La cultura popular catalana inclou també el ball, però actualment ha pres una altra forma. S’ha produït una escenificació d’aquesta tradició, s’ha transformat en quelcom per veure, no tant per participar. I en aquest panorama agafa importància el paper dels esbarts, agrupacions de dansa existents a tota Catalunya que es dediquen a recuperar, mantenir i difondre el ball tradicional català.

Carles Masjuan és expresident de l’Esbart Dansaire de Granollers, director del grup de veterans d’aquest mateix esbart, i president de la Federació Catalana d’Esbarts. Explica que la tasca d’aquests grups de ball és precisament aquesta, mantenir la tradició del ball català, però ho fan com a quelcom escènic. Però per això defensa que cal repensar-ne la forma, professionalitzar l’esbart. Tanmateix, assenyala que també és feina d’aquestes entitats transmetre de nou el ball popular a la població.

Quan i com es funda l’Esbart de Granollers?

El 1931, hi havia un moviment cultural important a Granollers, i una de les coses que es feien eren els pastorets de Folch i Torres. Allà, Josep Sala hi va incorporar uns nens ballant. Un any després, a la festa major del 1932, l’Esbart Català de Dansaires va venir a fer una actuació, i un grup de gent de l’orfeó granollerí van decidir agafar aquell mateix grup de nens i crear un esbart.

Aquest mateix grup va aguantar fins als anys de la guerra, i en el 1942 va tornar a arrencar, i ha anat evolucionant fins ara.

En el 1942, sense cap mena de censura?

El censor de Granollers i el senyor Sala tenien un acord: l’esbart podia continuar sempre que no es barregessin nens i nenes. Aleshores a les llistes de balladors els nens sí que estaven apuntats amb el nom complet, però les nenes tenien només l’inicial. Així no es podien distingir. I això el censor ho sabia però deixava fer.

I a partir d’aquí com evoluciona?

Fins als anys 60 és conduït pel senyor Sala. Feien pastorets, obres de teatre, caramelles, excursió... Aleshores l’esbart ho era tot, era tota la vida cultural del poble. Després, en una trobada infantil en el 1973, Carles d’Abàsolo, un gran folklorista pertanyent a l’Esbart Català de Dansaires, va veure que el nostre grup feia el punt pla endavant, com ho feia el Català i a diferència de la resta d’esbarts de la trobada. Aleshores va parlar amb el senyor Sala i van quedar que vindria a ajudar a Granollers.

Abàsolo va donar un nou impuls a l’esbart. Però cap al 1985 hi va haver una nova davallada. Només quedaven vuit nens i dues mestres, i l’organització era desastrosa. Aleshores els pares van decidir crear una junta i començar la dinamització. I a partir d’aquí vam tornar a créixer, a fer espectacles...

Actualment, quantes persones sou a l’esbart? I quines danses feu?

Al grup infantil hi ha uns 30 nens, al cos de dansa són unes 25 persones uns i de veterans en som quinze. Però havíem arribat a ser gairebé cent, i fa cinc anys, abans de la pandèmia, havíem tingut fins a seixanta nens.

Tots els grups fan danses tradicionals, no ens hem animat mai a fer-ne de creació. Tenim un parell de balls de bastons, el de Granollers i el de Vilafranca, les Gitanes, el Ball Cerdà, balls plans, jotes...

I en quin tipus d’esdeveniments participeu?

A Granollers intentem participar al màxim. Aquí hi tenim l’esbartiada, la festa de l’esbart, on sortim tots els grups a ballar a la porxada; o també hi ha l’Ascensió, festa grossa a Granollers, en la qual el cos de dansa convida un grup de fora de Catalunya i fan una actuació conjunta. A més, el 10 de setembre, a la vigília de la diada, s’organitza un pa amb tomàquet popular i ballen el cos de dansa i els veterans.

També participem en trobades d’esbart, en què els veterans i els infantils es conviden respectivament amb altres esbarts, de manera que primer, per exemple, es troben amb quatre grups a Granollers i després van ells al poble de cada esbart convidat. Però no només tenim aquestes sortides. A vegades el cos de dansa és contractat per algun ajuntament, com el de la Roca, de Caldes o Roquetes, o és cridat per una ballada a un casal d’avis o una associació de veïns.

Per què és important aquest intercanvi?

Personalment és molt enriquidor. Ja no només pel fet que veus diferents maneres de ballar, que pots incorporar a la teva dansa si t’agraden, sinó pel que perquè coneixes gent de tot arreu de Catalunya. Així, després de ballar, a vegades fem un dinar on compartim taula amb gent de Sant Andreu, Tarragona, Calafell... I això et permet fer una mena de lligams personals, establir vincles.

En l’àmbit cultural també és important. Aquesta pràctica de l’intercanvi permet dur la dansa tradicional catalana a moltes més places. És difícil que un sol esbart balli una hora sencera. Però arreplegant diversos esbarts aconsegueixes que molta més gent pugui sentir i pugui veure música i dansa tradicional catalana.

Dius que fa que més gent pugui veure ball català. Creus que s’està perdent?

