Marina Puigcorbé: "No em volia imaginar El Lladré sense bestiar i sense vida"

Marina Puigcorbé porta les regnes de Mas El Lladré, a Les Llosses (Ripollès). Va estudiar magisteri i va fer de mestra, però, finalment, es va decidir a seguir amb l'explotació ramadera de la família. A fer de pagesa i formatgera, diu. Té les coses clares i reclama a les administracions que tinguin en compte que són "el rebost del país" i que, si els aliments s'han d'importar, seran més cars.

Té molts altres arguments per defensar el paper de la pagesia: la feina de conservació del paisatge, la possibilitat d'una alimentació saludable... I agraeix trobar suport mutu i acompanyament d'altres dones ramaderes i pageses a l'Associació de Dones del Món Rural.

Tu i la teva germana Imma sou la tercera generació del Mas El Lladré, a Les Llosses (Ripollès). He vist entrevistes al vostre pare, en Joan, on sempre remarca la sort de tenir relleu generacional...

La que continua a l’explotació ara mateix soc jo. Ni l'Imma ni jo, en un primer moment, ens plantejàvem treballar-hi. Jo vaig estudiar magisteri i vaig treballar set anys al sector públic, i la meva germana, veterinària. Totes dues vam trobar feina a fora. Els últims anys de mestra, vaig començar a treballar a casa mentre exercia més a prop, fins que, fa deus anys, ho vaig deixar per quedar-me definitivament a casa.

I el fet que el relleu sigui d'una filla en un sector on només una de cada quatre explotacions agràries està en mans de dones. Com ho porteu?

En un primer moment, quan el pare em va començar a delegar certes reunions, només hi havia homes. O a fer la DUN (Declaració Agrària), només hi trobava homes. Sí que se’m feia molt estrany. A la comarca ja hi ha més dones i les he anat coneixent a través de l’associació de productors.

Després, vaig conèixer el grup de l'Associació de Dones del Món Rural, on hi ha moltes dones com jo. I encara que no ens veiem sempre, saps que si necessites qualsevol cosa, hi són. Estem en contacte via WhatsApp o amb una trucada i et sents acompanyada amb tantes dones.

De fet, si no m’equivoco, la mare també va tenir un paper important en l’expansió comercial de Mas El Lladré...

La mare sempre s’ha volgut mantenir una mica en la discreció. Però ella va ser l’encarregada d’obrir mercat cap al Berguedà i cap al Lluçanès i cap a la Vall de Ribes, en un moment econòmic molt pròsper a tot arreu, i això ens va ajudar molt a tirar endavant. D’ella vaig aprendre a cuidar els clients, a tenir paciència i a ser una bona comercial. És una crac venent.

A la família, sempre heu tingut clar de continuar endavant amb l’explotació ramadera?

Quan era petita recordo que dibuixava que empaitava les vaques. En un concurs de dibuix em vaig dibuixar empaitant vaques. Sempre ajudàvem a casa, però tant l’una com l’altra teníem clar que volíem fer una carrera. Sempre havia dit de ser mestra, però arribat el moment de decidir, el cor va portar-me a quedar-me a casa. No em volia imaginar El Lladré sense bestiar i sense vida.

"Quan el pare em va començar a delegar certes reunions, només hi havia homes"

Alterneu l’activitat ramadera de producció de llet amb l’elaboració artesanal de derivats, en especial formatges. Una de les claus ha estat donar valor afegit a l’activitat tradicional de casa vostra?

Sens dubte! La manera de treballar -hem continuat com ho feien els nostres avis, perquè el pare va veure molt clar que havia de ser la més sostenible per casa nostra- ha estat un cas a part. En la majoria d’explotacions ramaderes s’ha tendit a créixer, mentre que nosaltres hem diversificat mantenint aquesta manera de fer tradicional. Evidentment, aquesta llet i aquests làctics són un referent clar del territori on viuen les nostres vaques.

El missatge que acostuma a arribar de la pagesia és de moltes dificultats. Quines dificultats us trobeu i què us ajudaria a solucionar-les?

Ara mateix estem en un moment molt complicat. Som un sector on la majoria tenen més de cinquanta anys, on el marge és tan petit que no et permet millorar en competitivitat, on trobar personal perquè t’ajudi és una odissea i l’administració només demana papers que no ens porten enlloc. Per no parlar dels preus desorbitats que ja han fet plegar molts pagesos!

