Estratègies comunicatives per a combatre l’antigitanisme

“Els gitanos no tenim patriarques. Tenim persones grans a les que devem respecte per la seva experiència”. És un dels molts estigmes socials que el poble gitano ha de rebatre diàriament, segons Noemí Fernández, estudiant de dret i tècnica de l’àrea jurídica de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC), entitat que treballa per a la inclusió i el desenvolupament del Poble Gitano. Fernández ha estat una de les ponents convidada al Segon Curs d'Estiu de Comunicació i Periodisme Intercultural organitzat per l’Associació Intercultural Llatins/es per Catalunya, amb la col·laboració del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Xarxa Europea de Dones Periodistes. A la segona sessió de la formació adreçada a professionals de la comunicació, celebrada el 12 de juliol al Col·legi de Periodistes de Catalunya, la FAGIC ha donat eines per desmuntar prejudicis en el tractament mediàtic de la comunitat roma (o romaní). Les ponències han estat moderades per Iolanda Maurici, membre d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR).

“Quan els mitjans parlen del poble gitano, se’ns acostuma a mencionar com un col·lectiu ètnic, no es refereixen a nosaltres com a individus amb les seves respectives professions”. Especialment greu és que al poble roma, històricament se’l vinculi amb la delinqüència, especialment als robatoris i al tràfic de drogues o armes, es remarca des de la Federació. L’antigitanisme és una llosa que arrossega el Poble Gitano des de fa 500 anys. Fernández ha fet un toc d’atenció al periodisme que invisibilitza sistemàticament les veus de la seva gent: “S’acostuma a parlar del poble gitano des de fora del poble gitano, des del desconeixement, i sense contrastar amb fonts i persones interlocutores, com marca el codi deontològic del periodisme”. Així “es cometen autèntiques barbàries com redactar titulars que diferencien entre els gitanos i la resta de la població, com si nosaltres no tinguéssim la mateixa categoria de ciutadania”.

“Només som notícia quan apareixen informacions de successos, i això és sensacionalisme que tergiversa la realitat”

Encara més denigrant és, a parer de la ponent, “l’estigma de la dona gitana, que es casa i té fills essent jove, que treballa al mercat, sense estudis ni autonomia”. “No som clans, som famílies”, ha puntualitzat Fernández. També ha denunciat que quan les associacions gitanes organitzen actes, amb prou feines reben cobertura mediàtica. Així, “només som notícia quan apareixen informacions de successos, i això és sensacionalisme que tergiversa la realitat i que contribueix a generar un imaginari col·lectiu negatiu del que no ens desprenem”. Per últim, l’estudiant de dret ha encoratjat als i les periodistes a ser curosos tant amb el vocabulari com amb el tractament dels continguts relacionats amb la societat gitana.

L’antigitanisme: un mal d’arrels antigues i transversals

“Vas vestit/da com un gitano” és una frase feta que s’acostuma a utilitzar lleugerament, emparada per un vox populi ofensiu. Prové de lluny i fa mal, segons José Antonio Moreno, politòleg i tècnic d’inserció laboral de joves en risc d’exclusió social a la FAGIC. És la llavor que genera odi. Un estudi europeu confirma que el 46% de les persones enquestades afirmi no vol tenir un/a companya de feina gitana. I per tant, existeix una discriminació laboral que no permet al poble gitano accedir a llocs de treball qualificats. “Molts joves gitanos que avui estem formats, curiosament, treballem al món associatiu”. Per a Moreno, “encara hem de conquerir l’administració pública com a treballadors, per deixar de ser només usuàries de polítiques paternalistes”.

