Agència de la Natura: temps perdut i poc compromís amb la protecció i conservació del medi natural

“Estem arribant a un punt de no retorn, a un escenari de pèrdua de biodiversitat que pot ser irreversible a escala humana”, expressa sense embuts el Jaume Grau López, biòleg i responsable de l’àrea de natura d’Ecologistes en Acció.

Les seves paraules, lluny de catastrofismes, exposen amb cruesa les alertes que la ciència llança dia rere dia sobre el moment greu que viu el planeta davant l’emergència climàtica. En la mateixa línia, la Sandra Carrera, directora de la Xarxa per a la Conservació de la Natura (XCN), avisa que les dades d’empobriment biològic i destrucció d’ecosistemes a Catalunya són “esfereïdores i alarmants”.

Tant és així que, si donem un cop d’ull a l’última actualització del Living Planet Index (LPI) per a Catalunya, elaborada el 2022 per l’Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat, s’imposa una greu tendència regressiva del patrimoni natural i de pèrdua de biodiversitat que xifra en un 24% la davallada mitjana de les poblacions de fauna en els darrers vint anys. En el cas dels ecosistemes aquàtics, les dades són més alarmants encara, atès que estem parlant del 50% de pèrdua de biodiversitat en dues dècades.

En aquest context, doncs, semblaria una temeritat no abocar tots els esforços i recursos per actuar amb coherència i capgirar aquesta situació crítica. La realitat, en canvi, és ben diferent de com la suposem. 

Un clar exemple –i en podríem citar molts altres– que no s’està actuant amb la diligència que requereix el moment és la suma de retards que acumula la posada en marxa de l’Agència de la Natura de Catalunya (ANACAT), un instrument llargament reclamat per les entitats ambientals que ha de vetllar per la protecció, la planificació, la gestió, la restauració i la millora del medi natural al nostre país, tant en l’àmbit continental com marí. 

Anys de retards, ajornaments i resistències

La llei per impulsar la creació de l’ANACAT es va aprovar al Parlament de Catalunya el juliol del 2020 i va aplegar una àmplia majoria a la cambra. No obstant això, gairebé quatre anys més tard, l’ens continua sense estar operatiu i no fa més que encadenar demores. Tot just el passat mes de gener va finalitzar el procés participatiu per a la modificació dels estatuts de l’agència i la previsió oficial és que no estarà plenament operativa, com a mínim, fins a principis del 2025.

“Tot plegat evidencia molt poc compromís i molt poca responsabilitat per part de les administracions”, assenyala Carrera, qui lamenta que “no ens podem permetre aquest retard perquè anem a contrarellotge en aquesta emergència ecològica i climàtica que estem vivint”. De la mateixa manera, el Jaume Grau López subratlla “la manca de voluntat política per tirar endavant una eina imprescindible”, fet que demostra que “no s’està apostant de forma decidida per les polítiques de conservació de la natura”.

Per si l’acumulat d'endarreriments que afecta l’ANACAT no fos suficient, des de les entitats ambientals expressen inquietud per la proliferació de veus que qüestionen la necessitat de disposar d’aquest òrgan per fer front al repte de l’emergència climàtica i la pèrdua de biodiversitat. “No podem oblidar que hi ha sectors econòmics amb interessos rellevants que veuen l’agència com una amenaça i que consideren que un ens amb capacitat de gestió del medi natural que prioritzi la conservació per davant dels beneficis econòmics és un perill per a ells”, assegura Grau López.    

Entre aquestes resistències a la posada en marxa de l’agència hi ha des de grans terratinents, que estan influint en ajuntaments petits i rurals i plantejant mocions contra l’ANACAT; fins a lobbies del sector productivista forestal i alguns espais del món agrícola, exposen les entitats. En aquest sentit, Grau López apunta que són grups perfectament organitzats que volen mantenir l’statu quo, enfront dels quals no es pot cedir: “L’agència representa un interès general del país i ha de passar per damunt dels interessos particulars i privats, i més si són lucratius”.  

Una eina per respondre a les necessitats reals del territori

Així doncs, en el panorama actual de degradació del patrimoni natural i pèrdua accelerada de biodiversitat, l’ANACAT ha emergit des de fa anys com una reivindicació històrica i urgent per part de les organitzacions ambientals a Catalunya. 

