Exportació de residus: com la nostra brossa acaba a l’altre extrem del planeta

En un món en què generem més residus dels que som capaços de gestionar s’han de buscar alternatives per dipositar les deixalles. L’actual normativa d’exportació i la falta de polítiques de control al respecte permeten que s’enviïn fora de les nostres fronteres.

Segons Comtrade, el Servei d’Estadística de l’ONU (Organització de les Nacions Unides), l'Estat espanyol va exportar 157.468 tones de residus plàstics el 2018, ocupant el tretzè lloc de la llista de països que més residus plàstics exporten.

A més, només deu països van ser els responsables del 75% de les exportacions de residus durant el 2017. Llavors, Espanya va ocupar el novè lloc amb 302.260 tones. El Servei de Duanes de l’Agència Tributària comptabilitzava una mitjana de 259 transaccions mensuals durant el 2018 i 137 al mes l’any 2019.

El Sud-est asiàtic i l'Àfrica, els principals destins

Els principals països als quals s'exporten aquests residus des de l'Estat espanyol són la Xina, Hong Kong, el Vietnam, Malàisia, Indonèsia, Tailàndia, l'Índia, el Pakistan i Ghana. Fins al novembre del 2019, des d’Espanya s’han enviat 10.403 tones de plàstic a Hong Kong; 8.937 a Alemanya; 7.603 a Malàisia; 5.895 a Portugal; 5.504 a França; 4.942 a Turquia; 4,591 a Itàlia i 3.342 a Indonèsia. Durant el 2018, 24.389 tones de residus van acabar a Malàisia, seguida per Vietnam, la Xina, Hong Kong i Tailàndia.

Tot i això, Greenpeace ha identificat variacions als fluxos d’exportació dels plàstics durant els últims anys. El Ministeri d’Energia, Ciència, Tecnologia, Canvi Climàtic i Medi ambient de Malàisia ha tornat a Espanya més d’una vintena de contenidors amb residus plàstics que intentaven entrar il·legalment al país. "Malàisia i la Xina han tornat els contenidors que havien arribat des d’Espanya, però aquests s’han redirigit cap a Hong Kong o Ghana", denuncia el coordinador de Greenpeace a Catalunya, Fernando Fernández. 

El 2019 Indonèsia va rebutjar dos contenidors i a l’abril del mateix any Malàisia identificava vint-i-quatre contenidors il·legals des d’Espanya. El gener del 2020, tornava deu d’aquests contenidors quedant encara alguns pendents de retorn. Segons va investigar Greenpeace, aquests contenidors s’haurien enviat des d’Ecoembes, empresa denunciada per l’entitat ambiental pel fracàs de la seva gestió d’envasos domèstics.

Ghana seria un dels nous països de destí de residus, tot i que des del 2014 la Unió Europea prohibeix l’exportació de residus a aquest país africà. Espanya va ser el segon exportador de plàstics a Ghana el 2019, només per darrere de Burkina Faso. Durant el 2019 van arribar 1.523 tones de residus en més de trenta exportacions a l’any. Des de Greenpeace apunten que la majoria dels residus provenen de la província de Barcelona, a més de València i Cadis.

"El teixit industrial català que tenim està apostant molt fort pel reciclatge local dels residus. A Catalunya s’estan invertint molts milions d’euros per fer-ho bé. Nosaltres fem declaracions setmanals, mensuals i anuals dels quilos de residus que entren i surten”, assegura la directora del Gremi de Recuperació de Catalunya, Victoria Ferrer.  

Un dels problemes principals d'exportar residus a aquests països, a banda d'externalitzar les nostres deixalles, és que aquests no tenen capacitat de reciclar tot el que arriba. A Ghana només es reciclen entre el 2 i el 5% dels residus, segons el PNUD (Programa de l’ONU per al Desenvolupament). De la resta, el 38% dels residus acaben en abocadors, el 28% enterrats, el 23% al mar i l’11% cremats.

Un canvi necessari a la normativa

La normativa que regula l’exportació de residus és molt complexa. Des dels anys vuitanta està en vigor el Conveni de Basilea per controlar els moviments transfronterers dels residus. Aquest conveni de les Nacions Unides, format per 184 països, regula l’exportació de residus tenint en compte el tipus de material i si els residus són enviats per eliminar-los o donar-los una segona vida.

La regulació dels materials es fa mitjançant uns codis que es classifiquen segons el residu. Des de Greenpeace denuncien que el frau més comú és assignar un codi diferent al pertinent per tenir menys restriccions. L’única via per certificar-ho és obrint les mercaderies una per una, gestió impossible de portar a terme. "El perquè s’exporta i es fan trampes és tan fàcil com que els hi surt més barat que gestionar els residus", sentencia el membre de Greenpeace.

