L’experiència de voluntariat en un camp de refugiats té un abans i un després, i un no s'adona de la seva importància fins que n’ha tornat.

La meva primera estada a Lesbos també va tenir un abans i un després. L’esperança inicial de posar ‘un granet de sorra’ es va veure frustrada ràpidament per la magnitud de la tragèdia. Un camp de batalla sobre poblat, unes condicions pèssimes i indignes, i tantes vides aturades injustament van sobrepassar totes les expectatives i la frustració de no poder fer gran cosa m’envaí involuntàriament. Costa sentir-se útil en aquestes circumstàncies, el poc que puguis fer o donar sembla absolutament insuficient i allunyat de les necessitats reals de les persones que malviuen en els camps. Però hi ets, i fas el que pots. I no és fins després de viure l’experiència quan veus que precisament això és el que compta, que és necessari posar el ‘granet de sorra’ per molt que la situació escapi del nostre control.

Som molts voluntaris i voluntàries els que ens hem desplaçat a camps de refugiats, i alguns en més d’una ocasió. I tot i així segueixen faltant mans. Com és possible? Europa, qui hauria d’haver actuat de manera responsable des d’un principi segueix sense fer-ho, convertint-se d’aquesta manera en còmplice d’un autèntic crim contra la humanitat. I amb actuar responsablement em refereixo a no limitar-se a empitjorar la situació, ja sigui destinant els recursos econòmics a crear autèntiques fronteres mercenàries, o bé externalitzant el control fronterer sota el paraigües d’ “Acords” flagrantment vergonyosos, aconseguint així incentivar les xarxes (des)organitzades de tràfic de persones.

D’aquí sorgeix la importància o necessitat del voluntariat: de la irresponsabilitat política a tots els nivells. La presència del voluntariat, en totes les seves formes, s’ha convertit en imprescindible, traslladant la responsabilitat d’actuar a persones que no hauríem de sentir-nos responsables, però que ens hi sentim. Els camps de refugiats es mantenen en bona part gràcies al voluntariat internacional, el que des del meu punt de vista és inacceptable.

Afortunadament però, també és possible descobrir una altra dimensió del voluntariat: l’estrictament humana més enllà de la humanitària. A les tasques pròpies del voluntariat s’hi afegeixen la companyia i la comprensió, i automàticament es desperta l’empatia, conseqüència immediata de la convivència amb persones en situació extrema.

Sens dubte, aquesta és la vessant més colpidora però alhora la més enriquidora, i també és quan tornes que t’adones de l’impacte, el que per a tu acaba sent el més important. Contra tot pronòstic, has rebut molt més del que pensaves que podries donar. I això no deixa indiferent.