També s’entén com a metacompetència tot estat que el jo adopta en el seu dia a dia. Per exemple, hi ha la serenitat, és a dir, el sentiment de tranquil·litat i centrament interior que impregna totes les formes d’existir de la persona.

Un punt més concretes són les habilitats de l’amor i l’hamor. Ambdues competències defineixen una presència energètica de l’individu, la primera des de la mera estimació que facilita la plenitud i la felicitat, i la segona, en un estat que conjuga aquesta primera presència amb l’humor, caracteritzant la persona per un estat de desdramatització, autenticitat i acceptació de si mateixa i de la vida.

Hi ha capacitats que tot i ser metacompetències, i, per tant, referir-se a les actituds i estats del jo, a la vegada reflecteixen la forma amb què l’individu interactua amb la comunitat. Per això són habilitats que van molt lligades a la justícia social i, per tant, a la feina del voluntariat.

Sota aquest paraigua es troba la capacitat de la compassió, aquella habilitat de disminuir el patiment de les altres persones i estar en contacte amb la vulnerabilitat, però específicament des de l’empatia, i no des de la pena.

També hi ha la competència ètica, aquella capacitat d’actuar sempre amb la intenció de no causar d’any i d’acord amb els factors d’equitat. Es tracta d’una habilitat que, ben desenvolupada, ajuda la persona a calcular les conseqüències de les seves accions per actuar d’acord amb aquests principis.

La humilitat és una altra de les metacompetències d’aquest grup, donat que s’entén com la consciència de trobar-se en un pla d’igualtat amb tots els éssers. Un pla d’igualtat que no ha d’evitar que es desplegui la capacitat del neolideratge, justament per la natura d’aquest, ja que no té tant a veure amb un pla de dirigent, sinó més aviat amb la capacitat d’influir en la transformació social i el bé comú per a tots els éssers.