El voluntariat obliga les persones a fer un treball d’introspecció, de qüestionar el jo i la manera en què aquest es troba al món i en relació amb les altres persones.
Més enllà de l’experiència, les persones que fan voluntariat adquireixen una gran varietat de competències. Davant d’aquest fet, i amb l’objectiu de plasmar-ho i oficialitzar-ho, el Departament de Drets Socials ha elaborat el ‘Catàleg preliminar i diccionari de competències i metacompetències de l’acció voluntària’.
Es tracta d’un document que reuneix i explica detalladament totes les habilitats i capacitats que tota tasca voluntària desenvolupa, de manera que fa valdre aquestes competències com una part primordial de l’aprenentatge que les persones voluntàries fan durant la seva acció.
L’exposició d’aquestes competències és la primera fase d’un camí que busca millorar el reconeixement del voluntariat a partir de crear processos d’acreditació de les habilitats que s’hi reuneixen. Són les competències cognitives, les emocionals i les metacompetències.
En concret, les metacompetències es refereixen a l’ésser en un sentit esotèric, més enllà de l’ego. És el grup de competències més espiritual, i plasmen els estats del jo des del qual la persona fa, pensa i sent. El catàleg reuneix 18 metacompetències, i en aquest recurs, per tal de facilitar la seva comprensió, apareixen classificades en relació amb la direcció que pren l’ego, cap a on mira en els seus estats.
Cap a dins: sobre el jo
Algunes de les capacitats de què parla el catàleg fan referència a l’actitud que té el jo amb si mateix, i la forma en què es gestiona. És potser el grup d’aptituds més abstractes que desenvolupen les persones voluntàries per la natura de la seva tasca.
Per exemple, l’espiritualitat és la capacitat de transcendir el jo egoic i connectar-se amb la pròpia essència més enllà de la superficialitat. Aquesta competència és el fonament per a la resta de metacompetències de l’ésser. A partir d’aquí s’obren, es podria dir, les altres habilitats d’aquesta mena.
L’autenticitat és la integració d’aquest ésser, la connexió del jo amb l’ésser essencial. Això es reflecteix en una actitud genuïna, oberta i no reactiva.
En relació també amb la consideració que el jo té de si mateix hi ha la capacitat de ninguneïtat que, com indica la paraula, és la qualitat de ser ningú. Això significa que hi ha un desaferrament del jo, transcendint la falsa identitat de l’ego.
Es tracta, doncs, de les competències més internes que una persona pot arribar a desenvolupar, d’aquí també la seva complexitat i la de les habilitats que se’n desprenen.
Actituds transversals del jo
També s’entén com a metacompetència tot estat que el jo adopta en el seu dia a dia. Per exemple, hi ha la serenitat, és a dir, el sentiment de tranquil·litat i centrament interior que impregna totes les formes d’existir de la persona.
Un punt més concretes són les habilitats de l’amor i l’hamor. Ambdues competències defineixen una presència energètica de l’individu, la primera des de la mera estimació que facilita la plenitud i la felicitat, i la segona, en un estat que conjuga aquesta primera presència amb l’humor, caracteritzant la persona per un estat de desdramatització, autenticitat i acceptació de si mateixa i de la vida.
Cap a fora: el jo i l’entorn
Totes les metacompetències tenen a veure amb el jo i l’espai i el temps en què es mou, perquè el jo és jo en tot moment. Tanmateix, hi ha habilitats que fan referència explícita a la relació que la persona estableix amb el seu entorn o context, en el sentit més general de la paraula.
La primera relació amb l’entorn per a la qual es capaciten les persones, i en concret les persones voluntàries, es desprèn de l’aptitud de la presència. Es tracta de la capacitat de connexió amb l’aquí i l’ara, defineix una obertura en silenci al moment actual, afavorint la sorpresa.
Aquesta obertura també implica la metacompetència de la ignorància sàvia, entesa com la connexió amb la intuïció però també amb la racionalitat, desenvolupant la capacitat de llegir adequadament l’entorn i actuar-hi en conseqüència. Es pot extrapolar al medi ambient, treballant una saviesa ecològica versada en ser part de la natura i l’impacte que les accions d’un o una tenen.
Seguin en la línia de la connexió amb l’entorn hi ha l’habilitat de la plasticitat, això és, la capacitat de ser flexible i proactiu/va i actuar des d’una visió coherent amb la realitat. Una flexibilitat que també s’ha de mostrar amb un/a mateix/a, a partir de la competència de la resiliència, aprenent i creixent mitjançant els dolors i les adversitats.
El jo en comunitat
Hi ha capacitats que tot i ser metacompetències, i, per tant, referir-se a les actituds i estats del jo, a la vegada reflecteixen la forma amb què l’individu interactua amb la comunitat. Per això són habilitats que van molt lligades a la justícia social i, per tant, a la feina del voluntariat.
Sota aquest paraigua es troba la capacitat de la compassió, aquella habilitat de disminuir el patiment de les altres persones i estar en contacte amb la vulnerabilitat, però específicament des de l’empatia, i no des de la pena.
També hi ha la competència ètica, aquella capacitat d’actuar sempre amb la intenció de no causar d’any i d’acord amb els factors d’equitat. Es tracta d’una habilitat que, ben desenvolupada, ajuda la persona a calcular les conseqüències de les seves accions per actuar d’acord amb aquests principis.
La humilitat és una altra de les metacompetències d’aquest grup, donat que s’entén com la consciència de trobar-se en un pla d’igualtat amb tots els éssers. Un pla d’igualtat que no ha d’evitar que es desplegui la capacitat del neolideratge, justament per la natura d’aquest, ja que no té tant a veure amb un pla de dirigent, sinó més aviat amb la capacitat d’influir en la transformació social i el bé comú per a tots els éssers.
Del jo cap a les altres persones
L’últim tipus de metacompetències plasmen les habilitats que una persona posa en pràctica durant les seves accions, ja sigui concretament en el voluntariat o en la vida en general, essencialment en relació amb les altres persones. Són les capacitats que té l’individu d’actuar segons una sèrie de caràcters.
Aquí hi ha l’altruisme, en tant que la persona és capaç de centrar-se en les necessitats de la resta de persones i, en desenvolupament, respondre-hi proactivament i promovent aquesta actitud.
Aquesta aptitud és semblant a la generositat, però aquesta última s’entén com la disposició que una persona té a oferir els seus propis recursos, de tota mena, a altres persones sense tenir per això sentiment de pèrdua.
Finalment, l’última metacompetència plasmada al catàleg és la parresia, i es tracta d’una qüestió que en certa forma està impregnada per totes les altres. És l’habilitat de parlar amb franquesa, des de l’autenticitat, l’ètica i l’amor, dient allò que s’ha de dir i no el que es vol sentir.
