Una petita família nascuda del compromís amb la inclusió de les persones amb discapacitat

La Maria Carme Rosique va perdre el seu marit i el seu fill a conseqüència d’una malaltia neurodegenerativa i hereditària, que va derivar en una discapacitat. Va tibar de coratge perquè aquest tràngol, un de les pitjors que una persona pot passar a la vida, no la doblegués. Després de viure –i patir– en primera persona les mancances que es troben les persones que conviuen amb una discapacitat, va canalitzar el seu dolor creant, el 2013 i juntament amb dues persones més, l’associació la Oka, una entitat radicada a Terrassa que treballa per millorar la vida de les persones amb discapacitat.

“Evidentment, la mort del meu fill i el meu marit va ser un moment molt difícil per a mi, i també vaig veure que no cal que les persones neixin amb una discapacitat per patir-la, sinó que pot venir per una malaltia, i que tot és molt complicat quan hi ha una discapacitat pel mig”, recorda la Maria Carme, en conversa amb Xarxanet.

D’aleshores ençà ha plogut molt, però la Oka s’ha consolidat com un espai, que ja és gairebé com una petita família, on persones amb discapacitat aprenen a desenvolupar la seva autonomia a través de tallers i activitats que afavoreixen la seva integració social i laboral, potenciant la seva confiança i seguretat personal. Només uns mesos després de la seva creació, l’associació es va instal·lar en un local al carrer Prat de la Riba, 112, de Terrassa, que van convertir en botiga solidària per fer sostenible l’entitat.

En aquesta botiga, venen roba de segona mà que reben de donacions i que condicionen les usuàries de l’associació per a la seva venda. A banda, també tenen a la venda articles elaborats per les usuàries, com bosses de pa, davantals, llibretes o capses decorades a mà, entre altres. 

Amb tot, l’entitat va néixer enfocada a un col·lectiu concret: persones adultes amb una discapacitat psíquica amb graus inferiors al 65%. “Ens volíem centrar en aquestes persones perquè no poden accedir a cap prestació econòmica amb motiu de la seva situació”, assenyala Rosique, qui explica que, tanmateix, van haver de desisitir de la idea “perquè ens obligaven a assegurar aquestes persones, i com que aquí tot ho fem de manera voluntària, no era viable; per això vam decidir dedicar-nos a acompanyar persones amb més d’un 65% de grau de discapacitat, tot i que hi ha algunes excepcions”.

De fet, la Oka es va pensar com una associació per treballar per la normalització i integració de persones amb discapacitat, i oferir-los eines i una formació bàsica en àmbits diversos per afavorir la seva inserció laboral. 

No obstant això, Rosique és realista i té clar que aquestes persones ho tenen molt difícil per accedir al món laboral. “De poc serveix que facin cursos de determinades coses quan la realitat és que després no tindran una sortida laboral, tots sabem com van aquestes coses i que molts centres ho fan perquè cobren uns diners amb aquests nanos; al cap i a la fi, és un negoci”, diu sense embuts. “I no dic que això no estigui bé, però la nostra finalitat no és fer negoci”, puntualitza.

Aquest enfocament té poc a veure amb el que fan a la Oka, on l’atenció, la proximitat i el caliu que ofereixen a les usuàries –i que reverteix en el seu benestar– és el seu únic afany. “El nostre objectiu principal és que estiguin bé i com més preparats millor per la vida quotidiana”. Per això, treballem amb les usuàries perquè ajudin a la botiga i estiguin en contacte amb la clientela, a banda de participar en tallers inclusius de repàs, de cuina o de costura, entre altres. A més, també organitzen activitats de lleure per a les usuàries, com una sortida trimestral i colònies el mes d’agost.

Així, malgrat els avenços en matèria d’inclusió, l’accés al mercat laboral de les persones amb discapacitat continua marcat per múltiples barreres. De fet, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), la taxa d’ocupació d’aquest col·lectiu a l’Estat espanyol se situa al voltant del 25%. Des de la seva experiència, Rosique creu que "cal ser realistes sobre les possibilitats d'inclusió laboral de les persones amb discapacitat, reconeixent els seus drets, però també sent conscients de fins a on poden arribar i tocant de peus a terra”.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Associacio La Oka❤ (@laoka2013)

“Una petita família on ens ajudem totes”

Actualment, tenen una desena d’usuàries –el màxim que poden tenir perquè estiguin perfectament ateses i acompanyades, tenint en compte que tota la tasca es fa amb l’ajuda de persones voluntàries i, per tant, sense personal fix– d’entre 26 i 56 anys. Aquesta mena d’atenció propera i còmplice és el que demanen les mateixes famílies de les usuàries. 

“Les famílies les porten aquí perquè volen que estiguin en un lloc petit, on estarem per elles i aprendran coses que les ajudaran en la seva vida quotidiana, i no en centres més grans on sovint és una mica campi qui pugui”, raona Rosique, qui resumeix en poques paraules l’esperit de la Oka: “Som una petita família on ens ajudem totes”. 

Un exemple d’això és el cas d’una usuària, que ara té quaranta-un anys i en fa nou que va a la Oka, i que abans de descobrir l’entitat passava gairebé tot el seu temps a casa perquè no se sentia còmode en un d’aquests centres més grans. A la Oka, “se sent com a casa i està motivada per fer coses”, assegura la Maria Carme, qui detalla que l’expectativa és que les usuàries “se sentin útils per a la societat, però al mateix temps tenim molta cura que no s’angoixin per res”.

Ara bé, una de les màximes del model d’atenció de la Oka és no infantilitzar les persones que conviuen amb una discapacitat. “Hi ha molts llocs on les tracten com a infants petits; nosaltres, en canvi, les tractem de tu a tu i no ens centrem en la seva discapacitat”, afirma la fundadora de l’associació, qui creu que “la inclusió comença per aquí”. En aquest sentit, Rosique assenyala que sovint es topen amb dificultats per fomentar l’autonomia de les usuàries perquè “les famílies les sobreprotegeixen i això és un problema perquè desenvolupin una vida independent i aprenguin a manejar el seu dia a dia”. 

Per continuar fent aquesta tasca, que duen a terme de manera totalment voluntària, l’associació està oberta a sumar més persones que es vulguin fer sòcies de l’entitat o que vulguin col·laborar-hi amb donatius puntuals o oferint-se per ser voluntàries. A més, Rosique apunta que els aniria molt bé una furgoneta –”encara que sigui de segona mà”– perquè no compten amb un vehicle propi de l’associació i es mouen amb vehicles personals. 

Qui vulgui donar un cop de mà perquè aquesta petita família que és la Oka continuï treballant a favor de la normalització i la inclusió de persones amb discapacitat pot apropar-se a la seu de l’entitat, al carrer Prat de la Riba, 112, de Terrassa; o visitar el seu web.