Rituals de comiat comunitaris per naturalitzar la mort

Ofrenes i vetlles en grup han format part dels rituals comunitaris entorn de la mort des de la prehistòria. Serveixen, segons estudis antropològics, com a acte simbòlic per entendre que algú ha marxat, però també per comprendre la nostra relació amb el món com a éssers socials.

Amb la pandèmia, gairebé 15.000 persones han mort a Catalunya i moltes no ho han pogut fer acompanyades. L'Associació per a l'Acompanyament al Final de la Vida Hospice.cat va donar suport a les veïnes i veïns del barri del Besòs i el Maresme per a l'homenatge de comiat.

Amb l'experiència de 'Records al mar' celebrat el 2018 al Parc del Centre de Poblenou, que va consistir en dipositar fulles d'arbre a l'aigua per acomiadar les pèrdues, ja preparen el del dia dels Morts a la plaça de les sufragistes catalanes de Barcelona.

Hospice.cat té el servei d'atenció 'T'escoltem', però no n'hi ha prou, considera Mercè Juan, presidenta de l'Associació. Calen rituals de comiat comunitaris per compartir experiències i saber que no estem sols. I, sobretot, –afegeix– cal cuidar el procés d'acompanyament al final de la vida per prevenir complicacions durant el dol, que és el puntal de l'Associació.

També cal preguntar a les persones què necessiten i donar opcions per prendre decisions alternatives, "tornar a portar els nens als tanatoris, canviar els tanatoris freds, fer vetlles a casa". "Per què ho fan a Anglaterra i a Irlanda i aquí no?", es pregunta.

D'esquenes a la mort

Volen naturalitzar la mort i recuperar el poder social comunitari d'una societat tanatofòbica, individualista i hipermedicalitzada, que cada cop participa menys en les àrees de la vida.

De fet, el dol complexe o complicat persistent es va incloure al DSM – V (Manual Diagnòstic i Estadístic dels Transtorns Mentals) el 2013: "Ara tothom parla de salut mental però si fem les coses bé i respectem el procés no has de donar pastilletes, i fas prevenció i promocio de la salut", explica Juan.

Hi ha una mercantilització de la mort, es nega la vellesa i la tristesa, no es respecten les etapes del dol i s'externalitzen i es redueixen els rituals perquè "darrera hi ha diners". "El segon dia després que se't mori algú ja has d'estar treballant" i "si se't mort el gos o la veïna que t'ha cuidat tota la vida no té cap tipus d'importància", critica Juan.

Els tanatoris són una mostra clara d'aquesta mercantilització "servilista" amb la venda de taüts i urnes: "Vostè no es preocupi que li solucionem el mort".

Reaprendre a mirar la mort de cara no és fàcil. Com a professionals d'acompanyament en la pèrdua, ni aconsellen ni prenen decisions, aposten simplement per deixar de fer i només ser-hi. De fet, ella es posiciona en contra de l'expressió "T'acompanyo en el sentiment": "No has de fer res, demanar què necessita, a vegades només necessita que li passis els mocadors".

També qüestionen el llenguatge bel·licista: "Han de lluitar contra la mort com si fossin soldats, no tenen prou feina amb estar malalts?"

A la cua en salut comunitària

La crisi sanitària només ha fet que agreujar aquesta situació. "Quan va començar la pandèmia, vaig dir: Ara ens treuran els rituals!", exclama. Unes tradicions que afirma que s'han mantingut a altres països.

Els casos de dols complicats han augmentat perquè necessitem acomiadar-nos del cos i fer-ho en algun espai on es puguin fer comiats. "Llavors entrem en la fase del dol, que és el procés de comiat del personatge social i del costum. Després queda el record," explica.

"Hi ha persones que han deixat els seus familiars en un hospital i no els han tornat a veure fins que ha arribat un missatger amb una urna a casa", comenta amb indignació la presidenta de l'Associació, que és critica amb la gestió "assistencialista".

Ella creu que la majoria de familiars s'haurien arriscat a contreure la malaltia i s'haurien compromès a firmar un paper de responsabilitat i a fer quarantena amb tal d'acompanyar els seus familiars amb totes les mesures de protecció. "No som al primer món, estem molt per sota d’altres països en salut comunitària".