En Jordi Sàlvia és el director tècnic de la Federació d’Entitats amb Projectes i Pisos Assistits (FEPA), que aplega una setantena d’associacions que treballen amb jovent sense suport familiar, especialment tutelat i extutelat, molts d’ells d’origen migrant. L’esclat de la pandèmia el va sorprendre a Sevilla, mentre participava en unes jornades de la federació. Va haver de tornar a correcuita i afrontar l’inici d’una crisi que ha tingut una dimensió que pocs esperaven.

Més d’un any i mig després, Sàlvia reflexiona sobre els efectes socials que ha provocat la pandèmia, sobretot entre el jovent amb qui treballa la FEPA. A més, reivindica el valor de les entitats socials com a amortidores d’aquesta crisi. Perquè, com fa palès la campanya recent de la Taula del Tercer Sector, si abans eren necessàries, ara són imprescindibles.

Mirem enrere i situem-nos en el moment que esclata la pandèmia, com reaccioneu des de la FEPA?

El cert és que va ser molt complicat perquè tot va passar de manera molt sobtada. De seguida hi ha una part de les persones que treballen la part més administrativa i de gestió que s’han d’adaptar d’un dia per l’altre al teletreball, i això no va ser fàcil, evidentment.

I després tampoc va ser gens senzill per als professionals de les entitats que feien l’atenció directa a les persones, en el sentit que en aquells primers dies els protocols canviaven gairebé cada dia i la manca de respostes va provocar una certa sensació de pànic. És comprensible perquè no només ens va passar a nosaltres, sinó que va ser quelcom de general.

Als pisos assistits on viu el jovent la gestió tampoc devia ser fàcil.

Els primers moments van ser força caòtics, ens sorgien moltes preguntes: què hem de fer ara? Què passa si un jove té covid? El cert és que teníem moltes dificultats per saber com procedir, i tampoc se’ns donaven moltes respostes. A banda, a l’inici del confinament també hi va haver un problema molt vinculat a la falta d’EPI i material de protecció. Per sort això es va poder resoldre, però tot plegat va ser molt complicat.

Passat el primer impacte, l’adaptació va ser reeixida?

Crec que en el nostre àmbit, en què l’afectació va ser gran perquè treballem l’atenció a les persones, l’adaptació va ser prou ràpida un cop es van estabilitzar els protocols. Ara bé, quan la cosa ja estava més calmada, sí que vam advertir una certa manca de reconeixement a les persones que treballen en l’atenció al jovent. És una sensació que es pot estendre, penso, a tot l’àmbit de l’acció social, però que va ser especialment accentuada en el nostre cas.

Per quina raó?

Vam observar que altres col·lectius van obtenir algun tipus de reconeixement, en forma de paga extra, per exemple, que en el nostre cas no va arribar. I que quedi clar que no ho dic contra aquells col·lectius que sí que el van tenir, que, per descomptat, en tenien tot el dret del món.

Tampoc se us va tenir en compte quan va començar la vacunació.

Sí, pensem que els professionals d’atenció directa van ser considerats essencials des del primer dia, però a l’hora de començar a vacunar, de cop i volta, sembla que van deixar de ser-ho. No eren prioritaris. I això va generar situacions estranyes, com que el professorat, que en aquell moment estava teletreballant, estaven sent prioritzats per davant dels nostres professionals d’atenció directa, que estaven treballant en contacte directe amb el jovent.

Vist des de la seva perspectiva, va ser estrany haver d’anar als pisos a atendre les persones quan el carrer estava buit i després quedar per darrere d’altres col·lectius que no estaven tan exposats.

Ara ja fa més d’un any i mig que estem en pandèmia, com ha afectat tot plegat al jovent tutelat i extutelat i als seus itineraris, tenint en compte que ja patien una situació d’alta vulnerabilitat?

Aquí crec que la primera qüestió que cal tenir en compte és que aquesta crisi social derivada de la pandèmia ha afectat molt a tota la població jove en general. És a dir, el fet de ser jove ja ha comportat un plus de vulnerabilitat a l’hora de sofrir les conseqüències de la pandèmia.

I en el cas concret del jovent amb qui treballeu a la FEPA?

