Emili Molins: "El reconeixement de l'ofici raier com a patrimoni de la Unesco ha estat un camí llarg i dur"

L'ofici de raier consistia en el transport fluvial de troncs de fusta, amb embarcacions fetes de la mateixa matèria que es talava als boscos dels Pirineus, fins a poblacions de l'interior o la costa, a través de rius com el Segre o el Noguera Pallaresa. A Catalunya, aquest ofici va esdevenir molt important, especialment al segle XVIII, a poblacions com Coll de Nargó o el Pont de Claverol, fins a la seva desaparició als anys trenta del segle XX a causa de la construcció de carreteres.

A finals dels anys setanta i principis dels vuitanta van néixer associacions a la Pobla de Segur i a Coll de Nargó amb l'objectiu de recuperar i promocionar el patrimoni cultural i històric de l'ofici de raier. Recentment, la conservació d'aquest llegat ha fet un pas més amb la declaració dels raiers com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, un camí que ha durat dotze anys, però que ha finalitzat amb aquest reconeixement.

Parlem amb Emili Molins, actual vocal de la junta de l'Associació de Raiers de Nargó, qui anteriorment també ha estat president de l'entitat. Ell ens explica la importància de l'ofici raier a Coll de Nargó, de l'emoció que ha suposat el reconeixement com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat i assenyala els propers reptes als quals s'enfronta el món raier.

Què va suposar per a Coll de Nargó l'ofici de raier?

Va ser molt important. Pràcticament, totes les cases de famílies que viuen a Coll de Nargó des de fa anys tenen algun padrí que va ser raier. Era un ofici molt rellevant, fins que va deixar de ser operatiu, aproximadament cap als anys trenta del segle passat. Tothom pensa que es va acabar amb la guerra o amb la construcció del pantà d'Oliana. Però no, tot això va ser posterior, i ja s'havien començat a construir carreteres i a passar-hi camions. L'ofici com a tal es va acabar i la importància que tenia la fusta per a Coll de Nargó es va esvair.

L'ofici es va acabar, però des d'entitats com la vostra heu continuat amb el llegat.

Cap al 1979, els padrins que havien sigut raiers van decidir fer un rai. Així que van arreplegar algunes fustes i van fer una petita baixada pel riu Segre. Aquella va ser la llavor del museu de raiers de Coll de Nargó, situat a l'antiga església del Roser, i de l'Associació de Raiers de Nargó. Cap a mitjans dels anys vuitanta, ja vam començar a fer baixades anuals en record i honor de l'ofici i dels padrins que van fer rais.

Com d'important és pel poble mantenir aquest patrimoni?

És una tradició que es va instaurar, tant la baixada anual com el manteniment de la mateixa associació. I gràcies a l'activitat que fa l'entitat, ajudem a portar el nom de Coll de Nargó arreu. Encara que la nostra baixada sigui petita, es fa ressò als mitjans de comunicació i el poble es coneix més. També fem altres activitats com actuacions, dinars populars o una ofrena floral a un monument que homenatja la dona del raier.

Tot per donar visibilitat a aquest patrimoni.

Les baixades que fem de manera anual ens ajuda molt a tenir aquesta visibilitat perquè, més enllà de l'acte en si, preparem els rais dins del poble. És una de les coses que ens diferencia d'altres associacions, com els raiers de la Pobla, els almadieros de Navarra o els navateros d'Aragó. Mentre altres organitzacions de raiers, en tots els seus vessants, fan la preparació dels rais fora del poble, o fins i tot al mateix riu, nosaltres ho fem a la plaça, on la gent s'apropa, ens pregunten, participen i els ensenyem el museu.

D'aquesta manera intentem donar-li més relleu i reconeixement a aquesta activitat. Com a mínim, que la gent que s'apropa sàpiga que els rais són una mercaderia que s'autotransportava, des de la part alta del curs del riu, fins als llocs on es podia treballar la fusta.

Hi ha altres diferències amb els rais que es feien a altres pobles o països?

Tot va lligat al riu. També depèn molt de la fusta que es transporta, però bàsicament el que mana és el riu, la seva amplada i de la temporada en què es fa la baixada. Llavors, en funció del riu, es poden construir rais més o menys grans. A més, les sis associacions de raiers, almadieros i navateros, totes elles del nord de l'Estat espanyol, lliguem els troncs l'un al costat de l'altre d'una manera molt similar, amb un o dos rems. En canvi, al sud, els gancheros a Ciutat Reial o els maeros del País Valencià, baixen els troncs sense lligar.

Si parlem de la resta d'Europa, les diferències són encara més grans. Hi ha països on es fan autèntiques plataformes que, en alguns casos, porten càrrega. A França, en alguns punts del país baixen trams de fusta petits, amb un concepte similar al nostre, però en lloc de fer tirades de cinc metres, com fem nosaltres, potser són de dos o tres metres.