Aquest 2021 es vol afegir una modificació per protegir als països de destí. Si s’aprova, l’any vinent els països hauran de donar el consentiment als països exportadors abans d’enviar les seves mercaderies. "La legislació és un laberint que impedeix que es faci un control del què s’exporta. El conveni és un pas, però cal deixar d’exportar", insta Fernández.

Segons la Subdirecció General de Residus, organisme que autoritza el trasllat de residus a països fora de l’OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic), l'Estat espanyol ha tingut permís per a cinc moviments en els últims dos anys. En canvi, es van arribar a fer -entre 2018 i 2019- més de 4.600 exportacions segons les dades de Duanes de l’Agència Tributària.

El Ministeri per a la Transició Ecològica i Repte Demogràfic d'Espanya admetia que "una part important de residus plàstics enviats als països asiàtics des d’Espanya no són traslladats d’acord amb la normativa vigent". I és que el control el deixen en mans de les bones pràctiques de les empreses, deixant reduïda la vigilància a controls aleatoris o a investigacions de Duanes si tenen indicis de frau. El seguiment d’aquests residus es redueix al 4% de la totalitat de les exportacions que es fan, sent senzill realitzar exportacions il·legals sense ser detectats.

Un sistema de gestió ineficient

El SIG, o Sistema Integrat de Gestió és el procediment utilitzat a Espanya per reciclar els residus. "Tenim un sistema molt deficient, és un desastre. S’han de reduir els residus i les empreses han de deixar d’usar tant plàstic. Seguim amb el paradigma de llençar la brossa, quan hem de deixar de produir-la", explica el president de Retorna, Miquel Roset.

El plàstic que consumim, el llencem al contenidor groc i d’aquí passa a les empreses homologades per Ecomebes, que ven a grans recicladores aquests residus que produïm. En aquest pas és quan l’empresa ja considera que els materials estan reciclats, quan la realitat és que fins al 75% dels residus del contenidor groc acaben en incineradores, abocadors, cremats o exportats a altres països.

"Les plantes de selecció, actualment, tenen un volum de feina molt alt i han de passar els residus molt ràpid. D’aquí surten les bales de material que ens arriben a nosaltres i hem notat que cada vegada la qualitat és pitjor, perquè t’arriben les bales contaminades amb materials que no són reciclables", explica Ferrer.

Les recicladores denuncien la quantitat de residus que arriben i la mala qualitat d’aquests. Des de barreges de materials fins a materials no reciclables que fan llençar tota la bala de residus. Però el principal problema que plantegen són els materials com el PET, un polietilè que es barreja amb el plàstic comú i que no aguanta el procés de reciclatge corrent. Aquest s’acaba fonent a la planta recicladora, fent aturar tot el procediment.

El SDDR, l’alternativa de les entitats

"El sistema de reciclatge està col·lapsat i l’exportació és un símptoma. S’ha de millorar el SIG i introduir el SDDR, si no els residus acaben al medi ambient, entren a la cadena alimentaria,  causen problemes respiratoris amb la crema de residus o acaben en altres països", reconeix el membre de Greenpeace.

El Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn potencia la reutilització dels envasos. En primer lloc, es paga un preu per l’envàs que es compra, que es podrà reutilitzar diverses vegades. Quan ja s’ha acabat el seu ús, es torna a l’administració i et retornen el preu que has pagat. Després, aquest envàs torna a la cadena de producció per a ser reutilitzat de nou. Així, s’evita la producció de residus, acabant amb el dilema de reciclar el reciclatge.

"S’ha de tenir en compte als recicladors i millorar el sistema com ens arriben els residus. El millor residu és el que no es genera, però mentre en generem és essencial reciclar bé els que produïm. Associar el plàstic a què és dolent pel medi ambient és una irresponsabilitat; el plàstic ben utilitzat és circular i li podem donar tantes vides com vulguem", afegeix Ferrer.  

Les entitats ambientals fa anys que intenten canviar al sistema SDDR. La Llei 22/2011 de residus va arribar al Govern amb aquesta proposta, però les pressions polítiques i econòmiques van forçar que se seguís utilitzant el SIG.

Aquest sistema ja està implantat en més de quaranta països, en gran part europeus, com Alemanya o Dinamarca. Té un cost zero per l’administració i és un 60% més barat per envàs recollit que el SIG. Des de Greenpeace asseguren que l’augment del 10% d’aquestes ampolles retornables, reduiria un 40% la contaminació marina per ampolles de plàstic. "El SDDR arribarà. Des d’Europa ho demanen perquè és l’única forma que se solucionin els problemes", assegura Roset.