L'associació Innovation and Human Rights treballa per facilitar l'accés a la informació sobre persones represaliades i víctimes del franquisme. La presidenta, Concha Catalán, la historiadora i arxivera Eli Pachón, la graduada en dret Gemma Rodao i l'analista de dades Guillermo Nasarre expliquen les seves motivacions. Difonen la seva activitat a través de la web, del butlletí de notícies i de les xarxes socials a través d'@ihrworld.

Com us definiu?

Concha: Republiquem informació que ja s'ha publicat en formats no accessibles per facilitar-ne l'accés. Creiem que és útil. Hi ha arxius que estan digitalitzant dades, però si la gent no ho sap no hi arriba. Ens definim com a activistes pel dret a la informació i estem fent una cosa que hauria d'haver fet l'Estat fa molts anys. Però és que vam pensar: "Si no ho fan, algú ho haurà de fer".

Quins són els vostres objectius?

C: El primer és ajudar familiars a trobar documentació sobre persones represaliades i víctimes, facilitar i centralitzar la cerca. El segon és difondre la feina que fan els arxius, els investigadors i les investigadores perquè publiquen buidatges que tenen un públic molt reduït. És una feina molt poc reconeguda i molt poc finançada. El tercer objectiu és explorar noves maneres d'investigació historiogràfica, com el que hem fet amb el mapa per llocs de naixement.

Quines persones formen l'associació?

C: Tothom som voluntaris, no rebem subvencions i vam començar a rebre donacions l'any passat. Som un munt de gent i tothom sap fer coses diferents. I estem repartits també fora de Barcelona. Hi ha la Núria, que està a Girona, la Laura, que està a Cadis, l'Antón, que està a Galícia, ara hi ha l'Alva, que està a Oporto, tenim el Martin que està a Alemanya i el Charlie, que està Cambridge.

Teniu perfils molt diferents. Què hi fa a l'entitat un analista de dades?

Guille: Jo he estudiat aquest any anàlisi de dades, perquè abans havia fet música. He fet les pràctiques aquí i aquí segueixo perquè és molt interessant el que fem. Hem de fer neteja de dades per homogeneitzar les dades i detectar errors. A vegades estàs treballant i recordes que són persones.

C: Ho tenim molt clar. Cada línia és una persona i això dona sentit a la feina.

I una graduada en dret?

Gemma: Jo considero que el que fem s'emmarca en el dret a la informació i l'accés a dades públiques i que la pròpia administració pública hauria de tenir un accés més fàcil o més obert en aquest sentit i estic aquí per col·laborar perquè la gent pugui tenir accés a aquestes dades.

Hi ha un motiu personal per sensebilitzar-se amb les víctimes del franquisme?

C: Depèn de cada persona.

Eli: Jo vaig fer història perquè des de petita la meva àvia sempre m'explicava com van afusellar el seu pare davant seu al poble. I quan vaig anar creixent vaig descobrir que hi havia moltes més persones que havien passat pel mateix i l'existència de moltíssimes fosses per tot Espanya. Per això vaig fer història i fent el grau vaig descobrir el món dels arxius, que conserven molta informació sobre les víctimes. Són claus per descobrir tot aquest món i crec que des de l'associació demostrem la seva importància. Em vaig especialitzar en arxivística.

Per què els arxius ens queden lluny?

E: Són fons documentals que per falta de recursos econòmics no s'han treballat. Molta gent no té la concepció dels arxius gaire clara. Desconeixen què conserven els arxius. S'ha de fer difusió d'aquest ús social que tenen, no només administratiu.

Com ho fem per apropar-los a la gent?

L'associació d'Arxivers i Gestors Documentals de Catalunya fa molta feina. Les tecnologies i les xarxes socials estan jugant un paper clau perquè els arxius puguin difondre la feina que fan. El que passa és que s'ha de millorar molt la consulta perquè tu quan vas a l'arxiu no pots treure el que estàs consultant, s'ha de quedar allà. I si conté dades personals no pots fer gaire per la protecció de dades. Molta gent té problemes amb investigacions històriques a l'hora de fer difusió. No poden posar noms o anonimitzen les dades.

C: Sembla molt absurd que Google pugui saber que nosaltres som aquí i on hem dinat i, en canvi, tu no puguis publicar que al 1939 va desaparèixer una persona. Jo he fet una petició a la Generalitat de Catalunya per conèixer els noms de la gent desapareguda durant la guerra civil i em van anonimitzar els noms. L'argumentació era que potser aquestes persones havien desaparegut voluntàriament i que potser amb més de 100 anys estaven vius i no volien que es publiqués el seu nom.

És un tema legal o polític?

E: L'arxiu Nacional a través de la llei del 2017 de repressió jurídica de víctimes del franquisme ha pogut publicar totes aquelles persones que van patir un procediment judicial. Si no fos per aquesta llei, no hagués pogut fer públic els sumaríssims.

C: Però també hi ha una tema de voluntat política. És un conflicte entre la llei de protecció de dades i la d'accés a la informació. Hi ha un desconeixement sobre el que es pot publicar. Els arxius no diuen si una persona va matar algú, diuen: d'aquesta persona hi ha un expedient. No té cap sentit que no es publiqui.

Gemma: Per fer-ho s'ha de saber quins articles de la llei es fan servir per sol·licitar la informació i pot comportar problemes que es facin públiques dades que parlen de persones que no ho han autoritzat.

Falta transparència?

E: La llei de transparència es posa molt amb temes administratius, però en lleis històriques no. La llei de memòria històrica vigent és del 2007.

Gemma: És una mica un buit.

Ha millorat?

C: Una mica. Hi ha arxius que tenien publicacions molt amagades i ara ho pengen a la web.

Quin paper juga la tecnologia en la vostra feina?

C: És imprescindible. Sense tecnologia no podríem accedir a les eines que ens permeten homogeneitzar les dades ni publicar-les a internet, que és el que ha fet que es democratitzi molt més la documentació.