En el si de tota transformació social ha brotat, quan no se l'ha reprès o se l'ha instrumentalitzat en forma de propaganda, l'expressió artística. Element de cohesió, sonall de la veritat incòmoda, llenguatge(s) que permeten avançar-se als fets, portar-nos imatges i impressions d'altres realitats, d'altres éssers: imatges distorsionades, sovint, pel caprici de la mirada, però que revelen, per això mateix, allò que ens era invisible.

Som al fil de la que s'intueix com una de les majors transformacions de la història de la humanitat i, atenent la singularitat del canvi climàtic i geològic que ens travessa, també de la Terra. El model fòssil es demostra en crisi profunda; la seva legitimitat, malmesa; els seus intents de recompondre's, inviables. En aquests temps convulsos que alguns anomenen Antropocè, l'aposta per l'expressió artística com a eina comunicativa, d'anàlisi contextual i d'investigació d'alternatives i formes de (con)viure és com a mínim oportuna, i, en la meva humil opinió, necessària. Tanmateix, la tasca no és pas fàcil: una es veu condemnada a la doble incomprensió de parlar de coses que ningú vol sentir en un llenguatge que no tots comprenen. Com afrontar el repte enmig de la crisi ecosocial?

És cert que cada cop tenen més reconeixement les mirades interdisciplinàries, en què l'art acostuma a tenir una enigmàtica posició d'avantguarda. En moviments com el feminisme, la circulació acadèmia-activisme-art ha estat fluida i essencial per vertebrar, expandir i legitimar-ne les demandes socials. No és tan així en el cas de l'ecologisme: existeixen pocs referents popularment coneguts en l'àmbit artístic, i els pocs que n'hi ha corren el perill de quedar-se confinats a cercles minoritaris i elits CCCB-cianes, amb tots els respectes cap a la institució, o de continuar per sempre atrapats en el paper d'artivistes i en la molt lloable feina d'organitzar performances a la via pública, però incapaços d'arribar a ser entesos per la gent a què tallen el carrer i fan arribar tard al treball.

Davant d'aquestes percepcions neix la inquietud personal de dedicar la vida i la pràctica artística a la investigació i comunicació ecologista. Una inquietud que, en el present, es canalitza en projectes com Climate Sessions, una productora audiovisual sense ànim de lucre dedicada a la creació i difusió de peces d'art sobre l'emergència ecosocial. Buscar referents artístics al territori –que n'hi ha, però es declaren ecologistes només a mitges–, gravar una sessió en directe amb elles, agrupar-ho tot plegat a un canal d'Instagram i YouTube. Crear un espai on trobar les veus, sovint disperses pels ecos de l'abundància multimèdia, de persones diferents, algunes conegudes, d'altres menys, que d'una forma o una altra canalitzen la sensibilitat ecologista, entesa en sentit ampli, a través de la seva obra.

Enmig de temps de dubtes i soroll, Climate Sessions és un intent valuós d'expandir les àrees d'influència de les expressions artístiques ecologistes existents. De portar-les més enllà de ser una anècdota en la producció artística d'algun cantant consolidat, de treure unes altres de la precarietat dels carrers, i de demostrar també que existeixen veus crítiques més enllà de les sales dels museus d'art contemporani. És un pont, en constant construcció, entre el món activista i el món artístic, entre els quals transitem –no sense dificultats i algunes frustracions, però sí amb voluntat– els impulsors de la iniciativa.

El temps dirà cap a on porta aquest pont, com dirà també cap a on continuarà cadascú en la seva recerca existencial tardocapitalista. Per ara, un any després de l'inici i en meitat de la segona temporada del projecte, hem presentat artistes de l'escena catalana com Guillem Roma, que recentment publicava l'àlbum "Kiribati" (el nom del primer arxipèlag que desapareixerà sota el mar per l'escalfament global); o l'Ada Saliou, ballarí senegalès compromès amb el territori. I aquest divendres, sessió en viu amb l'humorista Pol Gise i el seu tema "Morirem d'aquí a pocs anys".

Mentrestant, nosaltres seguirem, per compromís amb aquests dos mons que mereixen espais d'encreuament, cercant noves formes d'expressar i imaginar la vida en temps de crisi ecosocial.