Al ball català li ha passat una cosa greu. Ja fa 100 o 150 anys que el ball popular català s’ha perdut. Si tu vas a Menorca, Mallorca o Andalusia et pots trobar fàcilment una plaça en què algú ha tret una guitarra i la gent s’ha posat a ballar danses o sevillanes. Però a Catalunya ningú surt espontàniament a fer el ball pla. Aquí les danses populars han passat a ser escèniques. D’aquí que una de les tasques dels esbarts sigui polir i retocar les danses per a aquesta finalitat, per, com a mínim, recordar la tradició.

L’altra feina que fem és popularitzar el ball. Això molts ho fem amb tallers i formacions. A Granollers per exemple ja fa vint anys que a la festa major un dia fem un taller obert del ball de donzelles, i el diumenge, abans que surti la cercavila, el ballem. Podem arribar a ser cent parelles, i això no és només gent de l’esbart, són persones de fora que l’han après. Fem una cosa amb les Gitanes de Granollers. Durant un parell de mesos fem assajos i després ballem. Enguany hem sigut unes 54 parelles.

Una ‘repopularització’ del ball.

Exacte. I així el ball no és completament espontani, és cert, calen assajos, però és una nova popularització. I s’està fent a molts esbarts, per exemple a Barcelona hi ha barris que estan ensenyant el ball de rams, que és relativament senzill i se’n pot fer una ballada participativa. I el mateix passa a molts pobles amb el ball de Gitanes, la recuperació del qual està sent organitzada pels esbarts amb formacions on s’apunta moltíssima gent.

Així, una de les tasques principals dels esbarts és recuperar el to festiu i popular del ball. Que sigui una manera de celebrar. De fet, amb aquest esperit també va sorgir el ball de l’homenatge, que va inventar el Joan Serra per donar la benvinguda a qualsevol acte: casaments, inauguracions, nomenaments, enterraments... La idea és integrar el ball fora de la dansa, donar-l’hi un element simbòlic.

En aquesta tasca de popularització que lideren els esbarts, creus que hi hauria d’haver la implicació de l’administració?

Sí. De fet, ja hi està una mica implicada. La Fira Mediterrània de Manresa va crear l’any passat el ‘Pla Impuls a la Dansa’ junt amb la Direcció General de Cultura popular, que té diferents accions. Primer, crear professionals de la dansa tradicional. Segon, acompanyar als esbarts perquè puguin créixer. Tercer, introduir la dansa tradicional a les escoles. I quart, recuperar aquest element festiu popular de la dansa tradicional.

Com veus el futur dels esbarts?

La pandèmia ens ha fet mal, hem perdut gent. A banda, hi ha esbarts que tenen el futur molt clar, que no tindran cap dificultat per mantenir-se. N’hi ha d’altres que simplement no creixeran massa més, però n’hi ha que desapareixeran si no fan alguns replantejaments i ofereixen una cosa més atractiva. Jo crec que en general la societat ens hem tornat més exigents, demanem més qualitat i rigor, aleshores la majoria d’esbarts han de posar-se les piles amb això, ser més professionals.

A Catalunya hi ha 120 esbarts actualment. N’hi ha 10 que poden actuar a qualsevol teatre, i això està molt bé, però els altres... N’hi ha molts que només surten a la festa major del poble. Cal donar-li la volta a això, i s’ha de fer un pas endavant en l’aspecte del rigor i l’exigència, millorar el vestuari, la il·luminació, la qualitat de la tècnica... Estic segur que d’aquí a vint anys continuaran existint els esbarts, però no els 120. En els últims deu anys ha passat això, han plegat molts esbarts perquè no han tingut relleu.

Pel que fa a aquesta qüestió del relleu, hi ha molta joventut als esbarts?

Sí. Inclús diria que ara hi ha un ressorgiment. El folk està cridant l’atenció a la gent jove. Un exemple claríssim és la música. L’SMUC està fent una feina fantàstica, i hi ha força música tradicional feta per gent jove. I crec que hi ha el mateix interès per la dansa tradicional. Tanmateix, estem parlant de l’esbart, que és una activitat minoritària. Però penso que no ens podem queixar de l’interès de la gent jove per aquest tipus de manifestacions.

La clau, continuo dient, està a millorar qualitativament. Per això és important la formació. I de fet en això estem insistint des de la Federació Catalana d’Esbarts, amb els nostres cursos.

Quines formacions feu?

Tenim diverses modalitats. Els tallers són de quatre hores i s’imparteixen els diumenges. Els cursos, d’altra banda, poden durar sis caps de setmana, o inclús dotze o quinze, per fer una formació més rigorosa.

A més, estem treballant amb el Departament d’Ensenyament per intentar que hi hagi un grau de Dansa Tradicional, igual que n’hi ha un de circ, de danses urbanes... Tot per donar-li aquesta seriositat, i que els monitors que ensenyen tinguin una formació més enllà del que han après al propi esbart. Aquí hi anirien també els ensenyaments dels grans mestres, Melo, Cubeles, Capmany... Tenim poc coneixement de tot això, i és necessari per al rigor dels esbarts.