David Garrofé: "No tenim interioritzada una cultura del mecenatge com a país"

La reforma de la llei de mecenatge ha centrat l’acte que aquest dimecres ha organitzat la Plataforma pel Mecenatge, liderada per la Fundació Catalunya Cultura, que fa mesos que suma esforços per impulsar un canvi en el marc legislatiu per tal d’afavorir un ecosistema cultural més ric que empoderi la ciutadania i l’empresariat. Per aprofundir en la qüestió, hem parlat amb un dels ponents, el David Garrofé, membre del Consell de Mecenatge de la fundació i del Grup de Treball de la Llei de Mecenatge. 

Què entenem per mecenatge i per què és important promoure’l com a societat?

El mecenatge, o filantropia, és l’estima a l’altra persona. Parlem d’un concepte molt ampli que es basa a donar un suport de maneres molt diverses: pot ser econòmicament, amb temps o compartint idees amb els altres.    

Habitualment, és un concepte que es lliga molt al món de l’art.

Mentalment, tenim aquesta idea, però el mecenatge és molt més ric i complex. Podem parlar de filantropia, que encabeix una descripció més àmplia i té un sentit més real sobre el que estem parlant. En tot cas, per mecenatge ens imaginem una persona que dona diners a un projecte, a una altra persona o a una associació per ajudar-lo a tirar endavant. Normalment, està entès en àmbits d’interès social, com pot ser el món de la cultura, de l’acció social o de la recerca. Aquests són espais on s’empra la paraula mecenatge.

En quin sentit apostar pel mecenatge fort és empoderar, responsabilitzar i donar capacitat de decisió a la ciutadania i el teixit empresarial?   

A la societat tothom té el seu paper. L’administració pública té el rol d’administrar els recursos públics que generem entre tots i que obté a través dels impostos. Ara bé, nosaltres entenem que hem de deixar de concebre el ciutadà com a subjecte fiscal passiu clàssic i veure'l com a contribuent.

Quina diferència hi ha?

Ho diu la pròpia definició, que parla de ‘subjecte passiu’. És a dir, que a la ciutadania se’ns té per passius, el que significa, dit d’alguna manera, pagar i callar. No tenim capacitat d’intervenir des de la iniciativa privada de cadascú, per tal de sumar o multiplicar l’esforç públic que es fa. El que cal apoderar la ciutadania perquè amb el seu temps i els seus recursos aporti als altres. I això, pensem que ha de ser reconegut i potenciat per l’administració. 

"Hem de deixar de concebre el ciutadà com a subjecte fiscal passiu clàssic i veure'l com a contribuent".

Això sí que passa en altres cultures.

A les anglosaxones, per exemple, el bé comú es percep com un bé de tots, per tant, tots participen de la comunitat, hi col·laboren i ofereixen suport. Parlem del concepte de voluntariat, per exemple, que és potentíssim. En canvi, aquí tendim a pensar que ja ho farà l’Administració. I aquesta, al seu torn, actua com si el ciutadà no hagués de fer res, perquè no té criteri, no aporta valor, i, per tant, no mereix cap reconeixement i suport. 

No sembla una estratègia molt adient.

Absolutament, cal un reconeixement institucional i econòmic. Si algú fa una aportació econòmica a una causa noble, d’interès social, això s’ha de correspondre amb unes bonificacions. Perquè si ho fem mobilitzem molts més recursos humans i econòmics de la societat a un cost baixíssim. Per contra, no fer-ho implica perdre cohesió i qualitat de riquesa social, i alguns serveis no es prestarien. Per tant, necessitem aquest reconeixement per implicar més població en el mecenatge i la filantropia.

Quins problemes té l’actual marc legislatiu en matèria de mecenatge i per què cal reformar-lo?

Bàsicament, el que passa és que la llei és del 2002, i d’aleshores ençà hi ha hagut molts canvis econòmics, socials i de funcionament. I això la llei no ho recull, ha quedat obsoleta. En el seu moment, quan es va aprovar, va ser molt moderna i una de les més avançades d’Europa. Ens ha passat, i això és molt habitual a Espanya, que sobre el paper hem fet un marc molt progressiu, però no dotem ni despleguem la llei, la deixem congelada. I, per exemple, pel que fa als estímuls fiscals, la norma no és pròpia d’una democràcia avançada. 

