Lluís Hereu: “El teatre té el poder d'obrir la ment i fomentar l'esperit crític”

Des de fa tres dècades, la Fundació Xarxa d’Espectacle Infantil i Juvenil de Catalunya treballa per acostar el teatre familiar i les arts escèniques als pobles d’arreu del país, amb un model arrelat al territori i sostingut pel voluntariat. Nascuda el 1995, l’entitat ha convertit la cultura en una eina de cohesió social, defensa de la llengua catalana i accés cultural, fent possible que molts municipis disposin d’una programació estable pensada especialment per a infants i famílies.

Actualment, més de 330 persones voluntàries formen una cinquantena de grups locals actius que impulsen aquesta tasca col·lectiva. Només en el darrer any, la Xarxa ha programat 285 espectacles de 129 companyies, arribant a més de 66.000 espectadores. En parlem amb el seu president, el Lluís Hereu, qui reflexiona sobre el paper social del teatre, els reptes del voluntariat cultural i la importància de garantir que la cultura arribi a tothom.

D’on ve la Fundació Xarxa d'Espectacle Infantil i Juvenil de Catalunya?

La Fundació Xarxa d’Espectacle Infantil i Juvenil de Catalunya neix el 1995, amb seu a Terrassa, però ve d’una trajectòria prèvia com a delegació funcional d’Òmnium Cultural, iniciada el 1972. Des d’aleshores fins al 1995 vam anar de bracet amb Òmnium fins que, aquell any, una colla de pobles vam decidir constituir la Fundació i s’hi van anar adherint molts municipis. Al començament, vam ser una trentena llarga. 

Com ha evolucionat?

La Xarxa va anar creixent, però com que es basa en el voluntariat ha viscut alts i baixos: en alguns moments hem arribat a ser 75 pobles i en d’altres hem baixat fins als 34 o 35, fins a estabilitzar-nos ara en prop d’una cinquantena de pobles actius.

Com s’organitza la relació amb els pobles?

Són els municipis qui programen espectacles familiars de manera regular. Cadascun dels pobles és patró de la Fundació i funciona gràcies a equips de voluntariat que decideix la programació i organitza les funcions al seu poble. Treballen amb plena autonomia, i la Fundació els dona sobretot cobertura legal i administrativa, perquè tota la gestió de contractes i la part jurídica, fiscal i administrativa és més complexa. 

També canalitzem les subvencions que rebem de les quatre diputacions i de la Generalitat i les distribuïm entre els pobles d’acord amb uns paràmetres interns que serveixen per facilitar la programació.

Les subvencions són clau per sostenir la programació familiar.

Sí, però són escasses, i és una queixa força generalitzada. En el nostre cas, a més, els diners que administrem i repartim no només s’han de justificar, com és normal, sinó que van íntegrament destinats a les companyies i a fer possible els espectacles. No hi ha cap mena d’ànim de lucre i ningú cobra, per tant, els recursos que rebem es dediquen directament a la programació.

Quin és el paper dels ajuntaments?

És evident que si els ajuntaments dels pobles no hi apostessin i no donessin suport a aquestes iniciatives, no es podria fer. Amb les subvencions de les diputacions i de la Generalitat, per si soles, seria inviable mantenir una programació estable de teatre: potser es podrien fer una o dues funcions, però no una continuïtat regular. Els caixets de les companyies són importants, i no dic cars, perquè serveixen per pagar gent que treballa i que ha de cobrar per allò que fa. 

Per això la gestió dels recursos és important.

Sí, és clau administrar els recursos tan bé com puguem. El voluntariat sap que fa una tasca altruista, però alhora treballa perquè hi hagi professionals que es guanyen la vida amb els espectacles, i aquesta responsabilitat la tenim molt assumida. Ho fem amb cura, respecte i professionalitat, entesa com la dedicació a fer bé una feina.

Malgrat ser un dret reconegut, l’accés a la cultura continua sent desigual al nostre país?

