Charline Solis: "El treball en xarxa és essencial per al desenvolupament dels infants"
Comparteix
L’associació NEF acompanya famílies durant totes les etapes del desenvolupament dels infants.
La Charline Solis és fundadora i CEO de l’Institut NEF, un centre de neuroestimulació familiar que recentment ha fet el pas de transformar-se en associació per arribar a més famílies i ajudar-les a millorar el desenvolupament dels seus fills i filles. La tasca de l'associació vol posar el paper dels pares i mares al centre, així com compartir coneixements i eines per potenciar i assegurar una bona evolució dels infants. En parlem amb ella.
Què et va portar a engegar el projecte de l’Associació NEF?
Jo vaig estar molts anys treballant a una associació que es dedicava a la part més lúdica i d’aprenentatge dels infants amb diversitat funcional. Per altra banda, jo sóc logopeda i neuropsicòloga i em vaig adonar que hi havia moltes mancances pel que fa a la implicació dels pares i mares, des de la part més acadèmica, en l’aprenentatge i el desenvolupament dels seus fills i filles. Alhora, pensava: com es pot implicar la família si no té la consciència, les pautes i les facilitats per fer-ho?
I vas decidir posar-te a treballar per suplir aquestes carències.
Sí, de manera particular, vaig començar a fer cursos i programes de desenvolupament per als infants amb un model basat en la implicació de la família. Al poc d’iniciar aquest camí, vaig adonar-me que moltes famílies volen fer-ho, però no poden, perquè no s’ho poden permetre o perquè no són conscients de l’important que és.
I, és clar, això acaba perjudicant als infants, el seu desenvolupament, la seva evolució i el seu futur. I per això he creat l’associació, per donar espai i visibilitat a aquestes famílies i que siguin elles qui puguin donar resposta a les necessitats dels seus fills.
Així, no sabem com estimular els nostres fills i filles?
És que no ho poden saber, perquè no hi ha cap institució o figura pública que ho ensenyi. I la realitat és que cada cop tendim a separar més: l’escola és l’escola i els terapeutes són els professionals. I crec que és un error, el treball en xarxa és essencial per al desenvolupament dels infants.
I el paper dels pares i mares és fonamental.
Tots els estudis i la neuroplasticitat apunten que el cervell és totalment modificable, i les persones que més i millor poden modificar el cervell d’un infant, amb qui més temps passen i amb qui tenen més vincles, és la seva família. Sovint partim de la premissa que els infants tenen moltes capacitats, però no les podran desenvolupar si l’ambient no és enriquidor i els donem l’oportunitat de fer-ho. I això depèn dels pares i mares.
No basta amb suplir les seves necessitats bàsiques d’alimentació, cures i salut, és bàsic exposar-los a situacions enriquidores per al seu desenvolupament global.
Quina és la fase més decisiva en el desenvolupament dels infants?
Entre els zero i els tres anys es formen els pilars del seu desenvolupament. Fins als set és quan es configura la part més concreta dels infants, la seva personalitat. A partir dels set, ja van prenent altres figures de referència, ja es van obrint al món i les qüestions acadèmiques prenen més rellevància que el desenvolupament en si, que és una fase que ja ha d’estar superada.
Quins senyals ens poden alertar que el desenvolupament d’un infant no és l’adequat?
Quan l’infant té entre dos anys i mig i tres, principalment es detecta si hi ha diferències respecte als altres infants, sobretot a nivell de llenguatge, dificultats d’atenció i problemes motrius. I ara, amb l’onada tan gran d’autisme que hi ha, també pel que fa a la interacció social. Però es poden veure molt abans, el que passa és que ningú ens ensenya a fer-ho.
Això és el que treballeu a l’associació.
La nostra metodologia es basa en una visió global de l’infant, partint de la família com a pilar principal. I després anem abastant més àmbits, com el de la salut, per exemple. Si un infant no té un bon sistema immunitari o no s’alimenta bé, no tindrà un desenvolupament adequat. Treballar amb una visió global, de manera transdisciplinar, vol dir que si un nen o nena presenta una dificultat amb el llenguatge, per exemple, nosaltres fem un treballem tot el desenvolupament en global, no només el llenguatge.
L’estimulació dels infants ha de ser constant o hem de tenir cura de respectar els seus ritmes?
No hem de pensar en l’estimulació com quelcom que s’ha de fer en un moment concret o per una circumstància determinada, ho hem de fer des d’un enfocament natural perquè l’estimulació estigui integrada al dia a dia. Ara bé, és important que tinguem clar que els nostres fills i filles no són perfectes, perquè això ens pot portar a la frustració.
Sovint gestionem la criança en funció de les nostres expectatives, més que des de les necessitats reals dels infants?
Això és el primer que ensenyem a les famílies, hem de saber discernir entre una expectativa i la realitat. Expectatives sempre n’hi haurà i sempre les tindrem, però hem d’aconseguir que no limitin ni condicionin el desenvolupament de l’infant. És bàsic que els pares i mares tinguin clar el que seu fill els pot donar, i ho acceptin.
Una altra qüestió important són els límits: com podem establir-los de manera respectuosa amb els infants?
Aquest és un gran què. Està comprovat que el cervell dels infants necessita límits. I l’infant està en tot el seu dret que no li agradin. Aquí es tracta d’entomar el nostre paper i la nostra responsabilitat: som nosaltres, com a adults, qui sabem el que és millor per als nostres fills i filles, perquè els estimem, hem passat per aquesta etapa abans i ens podem documentar i aprendre. Tot això els infants no ho saben. És a dir, com a pares, hem de facilitar als nostres fills que descobreixin el món dins els límits que hi ha.
I si sobrepassen aquests límits?
Som nosaltres qui els ho hem de fer veure, des de l’amor i el respecte. Molts cops pensem vinculem marcar límits amb cridar, castigar i censurar, però no té perquè ser així. Ara bé, sí que ens hem de mostrar sòlids i constants. És cert que avui tenim molts problemes de límits perquè els pares i mares anem molt cansats i saturats, però finalment sempre sabem el que és millor per als nostres fills, ens ho diu l’instint.
La pandèmia i el confinament no han ajudat en aquest sentit.
Exacte, perquè han augmentat els nivells generals d’estrès, ansietat i incertesa. I, és clar, no podem donar estabilitat i calma quan nosaltres no la tenim. A més, arran de les restriccions també hem deixat de visitar els professionals que ens ajuden i ens guien, hem perdut aquesta xarxa. I en aquest temps ens hem vist sense idees per suplir la manca d’estímuls dels infants. Si un infant rep una estimulació limitada a un únic context, es perd moltes coses.
Ara bé, no és imprescindible que un infant vagi a un parc per treballar la seva coordinació motora, hi ha altres maneres de fer-ho, però ens manquen coneixements, formació i recursos per saber-ho.
Un dels aspectes que s’ha agreujat en aquest temps és la sobreexposició a les pantalles, ens hem de preocupar?
Tenim interioritzat que les pantalles no són bones, però no entenem perquè. El problema és que durant el temps en què els infants estan davant d’una pantalla el seu desenvolupament, des d’un punt de vista sensorial i cognitiu, queda en pausa. És a dir, l’infant viu menys experiències vivencials, que són les que donen solidesa als aprenentatges. Sovint les pantalles el que fan és repetir i copiar les coses; i l’infant deixa de parlar, posar atenció i socialitzar amb el seu entorn. Es desconnecta de la seva realitat.
Afegeix un nou comentari