Marta Poll dirigeix la Federació Salut Mental Catalunya, que celebra els vint-i-cinc anys amb un acte el dia 5 d’octubre al CaixaFòrum de Barcelona. La celebració es podrà seguir per streaming. També s'hi commemorarà el Dia Mundial de la Salut Mental, que porta el lema ‘Salut mental en un món desigual’

Aprofitant els vint-i-cinc anys suposo que esteu fent un repàs... Què en queda del principi?

Hem fet un recorregut molt llarg i el moviment associatiu ha treballat sobretot per reivindicar el model d’atenció comunitària en salut mental. Fa vint-i-cinc anys no es parlava de recuperació, ni d’empoderament, ni d’atenció comunitària... L’atenció en salut mental tenia un to més assistencialista, més biomèdic. Estem en un altre moment.

I com és aquest moment?

Ara la salut mental s’entén com un element clau en qualsevol societat per cohesionar, per garantir que la ciutadania està ben atesa, per generar societats més justes. Portem vint-i-cinc anys d’aprenentatges, hem anat incorporant tot aquest coneixement i també hem engegat molts serveis, molts recursos, moltes iniciatives que avalen aquesta manera de treballar i ajuden les persones a recuperar-se.

De tot aquest temps en queda l’experiència acumulada i el coneixement que s’ha anat enriquint amb tot el que ha anat passant en l’àmbit europeu, en les polítiques públiques... Hem incorporat la veu en primera persona i és molt important.

Salut Mental Catalunya ho van crear famílies i ara són més setanta entitats federades...

La van crear les famílies i des del 2011-2012 s’incorpora a la Federació la veu en primera persona. Ara tenim una junta mixta i les associacions també han incorporat la veu en primera persona.

"Ara la salut mental s’entén com un element clau en qualsevol societat per cohesionar, per garantir que la ciutadania està ben atesa, per generar societats més justes"

La lluita la continuen portant les famílies?

La porten la gent en primera persona i les famílies. Com a moviment associatiu implica generar molt de debat, molta reflexió, molt de consens i estem molt d’acord en la majoria de reptes que tenim al davant. Potser es mira des de llocs diferents, però els reptes són els mateixos i les reivindicacions molt similars.

El pes és encara massa només per a les families?

Tenim molta gent en primera persona i estem arribant a un cert equilibri. Encara necessitem que s’hi impliqui molta més gent en primera persona, que hi participin i donin la seva opinió. En salut mental la veu en primera persona havia estat molt invisibilitzada i encara l’hem d’escoltar més. I la veu de les famílies en molts moments també ha estat poc reconeguda.

Estem acostumades a treballar amb tothom, perquè entre tots podem transformar aquest model de salut mental, però la nostra veu té el mateix valor que la resta, no té menys valor. Tenim tot un coneixement i una expertesa que des de les polítiques públiques s’ha d’aprofitar. I s’aprofita poc encara.

No es reconeix aquest valor?

Creiem que no. Estem molt presents en molts espais, però tenim la sensació que hem de poder-hi participar més des de l’inici, des de la fase de disseny de la política pública i s’ha de donar el mateix valor a la nostra veu que a la resta.

"S'haurien de poder generar oportunitats des de tots els àmbits, també des de l’educatiu i des dels serveis socials"

I anem cap aquí o no?

En alguns àmbits ha anat passant i en d’altres encara costa. No ho veiem complicat. Com a moviment associatiu la nostra trajectòria ha estat de cooperació, de treball conjunt, de posar a sobre la taula les necessitats i prioritats des del diàleg i des del consens. Malgrat això encara ens trobem que, tot i que se’ns escolta, la nostra opinió no acaba incorporada en els plantejaments.

I això deu ser molt frustrant...

Sí. Treballem perquè les persones estiguin ateses, perquè estiguin millor i per una atenció a la salut mental de qualitat... Fa molt de temps que tot el que diem és perquè la gent estigui ben atesa, per un bé comú. I sí que és una mica frustrant haver de seguir reclamant coses que fa molts anys que reclamem.

Quines coses?

