonomia”, assegura Rodríguez. El Convent dels Franciscans és un dels centres d’acollida que té la fundació a la Bisbal d'Empordà (Baix Empordà) per a persones que viuen amb VIH/Sida i en situació d’exclusió social. Segons l’educador, “les bicicletes et porten d’un lloc a l’altre i et permeten conèixer millor el lloc on vius, però són també una eina d’igualtat d’oportunitats i d’integració social”.

Rodríguez coincideix plenament amb els plantejaments de la tècnica de projectes de Bicicletes Sense Fronteres, Inès Carrillo, en el sentit que “fer salut i tenir un vehicle per moure’t amb llibertat són millores bones per a tothom, tot i que en el cas de persones amb situació de vulnerabilitat, a més, signifiquen una oportunitat i un salt endavant”. “En definitiva, es tracta de facilitar que les persones millorin les seves possibilitats d’accedir a la formació, la feina i l’oci”, resumeix Carrillo.

Autoestima i llibertat

Entre les entitats beneficiades també hi ha centres d’acollida on resideixen dones supervivents de les violències masclistes. “Ens expliquen que els donen una sensació de llibertat i de capacitat de moure’s soles amb seguretat i sobretot un augment de l’autoestima molt important”, indica la tècnica del programa. I hi afegeix: “Pel retorn que rebem, sabem que hi ha millores en la qualitat de vida de les usuàries i ens diuen també que canviem vides”.

Des de 2017 només es lliuren bicicletes noves donades per empreses o botigues. L’any passat, també en van rebre del Bicing de Barcelona, perquè, tot i que es van canviar per necessitats de renovació de part de la flota, estaven en perfecte estat.

Que tinguin activitats d’inclusió o educació per a les quals es necessitin les bicis, disposar d’un espai on guardar-les, tenir pressupost per a les reparacions o bé disposar d’un taller col·laborador que en faci el manteniment són els requisits que han de complir les entitats per entrar en el programa. Des del 2012 se n’han entregat més de mil 1.500. El 2012 van ser noranta; el 2020, en plena crisi per la Covid-19, noranta-vuit, i el 2013 va ser l’any amb més lliuraments, amb gairebé quatre-centes.

Aquest 2021, fins al setembre, se n’han pogut lliurar 226. Ja no són totes grogues, perquè són noves de trinca. Sí que segueixen essent grogues les 'Bicicletes per a la l'educació', el programa de l'associació al Senegal. A més, al cap dels promotors de Bicicletes Sense Fronteres ja hi bull un projecte nou. I sí, tornaran les bicis grogues.