En el moment en què els mitjans ja han estat alertats sobre la situació negativa o quan, en qualsevol cas, és pràcticament inevitable que ho descobreixin, és millor oferir-los també versió oficial de l’entitat. En canvi, si la premsa no en sap res i hi ha la possibilitat que no ho arribi a saber, no té cap sentit que sigui la pròpia organització sigui la primera a aixecar la llebre. L'únic factor que aporta certa complexitat a aquesta qüestió és l'estimació de les possibilitats reals que els mitjans de comunicació arribin a conèixer els fets sense la nostra intervenció.

En el cas de les entitats, aquí hi entrarien tant el personal tècnic com les persones voluntàries que en formen part. A l’hora de si es comunica o no, cal tenir en compte que les males notícies sobre una organització volen pels seus canals informals de comunicació interna, ja que uneixen els dos factors que, combinats, donen ales als rumors: la rellevància i la incertesa. Els canals informals, a més, tendeixen a deformar els fets i mai a favor de la reputació de l’organització. En conseqüència, davant d’aquesta situació, resulta imprescindible informar el personal intern.

Ocorre el mateix si es facilita informació a públics externs. En aquest cas, el personal intern se sentirà exclòs en constatar que algú aliè a l'organització ha estat informat abans. El sentiment d'exclusió tendeix a generar rebuig i animadversió, així que, com que l'última cosa que necessitem enmig d'una crisi és tenir la plantilla en contra, val més informar-la directament. Només quan tots els empleats desconeixen els fets i tampoc no hi ha intenció d'informar-ne externament, resultarà convenient obviar-ne la comunicació interna.