Paqui Perona: “Les dones gitanes hem estat feministes resistents sempre”

Paqui Perona és feminista gitana, presidenta de l’associació Veus gitanes (Romane Glasura). Porta més de 25 anys com a mediadora i treballant estratègies d’enfortiment econòmic, social i polític. Laboralment, a la fundació Surt, s’encarrega d’un projecte suvbencionat pel Consorci de la Mina, amb dones gitanes del barri de la Mina, a Sant Adrià del Besòs (Barcelonès).

Per què les dones gitanes són un col·lectiu minoritzat secularment?

Perquè pertanyem a una cultura menyspreada per la cultura blanca dins del territori europeu. La cultura blanca etnocentrista i colonialista parteix d’un idealisme de poder que projecta que tot allò bo i positiu prové del fet blanc i desvirtua tot allò que no és creat des dels i per als interessos de la cultura i societat blanca.

Aquesta desvalorització recau en una cultura, la gitana, que durant segles no ha pogut tenir poder perquè hem estat relegats a ser els pàries de tota Europa. És cert que les persones negres, per exemple, han viscut esclavitud i marginalitat, però aquestes discriminacions són reconegudes. La marginalitat del poble gitano no ha estat reconeguda. No se’ns ha reconegut mai el racisme que hem patit.

I en tota cultura, el menyspreu cau amb més força en les dones. Hem estat les més desvaloritzades a la cultura occidental. A l’espanyola i a la catalana. Les dones gitanes hem estat la diana de les polítiques de reeducació perquè és a través del gènere que es pot controlar una cultura.

Quins estereotips cal trencar del (mal)imaginari català sobre les dones gitanes?

És necessari deconstruir l’imaginari que s’ha creat de les dones gitanes a través de la història. Aquesta no ha estat creada per nosaltres mateixes. L’han generat homes blancs occidentals i gairebé sempre, de classe mitjana, que són els que escrivien. Han creat un imaginari distorsionat que avui persisteix, ple d’estereotips que ens perjudiquen.

Cal que fem un replantejament de memòria històrica per a recuperar-la des de la nostra pròpia perspectiva. Només així ens posicionarem al lloc que ens pertany, però per a això cal que l’escrivim les dones gitanes, juntament amb la resta de la societat.

Cal que desmuntem els estereotips des de dins i cap enfora, que durant segles també hem estat en risc absorbint mites negatius. Això és degut a la reeducació i al sotmetiment que les dones gitanes hem patit per part de la societat blanca, en especial, cap als nostres rols i sabers, que durant segles no s’assemblaven als de les dones blanques.

Quines resistències i alternatives estan liderant avui les dones gitanes feministes?

Les dones gitanes hem estat sempre feministes resistents, el que passa és que només s’ha visibilitzat el feminisme de les blanques. Les resistències dels feminismes blancs han aconseguit visibilitat: per assolir el sufragi femení, l’accés al mercat laboral, etc. Són fites que eren per a totes les dones, evidentment, però que només han donat visibilitat a unes resistents, les blanques.

Les dones gitanes portem segles resistint al sistema, a la imposició dels nostres rols. Per això, insisteixo, en que cal que recuperem la nostra memòria. Les dones gitanes som unes supervivents.

Avui jo no diria tan sols que les feministes són aquelles que militen al moviment feminista visible. Al meu barri conec moltes dones que són grans resistents sense que elles es posin l’etiqueta de feministes. Són dones autònomes i independents, quan surten a vendre cada dia, quan sustenten casa seva, quan són rebels i s’enfronten al sistema per alliberar-se’n, s’enfronten a la reeducació de serveis socials i es neguen a perdre la seva identitat, quan fugen dels guàrdies quan fan venda ambulant…

Per a mi, tot plegat és el veritable feminisme, el del carrer. Jo, que m’assec a donar conferències, considero que faig un feminisme “més light”; per a transformar, el feminisme ha de fomentar-se de baix a dalt, no de dalt a baix perquè sinó és una imposició de les elits i no arriba a les bases.

Quines estratègies haurien d’implementat els moviments socials per enfortir a les dones gitanes a nivell econòmic, social i polític?

Hauríem de començar per a que siguem nosaltres mateixes, les dones gitanes, les qui decidim les estratègies, perquè fins ara no ho hem fet.

Per a que hi hagi un moviment fort de dones gitanes cal que se’ns comenci a escoltar i fomentar espais per treballar en comunitat, sense jerarquies, i crear un model propi de les nostres resistències. Sense contaminació externa. Això no vol dir que lluitem soles o que les paies no estiguin amb nosaltres, quan més unides millor; però crec que, per a que funcioni, les blanques podrien fer un pas enrere per a que nosaltres el puguem fer endavant.

I les administracions?

Estem molt acostumades a que des de l’administració, les paies, ens diguin el que necessitem i com hem de ser. Costa molt que a les dones gitanes ens tractin com a majors d’edat. Se’ns tracta des del control i l’assistencialisme des de fa 600 anys, i ho seguim patint. Com si no sabéssim què necessitem i calgués que ens ho vinguin a explicar. Les dones gitanes no som tontes.

Les polítiques socials no funcionen perquè provenen de les necessitats del capitalisme; s’enfoquen per a que assimilem i perdem la nostra identitat gitana, en comptes de tenir en compte les nostres necessitats individuals i culturals. És a través dels nostres espais i reflexions que ens apoderem. Aquests sabers sovint estan al marge dels espais paios, no som visibles. Com si no estiguéssim fent res. I no és així.

Les dones gitanes ens organitzem als barris, als carrers, en tertúlies, i ens apoderem les unes a les altres. Com que aquestes dinàmiques s’escapen dels projectes socials dissenyats per les administracions on treballen els i les paies, sovint no són visibles. La cultura blanca té afany de control i assimilació damunt de tot. I allò que no està sota les seves mans és com si no existís.

Els feminismes a Catalunya són miops, en tant que cal que siguin descolonials?

El feminisme, o és antiracista o no serà. O és anticlassista o no serà. El que no pot ser és que es crei un feminisme hegemònic des d’una elit blanca i que la resta de dones hi anem a remolc. No tothom ha d’evolucionar de la mateixa manera perquè no tothom té les mateixes necessitats. És urgent que el feminisme blanc analitzi quina necessitat té del mercat de treball i del sistema econòmic occidental que ens condueix cap a l’individualisme i el capitalisme.

L’alliberament de les dones, em sembla, no existeix perquè el sistema capitalista és creació del patriarcat muntat per homes blancs. És hora de revisar fins on arriben les arrels del patriarcat i el masclisme. El feminisme blanc, que tant presumeix dels seus èxits, quines pèrdues ha suposat a la societat? Hem de seguir la mateixa línia o renovar?

Cal recuperar les reivindicacions de les dones minoritzades. Les dones gitanes tenim dret a viure en comunitat, a estar en família, a no plantejar-nos l’emancipació només a través d’un projecte professional. La felicitat rau en el projecte vital de les persones, compartint a les comunitats, no en el mercat de treball i en la competició i consumisme.