Nico Jongen: "Al col·loqui final, les persones sordes i oients es fan preguntes entre elles i és molt bonic"
Comparteix
L'espectacle 'Treballs forçats' puja a l'escenari del Teatre Lliure fins al 18 de gener per apropar al gran públic una reflexió sobre la comunicació entre persones amb sordesa i oients, amb intèrprets no professionals.
No és habitual veure sobre l’escenari d’un teatre de referència un espectacle amb intèrprets no professionals fent temporada. Menys encara, si aquestes persones tenen algun tipus de diversitat funcional. Per això, el projecte ‘Treballs forçats' és del tot una proposta innovadora i arriscada del Teatre Lliure, ja que la seva actriu principal mai havia fet teatre i és sorda. L’acompanya, a més, un intèrpret en llengua de signes catalana, que acaba sent un actor més a escena.
L’espectacle s’adreça a totes les persones, oients i amb sordesa, per generar un debat sobre la necessitat de poder-nos comunicar per arribar a comprendre'ns millor entre nosaltres. S’inclou un curiós tercer temps i, quan s’acaba la funció, les persones del públic es fan preguntes entre elles, en lloc d'adreçar-se a l'equip que ha creat l'obra.
Per parlar de tot plegat, entrevistem el Nico Jongen, de la companyia Ça marche, i director de l’espectacle. Repassem amb ell què podem trobar en aquesta proposta tan diferent, que s’emmarca dins el projecte Ànima Lliure, del Teatre Lliure, que dona espai a la diversitat amb quatre espectacles aquesta temporada.
No es veuen sovint persones amb sordesa sent les protagonistes d’un espectacle... què us porta a engegar aquest projecte?
Va ser una mica intuïtiu, arran d’un projecte europeu d'investigació teatral, que ens va portar a treballar en diferents ciutats europees per relacionar-nos amb comunitats i persones que no acostumen a estar presents als espais de representació o a les institucions. Decidim, una mica per intuïció i interès nostre, acostar-nos a la comunitat sorda i amb respecte i cura, aprenem la llengua de signes i ens comencem a relacionar amb moltes associacions europees, però també nacionals i territorials, de persones sordes.
Sense revelar molts detalls, què ens pots explicar del que pot veure el públic sobre l’escenari?
Un espectacle que parla sobre com les persones oients mai ens hem apropat al món sord. I també com una persona sorda s’apropa al món oient i viu dins del món oient. És un espectacle que parla sobre la necessitat de comunicació, de trobar-nos, també de la mala interpretació en certs moments, però sobretot vol incidir en l’interès de voler entendre l'altre.
És important assenyalar que l’espectacle no és per a persones amb sordesa, és per a tothom...
Exacte, és per a tothom perquè, precisament, té la voluntat de trencar barreres. A mi m’agrada dir que no és un espectacle que parla de la sordesa, sinó de la comunicació, de la importància d’abraçar la diferència i trencar barreres.
I com arribeu fins a la Pepita Cedillo, l’actriu de l’espectacle, que mai havia pujat a un escenari?
En el marc del projecte europeu, vam fer uns tallers pràctics de teatre amb moltes persones sordes. Allà comencem a veure que ens agradaria poder fer un espectacle i, en un d’ells, coneixem la Pepita. Ella és una professora jubilada, que és sorda, que domina la llengua de signes bilingüe, i també el castellà i català oral. Quan la coneixem més, veiem que ens agrada molt el seu enfocament sobre les persones sordes i les oients, perquè sempre intenta crear vincles. Aleshores, sense saber encara què faríem, li proposem fer un espectacle amb nosaltres.
I com ha estat treballar amb ella i amb el Javier Díez, que no venen del món teatral?
Fa tants anys que nosaltres treballem als nostres projectes amb persones no professionals, ni de l’àmbit artístic, que ja hem trobat la forma de poder-nos apropar i treballar molt bé. I amb ells, a més, ha estat molt fàcil. La Pepita, com era professora, ja té un saber estar que ajuda molt. I ha estat una persona molt oberta a aprendre.
El que fem sempre en aquests projectes és tot un procés: tenim uns espais que són més d'entrenament, altres de conversa, altres per compartir referents... i amb tot ens anem construint, apropant-nos al moll de l'os, per crear el projecte escènic.
El Javi, que és l’intèrpret a escena, també ha estat una part molt important del projecte. Es manté a escena tota l’obra i interactua amb la Pepita. Sento que ha estat un procés molt fluid entre tots, i molt bonic també amb tot l’equip que no es veu i està al darrere.
En acabar l’espectacle, a més, hi ha un tercer temps amb un col·loqui on heu invertit el format habitual. Què proposeu?
Sí, després de cada funció fem un col·loqui en què el públic fa preguntes al mateix públic. De sobte, la platea sorda pot preguntar a la platea oient, i la platea oient també té aquest espai molt més íntim i segur per poder preguntar a persones sordes. És un moment molt emocionant i bonic de l'espectacle perquè és quan es troben aquestes dues platees i s'adonen que, en realitat, potser han estat separades de la vida per ignorància o per por, però que no hi ha cap diferència real entre ells.
Ho fem bé quan les persones oients ens referim a “comunitat sorda”?
Igual que no acostumem a parlar de “comunitat oient” hauríem de revisar perquè ens referim a “comunitat sorda”. I de fet amb l’espectacle també parlem sobre la idea d’inclusió, que depèn de com es miri fa reflexionar això de qui inclou a qui...
L’espectacle aborda les tensions que existeixen, de vegades, entre les persones amb sordesa que no volen aprendre la llengua de signes i les que sí que ho fan?
És cert que hi ha opinions diferents entre els anomenats sords oralistes i els sords signants. Nosaltres intentem plantejar un espectacle que, tot i que posa la llengua de signes en un lloc important, no rebutja ningú. En aquest sentit, res de tot això ha generat una tensió en l’espectacle.
Per tancar, com t’agradaria que la gent marxi a casa, després de l’espectacle i del col·loqui?
M’agradaria que sortissin emocionats, trasbalsats, diferents de com han entrat. Pot anar cap a un costat o cap a un altre, però per mi és important que no surtin indiferents, que puguin sortir extasiats, enfadats, feliços... com sigui! Però que alguna cosa hagi canviat en aquella hora i mitja que s'han assegut i han vist aquest espectacle.
Afegeix un nou comentari