IQOXE: poques solucions i moltes incerteses un any després de l’accident

Aquesta setmana s’ha complert un any de l’accident a l’empresa Indústries Químiques de l’Òxid d'Etilè (IQOXE) del polígon de La Canonja, a Tarragona, en què van perdre la vida tres persones: dos treballadors de la companyia i un veí del barri de Torreforta, que va rebre l’impacte d’una planxa d’acer que va sortir propulsada més de dos quilòmetres a causa de la forta explosió. Aquell fatídic 14 de gener del 2020 quedarà gravat a foc en la memòria dels tarragonins i va generar una enorme sensació d’inseguretat i vulnerabilitat a tota la població de la zona. 

La lògica portaria a pensar que, un any després del pitjor accident que ha patit el sector químic a Tarragona, s’haurien d’haver esclarit les causes del succés, depurat responsabilitats i emprès les mesures necessàries perquè no es repeteixi. Ara bé, passat aquest temps, moltes veus del territori apunten que res ha canviat. Ans al contrari: encara sobrevolen massa incerteses, una gran opacitat sobre què va ocórrer aquell dia i molts dubtes del que s’ha fet d’aleshores ençà per garantir la seguretat al complex petroquímic.

Tot plegat és el que denuncien entitats, sindicats i alcaldes de la zona. Ho resumeix molt bé un vídeo breu que ha elaborat el Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes del Camp-Ecologistes de Catalunya (GEPEC-EdC), en què denuncia que ha estat un any d’inseguretat permanent per a la població, d’impacte al medi ambient i de desemparament per part d’institucions i governs. 

“Un any després de l’accident estem igual: no ha augmentat ni un bri la seguretat de l'empresa i no s’han aplicat cap de les mesures per evitar possibles mals similars o majors”, lamenta Xavier Jiménez, president del GEPEC-EdC, en una conversa amb Xarxanet.

Tres investigacions sobre l’accident i poques certeses

Des d’aquell 14 de gener s’han dut a terme tres investigacions sobre l’accident al complex i una comissió al Parlament de Catalunya. De la judicial, encara en marxa, se n’han pogut conèixer alguns detalls que apunten a deficiències tant en el material com en la seguretat, a banda de moltes denúncies de sobrecàrrega de treball dels operaris de la planta.

Sí que han finalitzat les de l’Institut Químic de Sarrià, a petició d’IQOXE, que, entre altres, conclou que “ningú podria haver previst l’accident”; i la de la consultora DNV, que va encarregar la Generalitat. Aquestes dues últimes presenten conclusions ben diferents en aspectes clau, com el material que va causar la deflagració.

L’empresa, per la seva part, considera que no hi va haver mala praxi atès que, segons ells, es complien les mesures de seguretat i, per tant, no hi ha responsabilitats penals a depurar. De fet, IQOXE, que des de fa mesos segueix fabricant òxid d’etilè, planeja reactivar al 100% la capacitat operativa de la planta de cara al mes d’abril. 

Sigui com sigui, si mirem enrere, sembla evident que les coses ja es van fer malament des d’un bon principi: la gestió immediata de l’accident va generar molta controvèrsia, tant pel que fa a l’actuació de l’empresa com de les administracions. Per exemple, amb relació a la decisió de no activar les sirenes o facilitar informació falsa sobre la toxicitat del núvol que es va formar arran de l’explosió.

Tot plegat, diu l’entitat, amb l’objectiu de minimitzar el ressò públic de la gravetat del que estava passant. “Sabem que no van sonar les sirenes i es va dir que el núvol no era tòxic, quan era mentida, per no crear alarma social. Va ser una irresponsabilitat total”, sentencia Jiménez. 

I és que, si atenem a les explicacions del GEPEC-EdC, l’accident hauria pogut tenir conseqüències encara més greus. A l’explosió del gener es van veure afectades quatre tones d’òxid d’etilè i IQOXE té emmagatzemades unes 1.400 tones d’aquest compost en dipòsits aèris. “Tenim constància que una de les peces que va sortir propulsada del reactor va anar a parar a molt pocs metres d’aquests dipòsits, imagineu el que podria haver passat si hi hagués impactat”, assegura Jiménez. 

