Les caramelles són una tradició molt arrelada al nostre país per celebrar la Pasqua i l’arribada de la primavera. Declarades element festiu patrimonial d'interès nacional el 2015, les Caramelles del Roser de Sant Julià de Vilatorta, amb centenars d’anys d’història al darrere, són el so de la tradició.

En parlem amb l’Hernan Collado, president de l’Associació Caramelles del Roser de Sant Julià de Vilatorta, qui repassa les particularitats de les caramelles més antigues del país i repassa com aquesta tradició ha sobreviscut més de quatre segles, de generació a generació, com una tradició festiva del nostre país.

Per als profans en la matèria, què són les caramelles?

Són una tradició de celebració de la primavera, del moment en què arriba el bon temps. Sortim al carrer i cantem, anem recorrent les cases del poble cantant cançons que són bàsicament alegres. La tradició s’acompanyava de la resposta de la gent de les cases per on passen els caramellaires, a qui s’oferien obsequis, bàsicament menjar, ous especialment, i fins i tot diners o alguna altra compensació.

A quan es remunta la tradició? Les caramelles de Sant Julià de Vilatorta són les més antigues de les que es té constància.

Sí, les de Súria també venen de molt lluny. En qualsevol cas, les nostres van associades a la Confraria del Roser, que sabem que es va fundar el 1590. D’aleshores ençà, s’ha anat fent aquesta tradició. Està molt lligada al cant dels Goigs del Roser, que els membres de la Confraria sortien a cantar, pensem, d’una manera semblant a com ho fem actualment, en fileres i tot plegat. No obstant això, el cant dels Goigs del Roser no són exactament un cant de caramelles, però tot va lligat.

Les caramelles han perdurat durant més de quatre-cents anys i han sobreviscut a moments molt difícils com la Guerra Civil i el franquisme.

Això només pot voler dir que és una tradició molt arrelada al poble. De fet, es dona el cas que els Goigs del Roser es canten arreu de Catalunya, però la tonada li posem és específica del poble i només es coneix aquí. I és cert que en tots aquests anys han passat per moments difícils. Al segle XX, sabem que a Sant Julià de Vilatorta hi havia un munt d’activitats lligades a la música i molts d’aquests músics estaven lligats a les caramelles i les van anar impulsant i mantenint.

En èpoques de pobresa o durant la Guerra Civil va costar més, però sempre, encara que fossin vuit o deu persones, sortien a cantar-les any rere any. I així s’ha mantingut fins avui.

La tradició ha evolucionat molt al llarg dels anys o més aviat s’ha mantingut fidel a l’essència original?

Nosaltres sabem que fins allà on es remunta la memòria, els caramellaires anaven vestits d’aquesta manera peculiar, amb capes i barrets de copa, que s’anaven a buscar per les cases del poble i la gent que en tenia les repartia entre els cantaires.

A partir dels anys setanta, ja es va aconseguir tenir una indumentària pròpia de l’entitat, que es conserva fins avui. En aquella època també es va iniciar, d’una manera més metòdica, la composició d’una peça pròpia que s’estrena cada any. Així, tenim un repertori d’unes cinquanta cançons, entre les quals n’hi ha de molt antigues, però també moltes de noves.

I ja teniu preparada la peça que estrenareu enguany?

Estem en vies de tenir-la, sí. La peça que estem muntant és del músic Jordi Sitjes, que està molt vinculat a les caramelles des de fa molt de temps. I sí, amb tota probabilitat l’estrenarem aquest any. En un moment del passacarrer, ens aturem i s’estrena la nova peça feta expressament per aquell any. Tot plegat vol dir que la tradició ha evolucionat en el sentit que s’ha enriquit musicalment i l’associació ja disposa d’indumentària pròpia i tot plegat.

"La tradició ha evolucionat en el sentit que s'ha enriquit musicalment i ara comptem amb indumentària pròpia".

Així, a més de ser les més antigues, les caramelles a Sant Julià de Vilatorta són molt particulars.