Moreno ha fet un repàs històric de l’antigitanisme i/o romafòbia. L’antigitanisme és l’actitud i/o ideologia que rebutja i discrimina tot allò que considera provinent del poble gitano. “És un racisme específic, que confon i inscriu a totes les persones gitanes en un mateix pot, com si no hi hagués diversitat de religions, llengües, recursos socials o econòmics entre nosaltres”. “Se’ns categoritza amb paraules noves per a conceptes vells”, segons el politòleg. I, fins i tot el terme «antigitanisme» és d’ús escàs, com prova el cercador de Google: es localitzen 25.000 entrades d’«antigitanisme»; en canvi, dos milions d’entrades de la paraula «antisemitisme» (2015).

Quan el poble gitano va arribar a Europa a l’Edat Mitjana (al voltant del 1050), provinent del nord-est de l’Índia, va patir discriminacions en plena era colonitzadora. És en el bressol dels estats-nació que des del poder s’activa un procés d’homogeneïtzació per a una cultura europea única. Les autoritats creen la imatge de l’altre, de les minories, com a enemics. S’origina la construcció del discurs antigitano a través de la religió; el rebuig del nomadisme; la negació de l’identitat cultural; la vinculació a classes marginals, a la delinqüència i al desordre públic i la transversalitat flagrant de l’antigitanisme a tot l’espectre polític – tant d’esquerres com de dretes-. Respecte aquesta última qüestió, Moreno ha recalcat que des del pare del socialisme, Karl Marx, fins a governants conservadors de l’actualitat, com Berlusconi, Sarkozy o Hollande, han propagat o practicat l’antigitanisme.

Cap a un periodisme responsable

“Palabra de gitano sembla un programa de National Geographic: se’ns retrata com a animalons”. Amb aquesta contundència ha engegat la seva ponència l’activista i formador internacional especialitzat en inserseccionalitat, drets humans i minories, Demetrio Gómez. “Els roma som persones amb els nostres defectes i les nostres virtuts. Som un grup humà cosificat”. Seguint el fil històric, Gómez ha explicat que el nazisme va cometre autèntiques atrocitats al poble gitano perquè el va deshumanitzar. Fins el 1982, el canciller alemany Helmut Kohl no va reconéixer el genocidi nazi contra els gitanos). Tampoc existeixen dades fiables de l’holocaust perpetrat pel règim i els seus aliats (s’estima que van exterminar el 80% dels romanís d’Europa). En aquest punt, Noemí Fernández ha recordat que “es desconeix que molts gitanos i gitanes van seguir vivint durant anys als camps de concentració nazi després del seu alliberament. La majoria de la resta de supervivents tenien una casa on tornar”.

“Cal trencar amb la idea de que som un poble fòssil, que només canta i balla”.

Per a Gómez, “avui el periodisme manca de rigorositat i no es publiquen estudis exhaustius sobre el poble gitano”. Seguint amb la ruptura de tòpics proposada pel curs, l’activista matisa que “no som un poble nòmada, som un poble en mobilitat perquè no se’ns accepta allà on ens desplacem. És una excusa per a no aplicar polítiques d’integració –no d’assimilació- eficaces des dels governs”.

“L’antigitanisme és una navalla de doble fil: transmet una imatge denigrant en l’imaginari col·lectiu i, alhora, afavoreix una baixa autoestima. Cal fer un esforç, entre totes i tots, per aprendre a descolonitzar el llenguatge”. En aquest sentit, el formador internacional assegura que existeixen punts en comú amb l’islamofòbia. Especialment la percepció heteropatriarcal dominant a Occident, que detecta més masclisme al món islàmic que al propi.

Gómez demana responsabilitat periodística i empatia cap a les minories. “La llibertat d’expressió no és una carta blanca als insults, hi ha límits”. Assegura que “cal trencar amb la idea de que som un poble fòssil, que només canta i balla, amb la típica imatge de zíngares i bohemis”. Malgrat a l’actualitat hi ha 12 milions de romanís a Europa, el terme “gitano/a” s’empra de manera ofensiva a la majoria dels països.

Enllaços i documents d’interès:

Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC)
Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR)
Stop rumors – Poble Gitano 
Baxtalo’s Bloc 
Media.cat