Sigui com sigui, és un llegat que s'ha declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Com ha estat el camí fins a aconseguir-ho?

Doncs ha estat un camí llarg i dur de dotze anys. L'Àngel Portet, expresident de l'Associació Internacional de Raiers i actual president d'honor, és qui va impulsar aquest projecte. No podíem fer la candidatura com a associació, ni tan sols com a autonomia, s'havia de demanar com a país, motiu pel qual vam recórrer a Espanya. Es va fer una primera proposta, però des de Madrid ens la van desestimar, no van veure convenient dur-ho a terme. Vam continuar treballant en una alternativa, i es va buscar un altre país per fer la presentació oficial, malgrat que la gestió la faríem totes les associacions i països interessats.

Es va triar Polònia perquè tenia molt pocs reconeixements de Patrimoni i en aquell moment tampoc no tenia cap altra candidatura. Es va fer una primera proposta de cinc països, on no hi havia Espanya. Portet va insisitir en incloure Espanya a la candidatura, així que es van fer gestions a correcuita amb la Generalitat i les diferents comunitats urgint a què parlessin amb el ministeri per tal d'afegir-se a la candidatura. Va sortir tot bé, ens vam afegir i vam formar part dels sis països que vam presentar la candidatura, juntament amb Alemanya, Àustria, Letònia, Polònia i República Txeca.

Una candidatura que l'1 de desembre de 2022 va ser declarada, de ple dret, com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Com rebeu la notícia?

El president de l'Associació Internacional de Raiers, que estava al cent per cent implicat en el procés, ens va avisar que enguany entràvem en la selecció. L'assemblea on es decidia es va fer a Rabat, el Marroc, alguns la vam poder seguir, i quan ens van dir que era reconegut com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, va ser una emoció molt gran. A més, dins de la concessió d'aquest reconeixement, va haver-hi una anotació específica felicitant la candidatura per la presentació. Per tant, va ser tot un orgull haver pogut fer-ho d'aquesta manera.

"Quan ens van reconèixer com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, va ser una emoció molt gran".

I ho vau celebrar.

Vam fer actes tant a la Pobla de Segur com a Coll de Nargó, on vam inaugurar un monument homenatge als raiers, que és viu i que tenim l'objectiu de fer-lo créixer. De moment hi ha un tram del rai de la darrera baixada que vam fer, el vam posar al costat de la capella romànica de Nargó, i la idea és la d'afegir, cada any, un tram més. La finalitat és fer un rai sencer de tres trams, que és la mida que nosaltres fem. Alhora, estem acabant de tancar una obra de l'escultor Philippe Lavaill.

Què suposa per a vosaltres que els raiers siguin Patrimoni Immaterial de la Humanitat?

És un orgull i un reconeixement a aquest llegat. A més, ajuda al fet que el públic general ens conegui més. Arran de la notícia, se'ns ha vist i se'ns ha seguit amb més intensitat. També esperem arribar als ajuts de les institucions amb més facilitat.

Quins són els propers reptes del món raier?

El gran repte és mantenir aquest reconeixement, ja que té data de caducitat. Si un reconeixement no es manté en unes característiques determinades, el poden treure. Així que el prioritari és seguir amb tota la feina que estàvem fent fins ara, com per exemple les baixades. Un altre dels grans reptes és el relleu generacional. Els nostres padrins van iniciar aquest camí que hem continuat les generacions posteriors agafant el relleu. Però ara hi ha una aturada perquè el jovent, tot i que s'interessa, no hi participa. De broma dic que si féssim baixades virtuals tindríem més seguidors.

"El gran repte del món raier és mantenir aquest reconeixement".

En aquesta manca de relleu generacional s'ajunten diverses coses, com ara el despoblament, la baixa natalitat i la tecnologia. La canalla menor de quinze o setze anys participen sempre que hi hagi un ordinador o una pantalla, però quan es fan activitats físiques costa molt més. És cert que els que som més grans entenem el que van fer els padrins, i per això volem mantenir el llegat. Els més petits encara no en volen saber res. Imaginem que quan vagin creixent, aniran veient el mateix que hem vist nosaltres.

En el teu cas, com vas entrar en aquest món?

Vaig entrar en el moment en què em vaig assabentar que el meu padrí va ser raier. Estaven fent el museu, i l'Emili de cal Vileta, qui es dedicava a recopilar informació amb qualsevol aspecte relacionat amb Coll de Nargó, em va preguntar si a casa tenia algunes eines de raier. Per començar li vaig preguntar que era un raier [riu], i després a quina mena d'eines es referia. I efectivament en teníem, així és com em vaig assabentar que el meu avi havia estat raier. Ell va morir fa molts anys, i per això no m'havia arribat res.