Núria Lambea: "L’habitatge té la complexitat que és un dret humà i, al mateix temps, un actiu financer"

Núria Lambea és especialista en habitatge social i investigadora de la Càtedra UNESCO d'Habitatge de la Universitat Rovira i Virgili.

Hi ha una bombolla immobiliària?

Teníem la bombolla a nivell de propietat. Com que la gent no podia accedir a comprar, va aparèixer la bombolla de lloguer, i aquesta no s'ha acabat de desinflar. La gent no té prous recursos i hem encadenat crisi rere crisi, la del coronavirus, la del 2007, ara Ucraïna... La gent no té capacitat econòmica de poder comprar i l’opció és llogar, i els lloguers pugen.

La pujada de preus s'ha estès a les zones rurals.

Si, sobretot en els lloguers, pels desplaçaments de les urbs a les zones rurals. El tema dels preus és conjuntural als preus dels subministraments. La nova construcció és difícil per la crisi dels subministraments, i el mercat de segona mà ha pujat.

Al final és una problemàtica europea. Si tothom va cap als mateixos llocs a viure, les ciutats no poden créixer més i arriba un moment que la gent no hi cap. Barcelona s'ha enfocat com la nova Silicon Valley per atraure treballadors amb poder adquisitiu. La gent amb ingressos més baixos no hi cap i es queda fora. I aquí entra en joc la importància del transport públic.

L'habitatge defineix el teixit social i demogràfic?

No només l’habitatge, els llocs de feina, el transport, la xarxa de connexió, la cohesió territorial, si hi ha serveis a prop... L’habitatge modifica la dinàmica de la ciutat, juntament amb altres coses. I no hi ha alternativa: si no pots comprar, has de llogar. Hi ha alguna dinàmica cooperativa però per ara és anecdòtic i té poca replicabilitat.

No hi ha alternativa?

Hi ha la propietat compartida i temporal, dues fórmules d’accés a l’habitatge aprovades a Catalunya el 2015. Vam ser pioners en la seva introducció.

La compartida és l’adquisició de la propietat gradualment: comences comprant un 20%, després un 10%, i vas pagant la hipoteca, però el total surt més econòmic. La temporal és comprar per un temps limitat d'entre 20 i 40 anys. Són maneres de saltar-se aquest binomi de "Si no puc comprar, llogo".

Són útils?

És qüestió de tenir moltes cartes sobre la taula. El més important és tenir diversitat d’opcions perquè no hi hagi una pressió extrema en una de les opcions i faci que els preus pugin.

Es pot fer des de la pròpia administració pública. És una alternativa al dret de superfície, que separa el sòl de l'aire, i que permet vendre l'edifici o cedir el sòl per construir-hi. Es va fer per evitar l'especulació, però sovint acaba sent propietat total.

Com evitem l'especulació en aquest sistema capitalista?

L’habitatge té la complexitat que és un dret humà i, al mateix temps, un actiu financer. Des del punt de vista de les empreses, però també des del punt de vista de les persones. Tenir un habitatge en propietat és tenir patrimoni familiar. Ho vam veure amb la crisi econòmica, que no va afectar més perquè hi havia gent amb habitatge en propietat.

Què cal fer?

Calen polítiques públiques com Habitatge de Protecció Oficial, però l’habitatge social és una mica caòtic.

Què li passa?

N’hi ha poc, i ningú sap quant n’hi ha ni en quines condicions ni qui el gestiona. Es parla d'una franja d'entre l’1 i el 2%. Ningú sap què és un habitatge social. És només protecció oficial? O hi sumem els temptejos i retractes, i els habitatges del tercer sector? No hi ha comunicació d'una administració a una altra. Hi ha un problema estructural que és la falta de dades i sense dades és difícil fer polítiques efectives.

"Sense dades és difícil fer polítiques efectives"

L'Habitatge de Protecció Oficial va cap al lloguer. Ara per ara el que s’ha fet és parar el cop. Fem polítiques destinades a l’emergència habitacional pura i dura per a col·lectius vulnerables, i s’ha quedat oblidada la gent que està entre mig i que no pot accedir al mercat de compra ni de lloguer. Sobretot joves i persones amb ingressos mitjos.

No hi ha habitatge per a totes les persones, però sí per als fons voltors.

