L’educació pot ser un agent molt potent per trencar l’estigma en salut mental

Obertament és una entitat que va néixer el 2010 amb l’objectiu de trencar el tabú de la salut mental i combatre la discriminació. Treballen amb testimonis en primera persona, impulsen campanyes de màrqueting social i desenvolupen projectes específics en àmbits com l’educació, el món laboral, l’àmbit sanitari i la comunicació. Parlem amb Irene Alabau, coordinadora del projecte educatiu ‘What’s Up!’, que porta la salut mental a les aules de secundària.

Quan i per què va néixer Obertament?
Obertament va néixer l’any 2010 de la mà dels principals agents socials de salut mental de Catalunya. Es va veure que no hi havia cap entitat que abordés específicament l’estigma i la discriminació en aquest àmbit. Amb la voluntat de visibilitzar la salut mental, naturalitzar-ne la conversa i trencar el tabú, es va crear Obertament.

Quines són les principals línies de treball de l’entitat?
En tenim tres. D’una banda, la participació de les persones aportant el seu propi testimoni, és a dir, persones que han passat per un problema de salut mental i que prenen part activa en les accions. D’altra banda, fem campanyes de màrqueting social adreçades al públic general per normalitzar la salut mental i promoure el fet de demanar ajuda. I finalment, desenvolupem projectes antiestigma en àmbits específics com l’educació, el treball, la salut i la comunicació.

En el cas de l’educació, com contribueix l’escola a l’estigma i com pot ajudar a superar-lo?
L’escola és un agent de socialització i transmissió d’idees, moltes vegades inconscientment. Si no tenim treballat el prejudici en salut mental, és fàcil transmetre’l. Però també pot ser una eina potentíssima per trencar la discriminació. Quan es treballa una visió realista i positiva de la salut mental als centres, l’educació esdevé clau per canviar el relat.

El tema de les etiquetes a l’alumnat és delicat. Quins riscos comporta?
És un aspecte molt personal. Per a algunes persones, el diagnòstic pot suposar un alleujament; per a d’altres, pot activar estereotips i prejudicis que condueixen a la discriminació. A l’escola, etiquetar un alumne de manera precipitada pot acabar influint en les expectatives i les oportunitats que se li donen.

Si comparem infants i joves amb persones adultes en l’àmbit laboral, les dificultats són les mateixes?
No exactament. En l’àmbit laboral, les persones amb problemes de salut mental pateixen més atur i tenen menys oportunitats. Hi ha prejudicis que les associen amb incapacitat o menor rendiment. Això pot derivar en paternalisme, sobrecontrol i, en casos extrems, acomiadaments. En canvi, amb la joventut, pesa molt l’‘adultocentrisme’: es minimitzen o es banalitzen els seus malestars.

Quin paper tenen els mitjans de comunicació en la construcció d’aquest relat?
És fonamental. Treballem amb mitjans perquè siguin conscients de la seva responsabilitat. Cada cop hi ha més professionals que entenen que el que comuniquen té efecte i que cal fer-ho de manera responsable. En temes com el suïcidi, és clau parlar-ne bé: visibilitzar històries de persones que han demanat ajuda i oferir recursos de prevenció.

I les xarxes socials i les tecnologies? Són una oportunitat o un risc?
Són una arma de doble tall. D’una banda, donen visibilitat i creen comunitat, especialment entre joves que poden sentir-se identificats amb altres persones. Però també poden banalitzar i difondre desinformació molt ràpidament. És essencial promoure’n un ús crític i responsable.

Des de 2010 fins avui, com han evolucionat les estratègies de l’entitat?
Hem mantingut la mateixa metodologia, validada, per combatre l’estigma, però hem adaptat els projectes al context. La pandèmia i altres reptes socials han influït en les temàtiques. L’educació ha estat sempre clau i hem ampliat l’abast del projecte escolar, alhora que hem treballat àmbits com el laboral i el sanitari.

Quins projectes o iniciatives impulsaria Obertament si disposes de més recursos i suport econòmic?
Ens agradaria ampliar el projecte educatiu més enllà de la secundària i arribar a la primària, a la formació professional i també a l’educació en el lleure. Com més aviat es treballa la salut mental, més fàcil és naturalitzar-ne la conversa i reduir estigmes.

També voldríem desenvolupar programes adreçats a les famílies, que sovint se senten desorientades i carreguen amb molts prejudicis socials. Amb eines i formació podrien esdevenir un suport molt més sòlid per a les persones que conviuen amb un diagnòstic.

Què li diries a algú que té por de parlar de la seva salut mental?

Li diria que no està sol ni sola, que hi ha molta gent que ha passat pel mateix i que demanar ajuda és un pas molt valuós. Parlar-ne pot ser difícil, però també és la manera de començar a trencar el silenci i l’estigma. Compartir-ho amb algú de confiança o amb un professional és clau per començar a sentir-se millor i per obrir camins de suport.