Noemí Font: "L’escola inclusiva no pot ser només una lluita de les famílies"

Noemí Font és mestra de primària i mare d’una nena amb espina bífida. Que l’Emma Joana, la seva filla, pugui anar a l’escola, a jugar al parc o pugui fer esport s’ha convertit en una lluita que ha passat de ser de la família a la comunitat.

Ha trobat complicitats per reivindicar una societat més inclusiva a través de les xarxes socials, a l’agost del 2021 va impulsar la primera cursa adaptada infantil organitzada al carrer -al Barri Gòtic de Barcelona durant la festa major- i està convençuda que, com ha passat amb els feminismes, la inclusió ha de ser una lluita de tothom.

És inclusiva l’escola a Catalunya?

És inclusiva en la mesura que les mestres són capaces d’absorbir l’impacte que representa tenir una alumna amb grans necessitats de suport a l’aula i és força inclusiva quan les necessitats de suport són bàsiques. Però quan la situació es complica, l’escola no és inclusiva. És inclusiva, per tant, en la mesura que les mestres s’hi deixen la pell i en la mesura que la família lluita per aconseguir els recursos necessaris. Com a base, diria que l’escola no és inclusiva per als infants amb necessitats molt grans de suport.

Per a alumnat amb trastorn de llenguatge o amb dislèxia, per exemple, normalment hi ha mitjans suficients.

Ets la mare de l’Emma Joana, una nena de set anys amb espina bífida, i com a família porteu anys lluitant per la inclusió també a l’escola. De fet, dieu que lluiteu per la justícia social. Des de quan?

La nostra filla no anava a la llar d’infants perquè partíem de la base que cap escola l’acceptaria, perquè tenia unes necessitats que pensàvem que no estarien cobertes. Una doctora va ser la que ens va dir que la nena havia d’anar a l’escola. Ella mateixa ens va recomanar la Trencadís a Barcelona, una escola bressol ordinària amb el personal necessari per garantir la inclusió d’infants amb pluridiscapacitat. Reserven tres places per grup per a infants amb malalties greus. No va poder-hi entrar i sí a la llar d’infants del nostre barri.

En el moment que els vam dir que necessitava una infermera perquè cada tres hores se li ha de fer un sondatge, la directora va contestar que cap mestra assumiria les tasques d’infermeria. Van actuar des de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona (IMEB) i es van coordinar amb el Centre d’Atenció Primària (CAP) i, sense nosaltres haver d’intervenir, la nostra filla va tenir la infermera que necessitava a la llar d’infants.

Però va arribar el moment del pas a P3...

I sembla que els recursos es perdin pel camí. Quan va passar a P3 vam haver de començar de nou. La lluita és infinita. I ara ens hem traslladat al Maresme i un altre cop. Tot va començar als tres anys i jo em trobava plena d’energia i amb força per lluitar, perquè sinó és impossible: l’administració és un gegant que se’t menja amb patates. T’ignoren.

Dono gràcies al ressò a través de les xarxes socials i als mitjans de comunicació que doneu veu a les històries petites. Explicar la intimitat no és la il·lusió de la nostra vida, però ho fas com pots perquè les criatures, no només la nostra filla, sinó totes arribin a tenir els recursos que necessiten.

I a la nova escola ja teniu atenció d'infermeria?

Si. Va trigar un mes i mig potser.

Deies que l’administració ignora les famílies...

La clau està en el fet que això deixi de ser una lluita de les famílies amb infants amb diversitat funcional. Com ha passat amb el feminisme, que ja és un tema de tothom i no només de les dones, ha de passar el mateix. Fa temps que en parlem: ha de deixar de ser una lluita només de les famílies.

Amb el tema de les curses adaptades s’ha generat un moviment i una implicació de la societat. De curses adaptades ja se’n feien en clubs privats de persones amb paràlisi cerebral en un pavelló privat. Ara es fa a la vista de tothom i organitzat per ajuntaments i associacions de veïns. Hem d’anar cap aquí. La inclusió a les escoles ha de ser una lluita de tothom. L’escola inclusiva no pot ser només una lluita de les famílies.

"Hi ha gent que em diu que ara s’ha adonat que els parcs exclouen els infants amb mobilitat reduïda"

Us sentiu soles sovint?

Un exemple: les escoles haurien de tenir recursos perquè tots els nens i nenes puguin anar d’excursió. No són un oci extraordinari, són activitats pedagògiques programades en el projecte d’escola. No pot ser que les famílies mirin cap a un altre costat perquè no n'estan afectades. Ho entenc, perquè abans estava a l’altra banda. Quan ho vius t’adones que podies ser empàtica, però el teu compromís era de gairebé zero.

Cap on anem? Noteu més empatia i compromís de la resta de famílies?

No sé què dir-te. Sí que m’ha sorprès que això de les curses adaptadades infantils hagi crescut tant. I hi ha gent que em diu que ara s’ha adonat que els parcs exclouen els infants amb mobilitat reduïda. Sí que hi ha més gent que està obrint els ulls. El meu objectiu és molt ambiciós: cal generar un canvi. Ens estem començant a coordinar amb diverses famílies.