Sí, però hi afegiria un matís: queda exclòs qui vol quedar exclòs. En el cas de la Xarxa, posaria les mans al foc que tots els pobles tenen un vessant social, també perquè es deuen als seus ajuntaments. Això vol dir que reparteixen entrades a institucions i entitats locals que identifiquen com a vulnerables i que necessiten aquestes gratuïtats.

La idea és que ningú quedi fora.

Exacte, per a qualsevol programador l’important és tenir el teatre ple. I aquest objectiu es pot assolir amb taquilla, fent pagar entrada, o omplint-lo de mainada que gaudeixi del teatre encara que econòmicament no ho pugui pagar. A Palafrugell, per exemple, regalem entrades a Càritas, bancs d’aliments, escoles i entitats socials, i fem rifes o quines per Nadal. Sempre intentem facilitar l’accés, però també hem d’anar amb compte i trobar l’equilibri entre qui paga i qui no paga: no es poden regalar entrades a tort i a dret sense criteri.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Fundació Xarxa (@fundacioxarxa)

I quan algú no pot pagar l’entrada, què feu?

Si un nen o una família ens diu que no pot pagar, però voldria veure l’obra, sempre els deixem entrar, i ho diem amb orgull. I sovint, amb el temps, han acabat venint i pagant perquè han reconegut que allò que els oferíem valia el que els demanàvem. Són 8 euros, però s’ha de respectar que cadascú s’administra la butxaca i les prioritats com vol. Nosaltres fem tot el possible perquè la cultura arribi a la màxima gent, i la nostra satisfacció és veure el teatre ple el dia de l’espectacle.

Enteneu el teatre i les arts escèniques com una eina al servei de les persones. Quins valors en destacaríeu, especialment per a infants i jovent?

Sempre diem que aquesta és la llavor perquè la mainada acabi estimant el teatre, o com a mínim tingui l’oportunitat de descobrir si li agrada. Evidentment, no ha d’agradar a tothom, però pensem que el teatre té el poder d'obrir la ment i fomentar l'esperit crític davant del que passa al món i del que viu la gent.. 

És el que voleu per al jovent.

Sí, el nostre objectiu és que infants i joves siguin crítics i que, després de veure una obra, en puguin parlar i discutir-la. Jo mateix he sentit nens i nenes de nou o deu anys comentar una peça amb una capacitat d’anàlisi i de comprensió sorprenent, fins i tot veient coses que molts adults no saben veure. Això et confirma que serveix i que ho estem fent bé.

La realitat, però, és que avui el jovent va sobrat d’estímuls.

És evident que hem de competir, d’alguna manera, amb les pantalles i els videojocs. Però la mainada que ha estat acompanyada des de casa, que hi ha anat de la maneta amb la família i amb algú que els ha ajudat a entendre i a mirar, pot trobar al teatre en viu tanta emoció com davant d’una pantalla. I no es tracta de comparar què és millor o pitjor, perquè contra els temps no hi podem anar. 

El que no hem de fer, però, és donar-ho per perdut i pensar que, com que ja tenen pantalles, el teatre no els interessarà. No és cert. Jo ho veig cada diumenge quan surten del teatre: surten amb una il·lusió que no veig quan surten d’una pantalla. I no poden estar més satisfets.

Què pot oferir el teatre en viu que no ofereixi cap altra cosa?

Quan tens algú al costat que t’ajuda a mirar i a entendre, el teatre es converteix en una emoció especial. És una experiència irrepetible: cada funció és diferent, fins i tot quan es tracta de la mateixa obra, perquè els actors la fan en aquell moment i prou. La poden repetir i fer-la molt similar, però igual no serà mai. I no només canvia per com ho fan els intèrprets, sinó també per qui mira. No sempre hi arribem amb la mateixa predisposició, i això fa que cada funció es visqui i s’entengui d’una manera diferent.

El català també és un element central del vostre projecte.