És molt diferent de la d’altres països?

Espanya té unes deduccions fiscals que ronden el 30% i puntualment poden enfilar-se al 35%, amb un topall màxim del 10% de la base imposable. A França, per exemple, són del 65%; a Alemanya, del 80%; i hi ha països nòrdics on arriben al 100%. En resum, tenim bones idees, però s’han de concretar en pressupostos i percentatges.

Aquí és on es veu el pecat original, que és la manca de voluntat política real, més enllà de la teòrica. No tenim interioritzada una cultura del mecenatge com a país, ni l’hem promoguda. Tot plegat fa que siguem un dels països europeus amb menys mecenatge. Cal insistir molt en la reforma de la llei, però també en aquest canvi cultural.

La llei s’ha intentat reformar diverses vegades, sense èxit. Ara és el moment?

Confiem que sí. En aquests moments hi ha un 90% de l’arc parlamentari que ha donat suport al tràmit de la llei, això és molt important perquè mai havíem aplegat aquest suport. Pensem que ara sí, hi ha consens pel que fa a la necessitat de reformar la llei. I la gent és cada cop més conscient que en un estat democràtic, que es creu la participació de la societat, no es poden mantenir els marcs mentals i legals com els que tenim.

Una de les demandes és la creació d’una institució dedicada específicament al mecenatge.

Necessitem un observatori sobre el mecenatge, com té França amb la Mission du Mécénat. Sense dades, no es pot parlar de res a la vida. Tothom parla de mecenatge, però ningú sap realment quin mecenatge s’està fent realment, ni quina aportació econòmica suposa, ni quin estalvi suposa per a l’Administració. Des de la Fundació Catalunya Cultura hem fet informes, però ens cal un instrument neutre, participat per l’Administració i la societat, que vetlli permanentment per tot el que té a veure amb el mecenatge. 

Es tracta d’actuar amb coneixement de causa.

Exacte, si disposes d’un observatori com aquest, et permet fer proves i veure què passa si estimules en una determinada direcció, i si veus que no dona fruits, ho canvies. Et dona un full de ruta i evita que només treballis sobre tòpics. I també és important de cara a l’Administració, que sovint pot pensar que regala deduccions a canvi de no se sap ben bé què.

La idea aconseguir que es deixi de menystenir la societat, amb tot el que ha fet, i continua fent, durant la pandèmia, amb exemples com el Banc dels Aliments o tantes altres causes nobles, que no són reconegudes per l’Administració.

Més enllà de l’observatori, parlàvem de la qüestió fiscal, que també és cabdal.

La voluntat és apropar-nos al marc francès, en què les deduccions ronden el 65%. Fixa’t que ja no demanem avançar al nivell dels països més avançats democràticament, com són els nòrdics. Cal abordar el tema fiscal, reconèixer figures com l’‘endowment’, entre moltes altres coses. Es tracta d’actualitzar la normativa amb tot allò que ha canviat i evolucionat i que no recull ni incentiva l’Administració. O sigui que no només és un tema de fiscalitat, sinó de reconeixement, de praxi del mecenatge.

"Ens cal un instrument neutre que vetlli permanentment per tot el que té a veure amb el mecenatge". 

L’impuls del mecenatge es pot traduïr en què l’Administració redueixi el seu suport i inversió en àmbits com la cultura o la recerca?

Seria un greu error. De vegades hem parlat amb les administracions i ho plantegen com un canvi de cromos, és a dir, que tot el que aixequi el mecenatge es tregui d’inversió pública per dedicar-la a altres coses. Això el que dona a entendre és que hi ha representants de les administracions que no creuen en el mecenatge, que no han entès què és, i que tenen una mirada a curt termini. Són incapaços de veure que un mecenatge fort portarà molts més serveis i té un efecte multiplicador. 

En quina fase està la reforma de la llei, i quins són els pròxims passos?

Ara la proposta entrarà al Congrés dels Diputats, on serà discutida i esperem que s’aprovi. Posteriorment, passarà al Senat, on també esperem que s’aprovi i no es retalli, i després ja es podrà promulgar com nova llei. En definitiva, que ara comença una etapa decisiva que s’allargarà durant els pròxims mesos.