No hi ha dubte que la cultura ens ha salvat el confinament. Tancats i barrats a les nostres llars, tot hagués estat molt més feixuc sense aquesta finestra al món que ens ha obert la cultura; o sense l’acompanyament d’artistes i institucions, que han posat al nostre abast tota mena de continguts a través de les plataformes digitals.

No obstant això, el sector, que ja arrossegava mancances estructurals, viu ara un moment crític a conseqüència de la crisi de la Covid-19. I el futur que s’albira, en una ‘nova normalitat’ que s’antulla plena de restriccions, no és esperançador.

En aquest context, han sorgit moltes iniciatives per sumar esforços i reclamar mesures que posin fre a aquesta sagnia en forma de pandèmia global. Una d’elles és la que han posat en marxa cinc associacions de músics professionals, que han llançat un manifest per fer pinya i convocar el sector a treballar conjuntament en defensa de la professió.

En parlem amb la Montserrat Pratdesaba, ‘Big Mama Montse’, dama del Blues a Catalunya i presidenta de la Societat de Blues de Barcelona (SBB), una de les associacions que promouen el manifest.

El manifest posa molt d’èmfasi en la unitat dels músics, en què cal anar a tots a l’una per sortir d’aquesta situació.

És una manera de fer visible que ens cal anar junts, perquè els músics, que som persones amb una sensibilitat molt alta, estem molt espantats amb aquesta situació. És fàcil desmoralitzar-se i no volem que ningú tiri la tovallola. El manifest vol fer públic que estem treballant pel bé de tots, que estem reivindicant una sortida per aquesta crisi i que cal que tinguem esperança. Tenim clar que el més urgent és fer front a aquesta emergència, però que no hem de parar, perquè les condicions que tenim per treballar ens condemnen a la precarietat.

El problema ve de lluny.

Efectivament, hi ha una gran desconsideració pel sector de la cultura en general i de la música en particular, malgrat que representa una part del PIB i també genera beneficis. Potser també perquè ens ha costat unir-nos en les nostres reivindicacions i això ha fet que no tinguem prou força. Ara el que volem és unir-nos, tant les associacions de Catalunya com les de l’Estat perquè se’ns tingui més en compte. I també estem oberts a parlar amb altres àmbits de la cultura, cal fer front comú per guanyar pes en les nostres reivindicacions.

La situació actual arran de la Covid-19 és prou greu.

Ho tenim fotut, perquè no hi ha una perspectiva de futur. Hem fet molta feina des de fa anys per canviar la situació de precarietat dels músics professionals, amb el Pla Integral de la Música, l’Acadèmia Catalana i la Plataforma estatal per la Música... i ara ens hem trobat amb aquesta crisi, és una desgràcia. Cal prendre mesures urgents perquè si no ho fem correm el risc de desaparèixer. Hi ha molts músics que s’han quedat sense ingressos i sense tenir la possibilitat de tenir-ne fins d’aquí a bastant temps.

Quines mesures reclameu?

La primera és que se’ns paguin els concerts que ja hem fet, que hi ha casos en què no ha estat així, i que es pugui una part dels ‘bolos’ les administracions públiques havien contractat i s’han cancel·lat. Almenys que aquest pressupost no es destini per a altres coses i es guardi per fer cultura quan tot es torni a activar. També, per exemple, en temes referents a l’atur: que un músic tingui dret al subsidi si acredita 20 actuacions l’últim any.

Formen part del paquet de 52 mesures extraordinàries del sector de les arts escèniques i la música que vau presentar al ministre de Cultura.

En un primer moment la reacció del ministre va ser molt decebedora, en vam demanar la dimissió perquè ens va tractar com si no fóssim res. Ens va fer la impressió que tenim un ministre que no s’estima el que està sota el seu càrrec. La nostra reacció va ser forta i esperem que ara ens escolti. El que volem és que la música també tingui presència i pes, al nivell d’altres disciplines com el teatre o el cinema, perquè si no fan alguna cosa el músic petit, de proximitat, no podrà sobreviure.