Ha incidit en diverses qüestions. Per exemple, pel que fa a les xarxes relacionals, que en el cas del jovent tutelat i extutelat sovint és més petita i més deteriorada. Això ha fet que per a ells i elles l’aïllament sigui més accentuat i es visqui pitjor. Després hi ha el tema de la pèrdua de llocs de feina. En general, la població jove ja és qui pateix la contractació més precària i són els primers a perdre la feina en temps de crisi, però en el cas dels nostres joves això encara s’ha agreujat més.

Quines altres seqüeles ha deixat aquesta pandèmia?

El tema formatiu. Tot el jovent ha hagut de fer el seu cicle i les seves formacions a distància, i és evident que no té res a veure fer-ho de forma virtual que presencial. Això ha estat més complicat per al jovent tutelat i extutelat, que sovint té més dificultats associades a l’accés a les eines tecnològiques i a les habilitats per fer-les anar.

I en molts casos de persones d’origen estranger, s’hi suma la dificultat de no haver adquirit les competències lingüístiques necessàries. I, potser el tret més distintiu pel que fa a les seqüeles de la pandèmia per a ells i elles, el tema del temps.

En quin sentit?

És clar, si un jove ha de fer els seus itineraris entre els divuit i els vint-i-un anys i perd un any en què no pot accedir a la formació o a la feina, el rellotge per a ells no s’atura i aquest impàs suposa perdre un temps clau de les seves vides i de les seves oportunitats, que sovint són més aviat poques. Tot això ha incrementat l’angoixa i ha agreujat molt els problemes vinculats al benestar emocional i la salut mental. Això ha passat en certa manera amb tota la població jove, però encara més amb el jovent amb qui treballem.

Molt d’aquest jovent tutelat i extutelat són persones migrades i fa uns mesos per fi va arribar la tan reclamada reforma del reglament d’estrangeria, com ho valoreu?

Ara tot just s’està començant a aplicar i falta que es faci del tot efectiu, però la valoració és positiva. Encara hi ha certa incertesa pel fet de com s’aplicarà i si realment podrà beneficiar tot el jovent en aquesta situació, però és evident que ha suposat un pas endavant molt important, que hauria d’haver arribat molt abans, però que ha millorat l’horitzó per a molts joves.

Pel que fa a les entitats que conformen la FEPA, quins problemes i dificultats afegides ha provocat la crisi desencadenada per la pandèmia?

Malauradament, penso que els problemes ja hi eren, i el que ha fet la pandèmia és intensificar-los. Treballem amb un jovent per a qui és difícil emancipar-se, que es troba un mercat laboral molt precari i són els primers a perdre la feina. Els problemes s’han fet encara més evidents i cal millorar la seva situació.

Per exemple, essent més flexible amb el temps per adaptar-lo als itineraris i necessitats reals d’aquestes persones joves i reforçar l’acompanyament perquè realment els permeti assolir una autonomia plena. Al final, els problemes d’aquest jovent són també els nostres.

Un informe de la Taula del Tercer Sector revela que 800.000 persones han hagut de recórrer a les entitats socials arran de la pandèmia, s’ha reconegut prou la seva tasca com a amortidores de la crisi social?

Rotundament no. Per diferents coses veus que altres àmbits com l’educatiu o el sanitari estan molt més reconeguts. I, insisteixo, està bé que ho estiguin i s’ho mereixen, però és cert que quan parlem de l’atenció social a les persones aquest reconeixement queda molt més diluït. I em refereixo a molts aspectes, des de la partida als pressupostos de la Generalitat fins al tema, per exemple, de la tercera dosi de la vacuna, que haurem de veure si els nostres professionals hi estan inclosos. Amb tota seguretat, el reconeixement no és el mateix.

Què cal fer per revertir aquesta situació?

Penso que manca reconèixer l’àmbit de l’atenció social com una part estructural de l’estat del benestar. De la mateixa manera que no es qüestiona el reconeixement al sistema educatiu o sanitari, tampoc s’hauria de fer amb l’atenció social a les persones. I això passa, entre altres coses, per un reconeixement als professionals i una millora de les condicions laborals.

Malgrat l’enorme complexitat de la situació derivada de la pandèmia, n’heu pogut treure aprenentatges?

Segur que sí. Hi ha hagut un aprenentatge important en el sentit d’incorporar eines tecnològiques a la nostra tasca i coordinar-nos de forma telemàtica. Ara bé, tot i que aquests espais de funcionament virtual són importantíssims, no hem de deixar mai de banda la part presencial perquè en l’atenció directa a les persones, però també en la coordinació dels professionals i entitats, el contacte i la presencialitat són bàsics i insubstituïbles.