Més que un element central, el català és un element únic i imprescindible. Perquè, si no es fomenta la producció i la programació d’obres i companyies en català, qui ho farà? No podem pretendre que, per exemple, a Ciudad Real programin espectacles en català.

És un repte mantenir-lo?

No, i en aquest sentit tenim una mica de sort, si se’m permet l’expressió. La majoria som pobles relativament petits, fora de grans àrees urbanes, i la pressió d’altres llengües s’hi nota una mica menys. Per això no hi tenim cap problema, al contrari: és una idea que tots els grups Xarxa tenen molt clara i ha de ser així. De fet, és una premissa recollida als estatuts de la Fundació, i cap poble deixa de complir-los.

Quina és la principal dificultat a l’hora de fer la vostra tasca?

La principal dificultat, t’ho asseguro, és l’econòmica. Tenim un dèficit de subvencions, i per això nosaltres insistim i parlem amb les institucions sempre que cal, tot i que quan vas a demanar i a reivindicar sovint fas nosa. Però no ens fa res fer-ho, perquè els diners que rebem van íntegrament a les companyies, que necessiten treballar. Aquí ningú cobra ni s’emporta res. 

A més, tots aquests recursos s’han de justificar amb auditories i controls constants, de la Diputació de Barcelona, de la Generalitat i de la mateixa Fundació, i també amb la fiscalització dels comptes als ajuntaments. Al final, el límit és molt clar: si fem sis obres és perquè no en podem fer set.

Com es pot ajudar la Fundació?

La millor manera d’ajudar-nos és fent-se voluntari. A cada poble estem encantats de rebre’n, i segur que a tot arreu donarien la benvinguda a qui vulgui sumar-s’hi. De fet, vam preparar una campanya promocional que tots els pobles tenen a disposició, amb arguments sobre per què val la pena formar part de la Fundació.

Tu mateix vas començar com a voluntari.

Sí, quan les meves filles eren petites. Des de Xarxa Palafrugell em van preguntar si voldria participar-hi i em va semblar una bona manera d’aportar una part del meu temps lliure. Durant una etapa professional més intensa ho vaig viure de més lluny i gairebé només anava a posar cadires. I ara que m’he jubilat i tinc més temps, m’hi he implicat més, també perquè em van demanar que algú hi havia de ser. Per això tenim ganes que la gent s’hi apunti. Serà benvinguda.

Costa que el jovent s’impliqui?

Per nosaltres totes les mans són bones, i el jovent encara és més benvingut, perquè cal relleu generacional. I n’hi ha de molt trempat: hi ha pares i mares joves, d’entre 25 i 35, amb molta empenta i ganes d’implicar-se. Ara bé, en la franja dels 12 als 25 costa més que s’hi sumin si no venen d’una família que ja hi era. 

Hi ha tanta oferta i tantes altres prioritats que, sovint, no és el perfil que s’hi incorpori de cop i volta. Això no vol dir que no els vulguem, al contrari, però tampoc anem a buscar-los gaire perquè seria com picar ferro fred. Hi ha etapes de la vida en què, senzillament, no estan per aquest rotllo, i és important tocar de peus a terra.

Si mirem endavant, quins reptes de futur teniu al davant?

L’1 de març celebrem el 30è aniversari i, més enllà de grans proclames, la intenció és continuar aquí i posar-nos al dia en tot. Posar-nos al dia vol dir assumir noves maneres de fer i noves realitats socials. La inserció social, la defensa del català i tot això ho tenim com un leitmotiv, però avui hi ha necessitats que fa uns anys no existien i hem de ser capaços d’adaptar-nos-hi. I no només d’adaptar-nos, sinó de veure-ho venir i actuar en conseqüència. 

Per això, cal tenir aquesta visió d’anar al ritme de la societat, ni per davant ni per darrere, sinó de la maneta. Sense gaire més pretensions. Però la feina social que fem ja és prou important, i l’aspiració és ser un actor més d’una societat diversa i plural i saber-la gestionar de manera cívica i correcta.