Les administracions són conscients del que aquesta crisi pot suposar per al sector?

Fa molts anys que lluitem, hem parlat amb tothom, i la conclusió a què hem arribat és que ningú no té ni idea de com funciona la vida del músic. Hem de seguir fent molta pedagogia en aquest sentit. El músic té unes despeses: ha d’assajar i llogar locals per fer-ho, comprar material com instruments, vestuari, ha de fer un quilometratge… i de tot això no ens en podem descomptar res, sota cap fórmula. Tot això són coses que es diuen a l’estatut de l’artista.

Aquesta és una demanda històrica del sector, ara és més necessària que mai?

Sí, l’estatut de l’artista és com si fos una gran bíblia, el que passa que sóc conscient que en aquest context serà molt difícil d’implementar, ara és complicat assolir totes les nostres demandes. A banda, sobre l’estatut de l’artista encara hem de debatre molt, hi ha discrepàncies entre els diferents àmbits de la cultura, per exemple, pel que fa a la Seguretat Social, perquè tenim maneres diferents de treballar. Però sí, és un horitzó que no hem de perdre de vista. Sigui com sigui, el que ara més urgeix són mesures específiques per afrontar la situació que vivim.

El més immediat són les mesures de desescalada que ha anunciat el Govern i que afecten el sector: obertures parcials, limitacions d’aforament...

De primeres ja sabem que les sales no ho veuen viable perquè no generaran prou beneficis amb aquestes restriccions. I suposo que això revertirà en què moltes hauran de tancar, baixaran els caixets... Ja ho anirem veient, però el que sembla és que la gent del món de la cultura serem els últims que tindrem possibilitat de treballar; i pinta que la situació s’allargarà. La perspectiva que tenim per davant és molt dolenta, desesperant, la gent de la cultura ens trobem davant d’un precipici.

Als països del nostre entorn es té més consideració cap a la cultura?

Sí, es té més respecte i s’ha vist amb les mesures que s’han pres a països com Alemanya o França, on els músics ja han rebut ajudes, mentre que aquí ni tan sols existim a cap cens ni enlloc. La consideració d’un país cap a la cultura es demostra en aquests moments de tanta dificultat. Els músics en aquest país estem menystinguts i, insisteixo, si no es fa res per paliar-ho, acabarem desapareixent.

I pel que fa a la societat, penseu que és conscient del paper fonamental de la cultura o encara cal fer pedagogia?

Crec que hi ha de tot, ho hem vist a les xarxes aquests dies: hi ha persones que sí que entenen el valor de la cultura, però també hem observat actituds hostils cap al sector i els seus treballadors. I jo em pregunto: què haguéssim fet aquests dies tancats a casa sense pel·lícules, sèries, llibres o música? La cultura és bàsica, ens fa, si no en tenim som salvatges. Per això cal defensar-la.

És cert que aquestes setmanes de confinament els professionals de la cultura heu donat molt a la societat, oferint contingut, participant a iniciatives solidàries, com se us pot retornar?

Intentant entendre que les nostres reivindicacions són per pura supervivència, que no demanem res que no ens mereixem. I ara necessitem la solidaritat de tothom, a banda, és clar, que es respectin els nostres drets. Volem que se’ns escolti i es tingui consideració per tot allò que aportem, perquè ens hi juguem molt.

Així doncs, quin és el lloc de la cultura en aquesta ‘nova normalitat’ de la que tant s’està parlant?

Jo he llegit molt sobre l’època posterior a la Gran Depressió als Estats Units, perquè sóc molt amant de les dames del Blues d’aquella època. I el que va passar és que després del Crac del 29 molta gent de la cultura va haver de plegar i dedicar-se a altres feines per sobreviure. Esperem que aquí no passi i els que ens governen facin alguna cosa, perquè la tendència no és a recuperar-se. Amb la previsible crisi que ens espera, la baixada del poder adquisitiu i les restriccions, si no fem alguna cosa la cultura se n’anirà a la merda, per dir-ho clar.