El Tupí és una associació d'acollida fundada per Marià Vilaró i Núria Casamitjana fa dinou anys. Ha estat un refugi per aquells que busquen una mà amiga i un àpat calent. En aquesta entrevista, Casamitjana aprofundeix en el seu treball, la seva història i la seva filosofia.

Què és el Tupí i qui el conforma? Quina és la vostra filosofia?

El Tupí és un Menjador social – Associació d'acollida que té com a objectiu posar a disposició de les persones que ho necessiten un servei de menjador, un àpat calent al dia i una bossa tipus pícnic per sopar i esmorzar, en connexió i d'acord amb els criteris dels Serveis Socials dels Ajuntaments de Vic, de la comarca d'Osona i altres entitats.

Però no és només això: des del primer dia de la gestació del projecte, la idea força que va empènyer Marià Vilaró i Núria Casamitjana eren les persones amb majúscula, amb les seves cultures i colors, per acollir-les, valorar-les i estimar-les, principi fundacional que continua viu avui, dinou anys després. El Tupí el conformen els seus voluntaris, els usuaris i els benefactors-proveïdors.

Com comença el projecte? Com detecteu la necessitat d'un menjador social a Osona?

El Tupí obre les portes el 13 d'octubre de 2004 després d'un camí preparatori intens, també amb dubtes i incerteses, però amb ànims renovats i amb una enorme il·lusió. Inicialment en unes dependències del convent dels Pares Claretians de Vic, on roman fins al 2014, any en què es trasllada a un nou i actual estatge.

Les complicitats per poder donar vida i mantenir en el temps una idea com la del Tupí van ser en el seu moment absolutament necessàries i ho continuen sent avui dia. Ho eren, d'entrada, entre la Núria i en Marià, que venien de lluny, amb situacions, coincidències i fets diversos marcats tots ells per una fe cristiana ferma i compromesa i una activa sensibilitat social.

En quin context surt?

I el context: el coneixement de les experiències existents, com la de l'associació d'acollida i menjador social El Xiprer de Granollers; les de Joan Vera, que a Manlleu havia pres iniciatives per aglutinar la immigració amaziga; i evidentment, el marc de Vic de finals dels anys 90, on hi és present la nova immigració i les seves necessitats, que interpel·la les institucions i de la qual se’n van fer ressò els membres de Càritas i el Consell de Pastoral de la parròquia de la Divina Pastora de Vic, on col·laboraven la Núria i en Marià.

D'aquest nucli es posaran les bases i es constituirà la junta gestora per tirar endavant el projecte.

Quants usuaris es beneficien del vostre servei? Són perfils semblants o molt diversos?

Actualment, amb dades dels últims anys, el Tupí atén uns 120 i 130 usuaris a l'any, servint uns 3000 menús i bossa d'aliments pel sopar i l'esmorzar. Els perfils d'usuaris són diversos: majoritàriament provinents de la nova immigració del Magrib, l’Àfrica subsahariana i Sud-amèrica i també naturals del país. Homes, en un 80%.

De quins recursos tant econòmics com humans disposeu? D'on els traieu?

Els recursos humans provenen del voluntariat, estabilitzat actualment entorn de 25 i 30 persones i amb diferents graus de dedicació, majoritàriament 1 dia a la setmana. Els recursos alimentaris provenen de donacions i acaptes, intercanvi amb fons alimentaris o adquisició per compra. Els recursos econòmics es nodreixen de les aportacions dels socis i benefactors; les assignacions que amb periodicitat anual fa l'Ajuntament de Vic i esporàdicament alguna altra entitat; també la subvenció d'alguna entitat financera.

Teniu relació amb altres associacions com la vostra?

El Tupí manté relacions estretes amb menjadors Socials com el Xiprer de Granollers i de col·laboració amb intercanvi d'aliments amb OBINSO, parròquia de Santa Anna de Barcelona, a banda de tenir una relació amb el Menjador de Càritas Arxiprestal de Vic quan s'escauen derivacions d´usuaris entre un i altre menjador.

Falta un centre d’acollida on atendre els que arriben com poden sense idea d’on va a parar.

Creieu que falten serveis com el vostre al vostre territori?

Falta un centre d’acollida on atendre els que arriben sense res, ni papers, ni orientació de cap mena i arriben com poden sense idea d’on va a parar.

Procurar-los acolliment, escoltar-los i fer-los partícips de formar part d'una família, la família del Tupí.

Què us aporta la vostra tasca a vosaltres? I a les persones usuàries?

El servei al Tupí ens aporta la satisfacció de poder dedicar el nostre temps a una activitat de compromís directe envers persones necessitades, sense esperar res a canvi, a nosaltres ens aporta molta pau el fet de poder ajudar als altres. A les persones usuàries, més enllà de l'alimentació estricta, procurar-los acolliment, escoltar-los i fer-los partícips de formar part d'una família, la família del Tupí.

Finalment, què és un Tupí? D'on surt el nom?

Ja abans de començar el seu camí, l'Associació es va decidir pel nom d'El Tupí. La inspiració d'en Marià és la que va tirar endavant: el Tupí, nom arrelat al país, a la tradició i a la Plana: nom de l'olleta que emprava el pagès per esmorzar patates i cansalada amb vi calent abans de començar la jornada a les 5 del matí.

El Tupí encara el futur amb la mateixa il·lusió i convicció i el mateix acompanyament.

Com encareu el futur de la vostra entitat?

El Tupí encara el futur amb la mateixa il·lusió i convicció i el mateix acompanyament. Un futur que és ja present amb reptes nous o reconfiguració dels vells: atendre amb la màxima voluntat el canvi que s’albira en el món de la immigració, població subsahariana sense tràmit legal, afegida a la no menys important encara provinent del Magrib, amb situació d'absoluta precarietat i necessitats vitals no cobertes. I, al seu costat, afrontar la vella i nova pobresa de població gran i persones joves.

No és un repte fàcil i l'esforç d'afrontar-lo requereix, també, la plena implicació de les institucions. Important, alhora, reorganitzar i adaptar el Tupí tot mantenint el segell propi i la seva força, la dels seus voluntaris i proveïdors que generosament aporten temps i implicació perquè pugui desplegar la seva acció com el primer dia.