David Nàcher és politòleg i té una àmplia experiència en el món del voluntariat, la cooperació i l'associacionisme. Ha estat vinculat a diversos esplais, al Consell de Joventut de Barcelona, al Servei Civil Internacional de Catalunya, al Consell Nacional de Joventut de Catalunya, o a Sants 3 Ràdio, fet que li va permetre elaborar amb coneixement l'estudi 'Relleu generacional de l'associacionisme cultural', publicat l'any 2022 per l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català.

A més, també va crear la revista digital de reflexió política 'Finestra d'oportunitat', que després es va acabar convertint en una associació. Actualment, treballa a l’Agència Catalana de Joventut. En aquesta entrevista, reflexiona sobre el paper de l'associacionisme cultural i el seu futur.

En quin estat es troba, en l'actualitat, la participació en el món associatiu a Catalunya?

És difícil fer-ne un diagnòstic perquè el món associatiu és molt divers. A Catalunya hi ha entitats molt grans, com ara Òmnium Cultural, on a l'hora de treballar i d’estar en el seu control social (per exemple, a les assemblees) és difícil perquè hi ha molta gent i el seguiment es diversifica. En canvi, hi ha entitats formades per deu persones on totes elles estan molt implicades i treballen en tots els àmbits.

El que no es pot negar és que l’associacionisme sempre ha estat un eix vertebrador de país, fins i tot més enllà del mateix associacionisme. És una marca de país. A nivell més global, si comparem la participació en l'associacionisme amb altres països europeus, podríem dir que Catalunya es col·locaria dins de la mitjana per sota. Aquest fet s'explica perquè a molts altres països les persones treballadores estan sindicades i, per tant, formen part d'una associació.

L'any passat vas publicar l'estudi 'Relleu generacional a les entitats', on vas analitzar la participació de la joventut. Quin diagnòstic en feies?

Dins de l'objecte d'estudi, que en aquest cas eren les entitats de cultura popular, trobem diferents fenòmens que expliquen els canvis en la participació de la joventut a les associacions. D'una banda, la crisi econòmica de 2008, la d'habitatge de 2014 i la de salut de 2020 divideixen les actuals generacions, la Y i la Z. Totes aquestes crisis han precaritzat el món moltíssim i han causat que les visions de la joventut actual no siguin les mateixes que les d'abans del 2008, on la gent podia dedicar la resta del seu temps a altres activitats, com ara l'associacionisme.

El que hauria de fer el món adult és entendre aquestes conseqüències, veure d'on surten aquestes causes i donar-hi resposta. D'altra banda, ens trobem amb la bretxa digital. Els usos de la tecnologia que fan les persones adultes i joves són diferents. Potser per fer unes assemblees de deu minuts o d'un quart d'hora no cal quedar a l'entitat, sinó que la podem fer digitalment o preparar-la virtualment i després la podem executar de forma més ràpida i més àgil presencialment. S'ha produït, també, un canvi de dinàmiques en aquest sentit.

Un cop feta aquesta radiografia, vas veure que els interessos de la joventut actual han canviat.

Efectivament. Hem d'entendre que, arran de viure en un món molt més precaritzat, la joventut actual es mou molt més en la perifèria. Tenen altres interessos i inquietuds, com ara la crisi ambiental, la justícia climàtica, el gènere o les cures. Podríem dir, doncs, que la perifèria té interessos diferents que la centralitat, que seria la cultura, la llengua o el país. A més, es mouen molt més de forma individual. I això és un problema molt gros per les entitats perquè tenen els seus propis interessos.

Com podria solucionar-se?

La gent jove pot estar interessada en el món geganter, però també pot preferir altres activitats o accions més puntuals que faci la colla gegantera, com podria ser, per exemple, que cada dimecres reparteixin una cistella ecològica a gent d'aquella localitat. Aquelles entitats més resilients i més avingudes a fer activitats "secundàries" garantiran més l'entrada a persones joves i al seu relleu. Si l'entitat té un interès afegit específic en alguna temàtica que abans he mencionat (medi ambient, gènere...), també serà positiu.

La flexibilitat, per últim, també és molt important. Com a entitat, podem quedar tots els dimecres i organitzar-nos mitjançant un Doodle, però, al cap de tres mesos, ho podem revisar, canviar-ho i adaptar-ho a un altre dia que, de sobte, ens vagi millor. També vull puntualitzar que, potser, hi ha activitats on no té per què ser l'edat inicial l'edat jove i ens entossudim a buscar persones joves per fer aquest relleu. Per tant, es pot produir un relleu sense que necessàriament sigui jove. Aquesta és una de les principals conclusions de l'estudi.

En quines manifestacions de cultura popular acostuma a haver-hi més participació?

Està en discussió què és cultura popular i cultura tradicional en el nostre país. Si som molt puristes, serem molt reduccionistes. Per exemple, si aquí hi ha 20.000 persones ballant K-Pop, potser és més popular que la sardana, tot i que les sardanes són més tradicionals que el K-Pop.

Les havaneres no fa més de cent anys que les cantem i formen part del folklore català. Les persones mexicanes ballant les seves danses a Catalunya és cultura catalana? La colla castellera de Shanghai és cultura catalana? Hi ha expressions que estan emergint i potser podem reflexionar sobre elles. El que vull dir, per tant, és que podem compartir experiències i entrar-les dins del món associatiu.

Per últim, quins beneficis pot obtenir una entitat on trobem tant persones joves com persones més grans?

Les colles castelleres són l’exemple absolut d’estructura vertebradora de país. Les persones adultes acostumen a estar a baix, les persones més grans fan tasques de gestió de l'entitat i la quitxalla puja a dalt. A més, és important que hi hagi tothom, tant homes com dones. És molt interessant i ho podríem qualificar de bona pràctica transgeneracional.

A part del món casteller, és interessant continuar incidint en aquestes pràctiques transgeneracionals. Per exemple, podem fer que l'esplai o el cau del poble, on hi ha moltíssims i gairebé tothom té menys de vint-i-cinc anys, pugui participar en el casal de gent gran per fer una paella i compartir la vida.