És una feina que es fa amb passió i amb el cor, però quan no tens temps lliure, et costa arribar a final de mes o veus que no tens ningú que t’ajudi des de les administracions, és molt fàcil tirar la tovallola.

Us sentiu desemparades?

Ajudaria molt que tinguessin en compte tot això, que som el rebost del país, que si no produïm aquí i ho hem d’importar ho pagarem al preu que ens diguin i no serà barat. Limitar la mida de les explotacions. Les explotacions familiars sempre han estat el motor del nostre país, cal donar-los viabilitat enfront dels més grans.

Cal formar el jovent perquè estiguin preparats per un sector que han de veure atractiu i modern. Sense això depenem de països tercers i estarem venuts.

"És una feina que es fa amb passió, però quan et costa arribar a final de mes o veus que no tens ningú que t'ajudi des de les administracions, és molt fàcil tirar la tovallola"

Heu obtingut premis al Concurs de Formatges de la Seu d’Urgell, al Lactium de Vic, al World Cheese Awards d’Anglaterra... Suposo que el més important és la feina del dia a dia, però els reconeixements ajuden molt?

Sí. Els reconeixements t’ajuden a arribar a més gent i que valorin el teu producte. Però els que ens ajuden més són els clients que dia a dia compren el nostre producte i ens donen vida. Sense ells no existiríem.

Durant el confinament vau apostar per la venda en línia, però us agrada més que vinguin les famílies perquè vegin on i com treballeu, em deies...

La venda en línia va ser la nostra salvació. La meva germana va fer la botiga en línia i ens va permetre mantenir la roda de venda i producció, perquè el bestiar no sabia què volia dir confinament i havíem de continuar alimentant-los i comprant menjar. Però  quan van tornar a obrir els restaurants la venda en línia va caure en picat. La gent ens va venir a conèixer i també els agrada més venir directament a comprar.

Fa uns mesos vam sentir a parlar molt de la lluita perquè us paguessin un preu just per la llet. Com està ara la situació?

Ja tornem a estar discutint preus. En el nostre cas no ens afecta, perquè no venem res a indústria. Però estem en un moment que som deficitaris de llet i la indústria torna a discutir el preu als ramaders. Ara que semblava que aconseguíem un preu just, que no digne, però just. Cal que l’administració surti en defensa del sector, perquè això és defensar el país i, sobretot, per evitar que plegui ningú més.

Tenen futur la pagesia i la ramaderia a Catalunya?

Tenen futur, sí. Però han de canviar moltes coses. Per començar, ens hem de prendre seriosament aquest sector, impulsar-lo, modernitzar-lo, fer-lo atractiu i viable. Posar preus sobre la taula, prioritzar els productes produïts aquí enfront dels de fora, limitar les explotacions fixant gent a tot el territori... No és fàcil, però amb voluntat i sentit de país podem millorar molt les coses.

Té futur Catalunya sense pagesia i ramaderia?

Rotundament no. L’agricultura i la ramaderia van de bracet. Som els encarregats de la gestió del territori, de la prevenció d’incendis forestals, dels ramats de foc i dels conreus que eviten que creixin els boscos de forma descontrolada...

Cada zona de Catalunya té el seu tipus de ramaderia i d’agricultura. A la zona de muntanya han de proliferar els ramats i les pastures, i a les zones de les planes, els conreus agrícoles de cereals, fruita... Cada zona fomenta els tipus de producció que afavoreix el mateix territori. Si tot això desapareix, estem perduts.

Formeu part de l'Associació de Dones del Món Rural. Encara heu de trencar tòpics com que quan es pensa en un tractor s’acostuma a imaginar un home a sobre o comença a estar superat això?

Cada vegada menys. L’associació ens ajuda molt a fer-nos costat entre nosaltres i a formar-nos per millorar en les nostres explotacions. Ens sentim més acompanyades sabent les unes de les altres. Ara mateix les xarxes ajuden a fer arribar la imatge de les dones fent les mateixes tasques que els homes. A la majoria d’explotacions on hi ha dones al capdavant, és recurrent la imatge ja sigui a dalt del tractor, empaitant el bestiar o també al despatx. Al final, som a tot arreu i fem tota la feina que se’ns posa a davant!