Per no parlar de l’efecte dominó que pot provocar qualsevol incident al complex per la proximitat entre empreses i el perill potencial, latent i continuat que això comporta. “Aquí tenim l'empresa integrada dins de la trama urbana, les empreses a tocar, sovint amb productes incompatibles entre ells”, afegeix.

Un pla d’emergència sense pressupost

Una altra qüestió a debat és la reacció immediata d’un accident com aquest i la capacitat de reacció si tornés a passar. Parlem dels plans d’emergència dissenyats en cas d’incident. El GEPEC-EdC deplora que, si bé es va recuperar el Pla d’Emergència Exterior del Sector Químic de Tarragona (PLASEQTA), encara no se l’ha dotat dels recursos i mitjans necessaris per funcionar, tal com es va comprometre el Govern.

“Al maig es va aprovar la recuperació del PLASETQA, però com que no hi ha dotació pressupostària és com si no s’hagués fet res. És molt penós”, lamenta Jiménez.

En aquest sentit, fa unes setmanes, el conseller d’Interior, Miquel Sàmper, va admetre que l’executiu “els recursos són el punt feble del pla i ara mateix no hi ha diners per completar el PLASEQTA”, que requereix una inversió de més de vuit milions d’euros fins al 2023.

“Arran de l'accident s'han descobert tota una pila d'irregularitats en el funcionament diari d’IQOXE, des de dèficits de personal fins a inversions per augmentar la producció sense tenir en compte la seguretat”, reitera Jiménez, que també apunta a les administracions, que segons l’entitat van donar les autoritzacions i vistiplaus pertinents a l’empresa sabent no complia amb els mínims de seguretat exigibles. “A hores d’ara, ningú ha assumit cap responsabilitat”, rebla. 

Des del GEPEC-EdC expliquen que aquesta situació no podria donar-se en la majoria de països d’Europa, amb normatives molt més estrictes pel que fa a la manipulació i gestió d’una substància tan perillosa i inestable com l’òxid d’etilè, que, entre altres, s’empra en la indústria armamentística per fabricar bombes d’alta capacitat explosiva.

“Aquí tenim les mesures de seguretat més laxes de tota Europa. Per exemple, a Alemanya l’òxid d’etilè només es pot emmagatzemar en dipòsits bunqueritzats i soterrats. Aquí, en canvi, estan en dipòsits aeris convencionals, amb tot el risc que això comporta”, assenyala Jiménez.

Permissivitat amb la indústria petroquímica

En aquest punt, la pregunta és clara: per què al complex petroquímic Tarragona es permet operar sense totes les garanties de seguretat? Jiménez apunta que es tracta d’una indústria amb molt pes a la zona i lamenta que a les administracions no els convé posar-li massa traves. “S'ha assumit que aquí hi ha una indústria altament perillosa, que s’exposa a una sèrie d'incidències, però com se suposa que donarà vida i riquesa al territori hem de conviure-hi i no interessa collar-los normativament per por que marxin”, raona el president de l’entitat. 

De fet, des de l’entitat no demanen que es desmantelli tot el complex, però sí que es posi fil a l’agulla per rebaixar el perill que suposa. “Volem que s'apliquin les normatives de màxima seguretat, igual que passa a la majoria de països d'Europa. Pensem que a aquest sector sempre se li ha permès que marqui les normes i no a l’inrevés”, protesten. 

Així doncs, un any després de l’impacte que va suposar l’accident al complex petroquímic, la població de la zona segueix sentint una gran vulnerabilitat. El president del GEPEC-EdC, però, ho assumeix amb resignació: “Aquest és un territori que viu permanentment amb aquesta indústria davant de casa, per tant, ja la tenim interioritzada en el paisatge. Sabem que és un perill latent, però què podem fer, marxar de casa nostra?, es pregunta.

Per tot plegat, nombroses veus del territori han dit prou i reclamen que no es demori més l'aplicació de solucions.