No és fàcil ser una veu discordant en un país captiu d’una dictadura que aïlla i reprimeix sistemàticament a qui pensa diferent. Ho sap molt bé la Melibea Obono (Evineyong, Guinea Equatorial, 1982), periodista, politòloga, escriptora, docent i activista feminista i LGTBI. Cada dia batalla per obrir espais de llibertat al país africà, que el 1968 es va deslliurar del jou del colonialisme espanyol, però des del 1979 viu sota el ferri domini de l’autòcrata Teodoro Obiang.

La Melibea visita Barcelona per participar en una sèrie d’actes organitzats per l’entitat Fora de Quadre. Escriptora polifacètica, ha ofert una xerrada sobre experiències del col·lectiu LGTBI a Guinea Equatorial i participa en el debat posterior a la projecció del documental ‘L’escriptor d’un país sense llibreries’.

A més, presenta els seus dos últims llibres: ‘Yo no quería ser madre’ i ‘Allí abajo de las mujeres’. Entre acte i acte, la Melibea troba un forat per parlar amb Xarxanet i reflexionar sobre diversos temes d’aquí i d’allà.

Quin tipus de literatura es trobaran els lectors que s’apropin a la teva obra?

No existeix un tema específic en els meus llibres, però sí que parlo molt de feminisme i de la lluita pels drets del col·lectiu LGTBI. Les dones escrivim sobre les moltes problemàtiques que patim, com la violència de gènere, en una societat que tot just està començant a caminar. Hem de tenir en compte que la literatura a Guinea Equatorial encara està en una primera fase, la costumista.

Fa anys que desenvolupes una tasca molt important com a activista feminista i LGTBI. En quin punt està la situació d’aquests col·lectius al país?

El govern guineà ens amenaça de tirar endavant una llei contra l’homosexualitat i la prostitució. La informació que tenim és que ja s’està elaborant el projecte de llei. Ara mateix la tensió amb el govern és màxima.

No sempre ha estat així?

L’actitud del govern amb relació a aquests col·lectius abans era d’indiferència, però això ha canviat i ara és d’opressió i persecució. És així des que vam enviar un informe a l’ONU, a l’abril, per explicar la situació dels drets LGTBI a Guinea Equatorial.

Però, opressió n’hi ha hagut sempre.

Sí, és clar. Tots els grups ètnics del país són patriarcals, tots. La vertadera opressió és el patriarcat, que existeix a totes les societats del món.

I ara s’ha afegit la persecució per part del govern.

A Guinea Equatorial el col·lectiu LGTBI sempre ha patit una repressió cultural de doble cara; per part de la religió cristiano-catòlica i de la tradició bantu. Ara, amb aquest projecte de llei del govern, que ve a refrendar la pressió que s’està exercint en entorns tradicionals, l’opressió ja és triple.

Al llibre ‘Yo no quería ser madre’ parles del fet que al teu país s’obliga les dones del col·lectiu LGTBI a ser mares.

Se’n diu pràctica de conversió i es fa per ‘normalitzar-les’ i ‘curar-les’, com en diuen. És una pràctica tradicional que el govern equatoguineà sap perfectament que es porta a terme, però no actua per frenar-ho.

Ben al contrari...

L’únic que fan els governs de l’Àfrica és donar la culpa als blancs. Per a ells, l’homosexualitat és culpa dels blancs; el feminisme?, també és culpa dels blancs. A l’Àfrica, els governs ho atribueixen tot als blancs per no fer res.

És molt profunda la petjada del colonialisme a Guinea Equatorial?

El colonialisme a Guinea Equatorial no ha acabat, segueix molt present i té múltiples rostres. Per exemple, qualsevol persona que vulgui saber com era el règim franquista només ha d’agafar un bitllet d’avió i venir a Guinea. Aquí ha tingut continuïtat.

La teva vinculació amb Espanya és molt forta, com has viscut l’ascens de l’extrema dreta i la seva entrada al Congrés dels Diputats?

No m’ha estranyat gens ni mica. A Espanya el franquisme té unes arrels molt estructurades. Només era qüestió de temps que algun moment històric donés un espai al franquisme perquè ressorgís. Estava adormit, però no acabat.