Tenen particularitats que no sabem a quan es remunten. Hi ha aquest denominador comú que és que ens col·loquem en dues fileres, a banda i banda del carrer; que es canta una melodia en concret; la manera en què es canta, a dues veus que es van alternant. Totes aquestes peculiaritats s’han fet sempre igual.

Els caramellaires són només homes?

El cor de cantaires només el formen homes, sí. Entenc que obeeix a una tradició molt antiga que deia que només ho podien cantar els homes. De fet, cal dir que, inicialment, les caramelles eren una tradició bastant masculina, perquè amb l’arribada de la primavera i tot plegat hi anava la lligada la cerimònia del festeig i del galanteig. Són motius històrics que segurament no s’adiuen amb els temps actuals, però ha donat peu a la consolidació d’un cor que formen entre trenta i quaranta cantaires homes. Això té una solera i una peculiaritat pròpia a la qual és difícil renunciar.

Ara bé, més enllà dels cantaires, si parlem de la resta de músics, et diria que la majoria són dones. Pel que fa als cistellaires, la proporció deu rondar el 50%. I tot el que és l’associació i la participació és absolutament mixta. Però el cor de cantaires el formen només homes.

Hi ha debat al voltant d’aquesta qüestió?

Sí, i tant, al poble es parla molt sovint. Crec que no hi ha ningú que pensi que això només ho poden fer els homes. Ara bé, per altra banda, sí que hi ha molta gent que creiem que perdre un cor consolidat de quaranta homes, amb el que costa, és una cosa que, si es vol fer algun canvi, s’ha de pensar molt bé. És un tema complex.

En general, quina salut diríeu que tenen les caramelles?

A l’Aplec Caramellaire on es troben les colles veiem que moltes d’elles compten amb canalla i gent jove. En aquest sentit, penso que hi ha un cert relleu generacional i hi ha un cert interès entre les persones joves per continuar la tradició. I això, per exemple, fa vint anys crec que no passava.

En aquest sentit, les caramelles estan vives i nosaltres sempre estem treballant per incorporar gent jove. Hi ha una coordinació i constant i un treball conjunt amb l’aula de música infantil del poble i sempre hi insistim molt. És una gran eina en aquest sentit. Els infants, com a mínim, saben que hi ha aquesta tradició, hi són i participen. Crec que hem aconseguit que s’ho sentin seu.

Moltes tradicions són una via per incloure persones procedents d’altres cultures i apropar-les a la cultura del nostre país, passa amb les caramelles?

Honestament, aquí al poble no ha passat gaire. La gent que en formem part són bàsicament originàries del poble o de Catalunya. Potser costa pel fet de cantar en català i tot plegat. A Sant Julià de Vilatorta hi tenim comunitat marroquina i romanesa, sobretot, i no estan massa pel tema. Òbviament, no hi hauria cap mena de problema si es volguessin incorporar, al contrari, però de moment no s’ha donat. En aquest sentit, les caramelles no són un element cohesionador.

La pandèmia us va fer patir molt?

El cert és que sí, teníem molta por perquè vam estar dos anys sense assajar, ni cantar, ni res. I cal tenir en compte que en aquell moment l’edat mitjana del cor de cantaires era molt elevada. Jo tinc cinquanta anys i era dels més joves. Per això ens feia una mica de por el que pogués passar. Afortunadament, però, ningú va morir per covid. Malgrat tot, és cert que aquests dos anys la gent gran ho ha passat molt fumut i a molts els ha passat factura.

I com n’heu sortit, ara que ha passat un temps?

Doncs cal dir que molt millor del que esperàvem. No només no hem perdut gent, sinó que n'hem sumat set o vuit persones més. Potser el mateix temor que es perdés la tradició ha animat altres persones a apuntar-s’hi. Dos anys després, ho hem reprès tot, com ha passat amb tantes activitats culturals després del terrabastall de la covid, amb més ganes i il·lusió. I hem notat que tothom tenia moltes ganes que tornessin les caramelles. És una festa amb un paisatge sonor que a la gent del poble li agrada molt i ho trobaven a faltar.