Acabar amb aquesta idea de focalitzar la salut mental de forma exclusiva com una competència sanitària. S'haurien de poder generar oportunitats des de tots els àmbits, també des de l’educatiu i des dels serveis socials. La recuperació té a veure amb l’atenció comunitària. Fa anys que ho repetim i tot encara pivota massa sobre l’àmbit de salut.

Un altre tema és la rigidesa del sistema: tenim famílies i persones que tenen una complexitat important i els serveis són tan rígids que no els atenen com caldria o potser ni tan sols hi accedeixen.

"Hem de pensar un model d’atenció a la salut mental que es concreti en accions dins de la comunitat i amb la comunitat"

Anem a la part positiva: quines coses heu aconseguit en aquests vint-i-cinc anys?

Com a moviment associatiu hem assolit moltes fites i ens en sentim orgulloses: hem desplegat una xarxa de serveis d’inclusió social, com els clubs socials, que són accessibles i generen moltes oportunitats, i el projecte ‘Activa’t per a la salut mental’, orientat a la capacitació, l’empoderament i a generar xarxes de suport mutu. Ens en sentim molt orgullosos, però necessitem complicitats de l’administració per consolidar-ho com un dret universal a tot el territori.

Quina hauria de ser la prioritat?

N’hi ha moltes. En un moment en què hi ha molta més gent amb problemes de salut mental i s’ha agreujat la situació de persones que ja en patien, això arriba a més capes de la societat. Tot just ara es comença a entendre que això de la salut mental és un tema rellevant, també a nivell d’administracions i govern.

Estem en un context d’oportunitats perquè es posarà en marxa un pacte nacional per la salut mental i el benestar emocional. Esperem que no pivoti només en l’àmbit de salut i que vagi acompanyat d’una inversió adequada que permeti avançar en totes les qüestions que fa tants anys que reclamem. Cal posar la salut mental al centre i dotar-la de les eines adients i d’una inversió econòmica per orientar bé aquest model d’atenció comunitària.

Sou fermes defensores de l'atenció comunitària...

Hem de pensar un model d’atenció a la salut mental que es concreti en accions dins de la comunitat i amb la comunitat. Cal planificar-ho molt bé.

Tornem als vint-i-cinc anys. Com ha sigut el camí? De picar molta pedra?

Molta pedra! Es veuen canvis: s’entén diferent la salut mental i com s’ha d’acompanyar les persones. En la teoria hi ha consens i a la pràctica ens falten estructures que permetin fer el salt. El model encara és molt feble, té molts dèficits... Han crescut els recursos, però en àmbits com l’atenció social, l’educació i la justícia hi ha moltes mancances.

Amb la pandemia s’ha posat d’actualitat la qüestió de la salut mental en les persones joves.

Ja era preocupant abans de la pandèmia. Hem de veure com acompanyem els infants, adolescents i joves en l’àmbit educatiu. El fracàs escolar és molt greu. També cal donar eines a les famílies, calen més recursos de suport terapèutic i hem de treballar amb els recursos comunitaris de suport i acompanyament a joves. Aquest jove ha de tenir un projecte de vida i hem de treballar en tots aquests àmbits. S’ha de poder formar, tenir relacions, amistats, oportunitats d’ocupació...

"Només amb diners, sense fer tot això, sense planificar i coordinar, tampoc no millorarem"

Però és cert que amb la pandèmia s'han agreujat els trastorns en persones joves...

Han augmentat els trastorns d’alimentació, els temes de consums... El context ha fet que tinguessin més visibilitat. Cal asseure'ns i planificar solucions i treballar també des de la prevenció.

Tot això que proposen se soluciona amb més diners?

No només amb diners. Cal invertir en recursos i orientar-los millor, coordinar-los i fer treball en xarxa, no treballar de manera aïllada. Cal formar els professionals en el model d’atenció comunitària i en el concepte recuperació... I hem de posar en valor la riquesa del moviment associatiu que podria treballar molt més amb la xarxa de serveis més formals. Només amb diners, sense fer tot això, sense planificar i coordinar, tampoc no millorarem.