Cada vegada són menys les persones que poden accedir i això fa que si tu no compres, ho fa una empresa. Els fons inversors han entrat perquè han vist l'oportunitat, i construeixen per llogar. Si no es canvien les dinàmiques per oferir habitatge assequible només el que tenen més ingressos i aquests fons podran adquirir-lo.

No s'està construint habitatge social, s'està captant del mercat privat. Falta una política d'habitatge social de lloguer i veure com es gestiona tot aquest parc. No hi ha una estructura humana i tècnica i de coneixement ni de l'administració ni del tercer sector per gestionar un tema tan complex. L'habitatge social corre el risc de residualitzar-se. S'ha de buscar mixtura social per evitar els guetos.

Què fem amb els pisos buits?

L’ocupació hauria d’estar més perseguida. Hi ha una política d’habitatge que ha emparat graus d’ocupació. Hi ha gent que ocupa per necessitat, però és un delicte.

Però és millor que l'ocupi gent que el necessita, que no que estigui buit o que l'ocupi una màfia.

Hi ha molta gent que ocupa per necessitat a través de màfies. S’hauria d’abordar de manera integral. Fer polítiques de foment positiu per captar aquest habitatge buit que està en mans del sector privat. A vegades no es lloguen perquè no tenen diners per rehabilitar-los o perquè no tenen garanties.

Què li passa a la regulació?

La regulació dels lloguers és una incertesa legal i dona poques garanties tant a l'arrendatari com al propietari. Si donés garanties molta gent s'animaria a llogar-lo perquè és un risc tenir-lo buit. L'administració ha de fomentar ajudes més enllà de l'emergència. Actualment, les ajudes no garanteixen les polítiques a llarg termini. No creen un parc d'habitatge existent. Són a fons perdut. És com el bo de lloguer jove.

No funciona?

Té una durada de dos anys. Què faràs d'aquí a dos anys? No hauràs arreglat el tema de l’habitatge i aquesta gent estarà igual.

És electoralisme?

L'habitatge és un instrument polític, això es tradueix en polítiques d’habitatge a quatre anys vista i així és impossible fer polítiques estructurals. Caldria un consens amb tots els agents implicats a llarg termini i el finançament necessari. Inversors i promotors podrien tenir el seu paper en l'habitatge social o assequible, però no volen entrar en un mercat incert.

"Es fan polítiques d’habitatge a quatre anys vista i així és impossible fer polítiques estructurals"

Quina és la seva proposta?

Jo he estudiat la gestió d'habitatge social en clau europea. En el cas del model anglès i holandès, s'encarreguen les entitats privades sense ànim de lucre. L'administració va apostar per aquestes entitats, els va donar un marc legal i un registre comú, i això les inclou en les polítiques d'habitatge. És una privatització controlada cap al tercer sector.

L'administració va passar de tenir un paper de producció a tenir un rol de control i monitorització. Reparteixen les ajudes i el parc d'habitatge i això ha fet que les entitats es consolidin.

Aquí en quina situació estem?

Aquí les entitats fan cadascuna el que pot i cobreixen col·lectius molt específics, tot i que cada vegada hi ha més entitats que es dediquen a temes d’habitatge perquè veuen la necessitat. Això implica que s'han de fer experts en captar i gestionar l'habitatge.

Quin paper tenen les entitats socials?

Juguen un paper clau en tot allò on no pugui arribar l’administració pública. Tenen un objectiu fix, van a cavall entre el finançament públic i el privat, i tenen el vessant de gestionar persones. Això és un plus a l'hora de pensar l'habitatge social que no és només per a persones amb problemes econòmics sinó que s'enfoca a la inserció social i laboral, a la salut mental, etc.

Què els hi cal?

Cal apostar per aquest tercer sector. Actualment es fa de manera tímida. Caldria la regulació comuna que tenen aquests altres països. Creem un marc legal comú on es puguin emparar totes aquestes entitats i apostem per elles a nivell de finançament, de noves promocions, de cessions de sòl públic.

Cal un suport públic que vagi més enllà dels convenis actuals, polítiques a llarg termini estructurals, que tinguin els seus organismes representants i que puguin dir la seva a l’hora de crear polítiques. Fan molt bona feina, però se'ls hi ha de donar més protagonisme.