Portaven setmanes treballant entre bambolines -muntant assemblees i reunions, llistant necessitats i escrivint argumentaris-, i únicament anunciant a les xarxes socials lemes com ara “els de baix de tot ens alcem!” o movent l’etiqueta #CapPersonaSenseLlar. Ahir es van plantar a la Plaça de Sant Jaume per presentar-se: el Sindicat de Persones sense llar de Barcelona va recordar que a la ciutat hi ha 10.000 pisos buits i desenes d’hotels tancats, mentre alhora més de 1.200 persones, segons l’últim recompte d’Arrels Fundació, viuen al carrer.

La Plaça de Sant Jaume va ser el lloc escollit pel Sindicat de Persones sense llar per fer-se visible. Amb l’edifici de l’Ajuntament a l’esquena i el Palau de la Generalitat a davant, un dels portaveus, Albert, va exposar com se senten: “Avui alcem la veu perquè estem farts i fartes de no tenir un sostre, d’estar exposats a robatoris i a tot tipus d’agressions. Estem cansats de les ajudes temporals de l’Ajuntament i de les gairebé existents de la Generalitat”.

Un dels primers objectius és precisament asseure’s a una taula per treballar amb les institucions i elaborar un pla de xoc que elimini el sensellarisme. Es queixen que fins ara “només s’hi han posat pedaços” i que "calen polítiques de veritat i urgents".

L’any passat, divuit persones van morir al carrer i no tenir una llar escurça de mitjana vint anys de vida. “Ens estem morint -va advertir l’Albert-. Ens hi va la vida. Lluitarem fins que no hi hagi cap persona sense llar a Barcelona". Tenen clar que és urgent posar fil a l’agulla i que han de ser solucions que no siguin temporals. Per cobrir el mentrestant, però, també reclamen que, encara que s’acabi l’hivern, no es tanquin recursos per dormir, ni dutxes, ni menjadors, i així evitar que encara més persones hagin de tornar al carrer.

Més enllà de l'habitatge

El discurs del sindicat no es queda només en l’habitatge, reivindiquen també que “s’acabi el racisme institucional” -tres de cada quatre persones sense llar no tenen papers-, que es tanqui el Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) i que es posi fi “als operatius racistes de Mossos, Guàrdia Urbana i Policia Nacional”.

El mateix Albert va exposar la seva situació: té 47 anys , en fa tres que viu al carrer i ha experimentat com n’és de dur estar un temps en un alberg i que arribi el dia que te’n facin fora. “El cop psicològic és molt dur”, assegura.

En Lluís, que en té 70, també ha viscut setmanes amb la incertesa de com s’ho farà quan el dia 20 se li acabi el temps d’estar-se en un recurs municipal. Sembla que la seva constància en demanar una solució li dona una altra treva i durant un temps podrà viure en una pensió. No s'ho acaba de creure: “Hem de seguir lluitant, perquè som persones amb drets”.

Ni tan sols menjar calent

El Sindicat es presenta amb un manifest que faran arribar a les autoritats competents. Un text contundent on es fa evident que la situació al carrer s’ha agreujat amb la Covid-19: "Exigim solucions reals i definitives. Els recursos que se’ns donen són una vergonya. Ens apilen com a animals a pavellons com el de la Fira, no tenim ni aigua per beure, no tenim llocs per a tots on poder esmorzar o sopar, no hi ha consignes per deixar les poques coses que tenim, el menjar que rebem no és decent i ni tan sols podem menjar calent".

Les últimes setmanes dues persones que dormien al carrer a Barcelona van morir de fred i una altra va ser agredida i van intentar calar-li foc.