En un comunicat signat per unes 280 entitats, no només de l’àmbit ambiental, es fa palesa la necessitat de disposar d’un instrument com l’agència, entre altres, per fer una transició cap a un model de vida sostenible i una societat justa. Igualment, exposen que l’ANACAT respon a la necessitat de tenir “una administració àgil i eficaç que tingui capacitat pressupostària i que generi procediments menys burocratitzats”. 

Aquesta eina, remarquen, ha de facilitar la implementació dels compromisos en matèria ambiental per al compliment obligat de la legislació, i actuar en coherència amb els compromisos públics de reconeixement de l’emergència ambiental global i els Objectius de Desenvolupament Sostenible, així com els compromisos legals derivats de les directives europees.

Un punt important de l’ANACAT és el model de governança àgil que ha de permetre, destinant recursos necessaris a polítiques de conservació eficaces i de caràcter prioritari. Per tant, convé dotar-se d’una estructura administrativa estable, amb les competències necessàries i ben coordinada amb la resta d’administracions, deixant enrere estructures i procediments excessivament burocratitzats. 

“Cal una agència transversal i  flexible, que doni agilitat a la contractació i permeti la dotació del personal necessari per a la gestió; i que sigui un organisme que pugui tenir una visió integral i aplicar estratègies i polítiques per a tot el territori, com planificar i organitzar els plans de conservació del medi natural, formar i capacitar el personal… i fer-ho sempre tenint en compte tots els actors i, en definitiva, amb una visió de país”, resumeix el responsable de l’àrea de natura d’Ecologistes en Acció. 

Una agència de mínims per facilitar el consens

Amb tot, des de les organitzacions ambientals admeten que l’ANACAT que s’ha projectat en el marc de la llei aprovada el juliol del 2020 no és la que ambicionaven, sinó que més aviat coincideixen a qualificar-la com “una agència de mínims”. 

La directora de la XCN explica que “no és l’agència que nosaltres creiem que sigui necessària i que s’assimilaria a la d’altres països del nostre entorn com França, Alemanya o Anglaterra, totes elles dotades de més competències”. Carrera afegeix que des de les entitats ja es van fer concessions per facilitar el consens i que l’ANACAT, encara que fos parcialment retallada, tirés endavant.

D’acord amb això, el Jaume Grau López en detalla algunes mancances rellevants, com l’exclusió de competències en gestió forestal, cinegètica i agrària, però convé que “és millor tenir una agència imperfecta, la que en aquest moment és políticament possible a Catalunya, que no quedar-nos sense una eina que pot ser útil donada la urgència que ens apressa”. 

Anar més enllà de l’ANACAT

Com fan palès les entitats, és ben sabut que el retard en la creació de l’ANACAT comporta conseqüències que comprometen severament el desenvolupament de les polítiques de conservació que cal abordar amb urgència a Catalunya, i que es poden concretar en realitats palpables, com que no s’està executant el Fons de Patrimoni Natural per la falta d’una estructura pròpia que centralitzi i lideri les polítiques de conservació de manera àgil i eficaç, i amb independència pressupostària.

Així, amb el benentès que la posada en marxa de l’ANACAT és vital per caminar cap a la transició ecosocial imprescindible i deixar enrere els dèficits crònics en matèria de conservació del medi natural i la seva biodiversitat, especialment en l’àmbit estructural, la Sandra Carrera adverteix que no es poden deixar de banda altres accions que són igualment cabdals, com el desplegament efectiu de l’Estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat de Catalunya, l’impuls de la nova llei de patrimoni natural i diversitat –Catalunya encara es regeix per la llei d’espais naturals del 1985– o la correcta execució del Fons de Patrimoni Natural, entre altres.

“En definitiva, necessitem disposar de totes les estructures necessàries per fer front a nivell de país i amb garanties a aquesta situació de crisi ecològica i de biodiversitat com la que tenim”, reclama Carrera. “Estem en un moment d’emergència absoluta i cal que exigim a les administracions que es posin les piles i prenguin decisions valentes i coherents amb els coneixements científics”, rebla el Jaume Grau López.

El temps no espera, clamen les entitats, i continuar instal·lats en la inacció perpètua tindrà efectes irreversibles per a la natura, la salut i el benestar social de les pròximes generacions.