Arrels Sant Ignasi va sortir a l’octubre passat als carrers de Lleida amb un missatge claríssim: ‘No tenir casa mata. Ningú sense llar’. Denunciaven que a Lleida hi havia 872 persones sense llar gairebé un 20% més que el 2019, de les quals almenys vuitanta vivien al carrer. Ara, plantegen que la pandèmia ha fet créixer el nombre de persones amb un habitatge insegur i que, a més, tornen a arribar temporers per anar a collir fruita que dormen al carrer o en habitatges sense condicions.

Per coses de la vida, Arrels Sant Ignasi es veu obligada a tornar als orígens. “Els temporers no els hauríem d’atendre nosaltres, ho haurien de fer les administracions. Ho fem perquè no troben altres respostes i això no pot ser”, explica el sotsdirector de l’entitat, Òscar Costa.

Els orígens de l’entitat se situen a l’estiu del 1993 quan la comunitat parroquial de Sant Ignasi de Loiola va fer una campanya d’entrega d’entrepans a les persones passavolants que arribaven a Lleida per la recollida de la fruita. El 1994 es va crear la Fundació amb els seus dos primers programes: ‘Arrels-Centre Obert’ i ‘Arrels-Reinserció’.

Adaptar-se a les necessitats

L’acció de l’entitat s’ha anat adaptant a les necessitats i l’any passat van atendre més de 5.400 persones, sobretot en situació de sense llar, amb addiccions o en situació de pobresa severa, amb la intervenció de 280 professionals i voluntariat.

Aquella idea de centre obert segueix funcionant de dilluns a divendres. Les persones hi troben un servei de consigna i acompanyament en temes burocràtics, de salut o en atenció social, però també una sala on estar-se, esmorzar o berenar, xerrar o llegir el diari. “La necessitat és sobretot desconnectar del carrer”, constata Costa. “A la tarda és quan hi ha més vida -segueix-, perquè hi ha dutxes, rober, bugaderia i també perruqueria alguns dies”.

Un punt de trobada social

Més de trenta persones passen en un dia pel centre obert i unes 300 al llarg de l’any. El Covid-19 obliga a reduir l’aforament i ara s’hi poden estar menys estona. “No es nega un primer accés a ningú. Un cafè i una conversa acostuma a ser un primer pas per fer un camí junts”, explica el sotsdirector. Que defineix l’espai com “un punt de trobada social”. Hi coincideixen persones que viuen al carrer, però també d’altres que no tenen aigua a casa. El 2019 un 14% eren dones.

Algunes d’aquestes persones van arribar a Lleida buscant feina al camp i s’hi van acabar quedant. D’altres són autòctones de la ciutat o de municipis del voltant. L’exclusió no hi entén d’orígens.

El centre obert i l’habitatge és una de les potes de l’acció d’Arrels Sant Ignasi: participen en el projecte de pisos ‘Housing First’ de l’Ajuntament i Sant Joan de Déu Lleida, i també tenen pisos amb acompanyament i habitatges compartits. Però altres potes són un servei de distribució d’aliments, l’atenció a persones migrants i refugiades amb alfabetització i reforç escolar, l’acompanyament a dones privades de llibertat i la rehabilitació de persones amb addiccions.

I sumat a aquest dia a dia, quan arriba el maig, l’entitat reforça l’acció de sensibilització, denúncia i incidència política. “Tornem al desastre de l’any passat”, diu Costa en forma de resum veient que els temporers arriben a Lleida i dormen al ras o en infrahabitatges.

Almenys una desena de persones noves truquen cada dia la porta d’Arrels Sant Ignasi. És per això que han impulsat un manifest i una recollida d’adhesions reclamant una acollida digna per aquestes persones. “Demanem un allotjament digne, que es vacuni la població camperola estable i temporera, mecanismes de concessió de permisos de treball i la reforma de la llei d’estrangeria”, resumeix Costa.

Acció reactiva

L’any passat, insistint en el fet que no era feina seva, però veient la situació insostenible, Arrels Sant Ignasi, Càritas i Creu Roja van habilitar un allotjament a la parròquia per a onze persones entre el 20 de maig i el 2 de juny. Hi van passar divuit persones provinents del Senegal i de Mauritània que van tenir un lloc per dormir, consigna, dutxa, sopar i esmorzar. “No pot ser que l’Ajuntament no doni resposta. La gent ja està arribant i n’arribarà molta més. No és que ens vingui de nou”, insisteix el sotsdirector d’Arrels Sant Ignasi.

“Viuen en condicions infrahumanes i es veu a venir el desastre de l’any passat on la crisi social es va convertir en sanitària, perquè hi va haver molts casos de contagi de la Covid-19”, denuncia la portaveu de la Plataforma Fruita amb Justícia Social, Gemma Casal. Relata que hi ha pisos sobreocupats, màfies que lloguen pisos ocupats i persones dormint al ras als carrers de Lleida, però sap que això augmentarà, perquè arribarà més gent que vol treballar.

Casal alerta que molts agricultors tampoc compleixen l’obligació de donar-los allotjament si viuen a és de 75 quilòmetres, tal com diu el conveni agrari, i assegura que d’altres els deixen estar-se en granges i magatzems en condicions infrahumanes. “N’aprenem molt poc. Cada any és el mateix”, es lamenta.

L’Ajuntament de Lleida ha anunciat l’obertura del pavelló per allotjar 130 temporers l’1 de juny i abans obrirà una oficina per atendre les seves necessitats laborals i socials. Casal, com Costa, creu que s’obre tard i malament, perquè no es un lloc adequat. Tampoc agrada a les entitats que la gestió del pavelló estigui a mans d’una empresa andalusa especialitzada en emergències humanitàries. “No és cap emergència humanitària. No són víctimes d’un terratrèmol. Són persones que venen a treballar”, es queixen.

Es calcula que la collita de la fruita dur cada any al Segrià entre 20.000 i 35.000 persones.