Un home canta òpera al metro vuit hores seguides cada dia. No demana caritat. Tan sols assaja, i això ho fa durant cinquanta anys de la seva vida. Al llarg de tot aquest temps, milers de passatgers del metro de Barcelona l’han vist cada dia en el recorregut que els porta a l’institut, a la feina... Quants d’ells hauran fabulat sobre la vida d’aquest senyor ben vestit, alt i esprimatxat? És fàcil caure en la temptació d’haver-li imaginat una vida plena de tragèdies, per exemple, pensar que un accident el va allunyar dels escenaris i que no va poder complir mai el seu somni, o que potser un amic seu li va prendre el paper de Fígaro a 'El barbero de Sevilla' (i també la noia per la qual sospirava)... És temptador, en fi, imaginar que el seu únic consol ha estat durant anys baixar al metro a cantar. Perquè de fets se’n saben pocs. El seu nom, Ramon Julibert, i que va morir el desembre de 2013 arran d’una operació de cataractes que li va provocar un problema coronari. El seu misteri s'ha mantingut suspès a l’aire estancat del metro.

Ha hagut de ser Joan Vall Karsunke l’encarregat de capgirar aquest misteri amb el seu documental ‘L’home del metro’, presentat amb èxit a la Filmoteca de Catalunya el mes de setembre passat, i que des del divendres 7 de novembre es podrà veure als Cinemes Méliès de Barcelona a cada sessió de les 16h. “En Ramon va viure la vida que va voler, li agradava cantar òpera i això feia, somiava que un dia faria una prova per al Liceu, per tant, s’havia de preparar assajant. Era feliç baixant al metro amb aquesta il·lusió, conscient del que feia”, explica Joan, el director del documental, on el protagonista fa un repàs d’una vida on la llibertat va ser la seva principal guia. Va viure un temps a Londres i a Alemanya, on va treballar de practicant ATS i de camioner, i allà es va casar i va tenir un fill. Posteriorment va tornar a Barcelona on va tenir dos fills més i va dedicar la meitat de la seva vida a cantar al metro, assajant per la seva prova al Liceu.

Aquests són alguns dels traços biogràfics que apareixen al documental, i que en Joan va començar a gravar sense cap mena de finalitat comercial. El director de la pel·lícula, que és el propietari de la llibreria Cinemascope al barri de Gràcia, un matí de l’any 2008 es va asseure al banc de l’andana de l’estació de Passeig Gràcia, a la línia 3, a escoltar com cantava en Ramon. “Ell em va saludar i em va preguntar què feia, jo li vaig dir que l’escoltava i ens vam fer una foto junts”, rememora sobre l’inici d’una amistat que va tenir continuïtat. Des d’aquell dia en Ramon va visitar en Joan a la seva botiga, ja que els dos compartien afició per les postals antigues. “Era un home culte i apassionat del col·leccionisme, que comprava i revenia antiguitats, i em demanava alguns consells”, comenta en Joan, que a partir de l’any 2010 va començar a enregistrar les trobades amb en Ramon, un plegat de 12 hores d’imatges que han servit de base per al documental.

Sorgeix una altra pregunta, en Ramon, aspirant etern a una prova de cant al Gran Teatre del Liceu, era un somiatruites? “Això no importa, la il·lusió el feia estar viu i això l’empenyia a cantar, era el que volia fer i no es plantejava res més”, respon en Joan. Així doncs, el documental ‘L’home del metro’ no treu l’entrellat de cap misteri al voltant d’en Ramon, perquè no n’hi ha cap; ell va ser un home amb uns ideals àcrates que, sense molestar a ningú, va viure al marge de les coordenades que imposa la societat. Fet i fet, en la societat actual, a l’era de l’atenció continuada als mòbils, la llibertat amb què va viure l’home del metro és el seu gran misteri.