Les Abelles és una cooperativa d’iniciativa social radicada a Reus. Té l’objectiu de donar cura i atenció a les persones. Amb esperit de servei comunitari, és un projecte que ofereix qualitat de vida i serveis d’excel·lència, el qual totes i tots els integrants el fan créixer cada dia.

Les Abelles es va crear l’any 2021 fruit de la feina conjunta de 8 dones i 2 homes. En poc més de 2 anys, ha tingut un considerable creixement.

Les seves trajectòries inspiren maneres d'emprendre, d'organitzar-se i d’autoocupar-se col·lectivament.

Per què es crea Les Abelles?

Fátima: Primer perquè era el moment oportú i perquè detectem que hi ha una necessitat social. A més a més, nosaltres disposàvem d’una la triple visió: la d'emprenedores, la de dones llatines (ja que la majoria de les "abelles" ho som i tenim la visió de la dona migrant llatina fent el treball de cures) i la voluntat de dignificar el sector, un dels nostres objectius més importants. El principal és dignificar la cura a les persones grans (volem ser el respir familiar), però també és rellevant dignificar les treballadores.

A més a més, vam tenir la sort de rebre el suport de l'Àrea d'Empresa i Ocupació de l'Ajuntament de Reus, cosa que no oblidarem mai i sempre agrairem. Perquè no és gens fàcil que una cooperativa d’aquestes característiques [1] neixi sense cap tipus de recolzament. Cal tenir un capital. I en canvi, nosaltres vam tindre aquest suport.

Tot plegat va venir perquè el regidor Carles Prats havia publicat un article al Diari dient que la regidoria volia impulsar una cooperativa de cures a la ciutat de Reus. Des del cercle de dones, que ens reunim cada divendres per fer "el cafecito de los viernes", vam llegir l'article i vam saber que aquell era el nostre moment.

Explica què és això del “cafecito de los viernes” i el cercle de dones?

Fátima: Un cafè amb les amigues és la millor teràpia. Entre amigues ens donem suport i trobem solucions als problemes. I sortim molt motivades! És una manera de crear una xarxa de persones que tenen alguna cosa a dir i no saben on ni a qui. Vam començar al Casal de la Dona de Reus. Després va venir la pandèmia i encara ens continuàvem trobant, però menys persones.

Va ser aleshores quan vam llegir l’article del regidor, i vam veure que crear una empresa dedicada a les cures podria ser una bona manera per crear llocs de feina.

Nosaltres proveníem de diverses associacions: Associació Boliviana, Associació de dones llatinoamericanes Mare Terra, Associació Calmécac, entre d'altres. Valoràvem l'avantatge de crear xarxa: individualment no arribem enlloc, però si anem juntes, creixem i podem anar allà on vulguem.

Liliana, com et vas a animar a emprendre?

Liliana: Jo treballava d'administrativa, amb un contracte fix, a una empresa mercantil. Hi vaig estar durant molt de temps. Jo sóc colombiana i la veritat és que m'ha anat molt bé a Espanya, no em puc pas queixar. Em van convidar a aquest "cafecito" i al cap de poc temps va aparèixer la idea de la cooperativa. Així que d’una banda treballava en el meu horari i després dedicava temps a madurar la idea de la cooperativa. Vam començar a organitzar-nos. Ens reuníem molt nosaltres 3, perquè la idea era entre poques poder fer una bona base i a partir d'aquí involucrar a la resta per anar creixent. Vam començar a informar-nos i formar-nos en la idea de la cooperativa, però entre nosaltres. No podíem parar de somiar, ens desbordàvem amb idees. També érem moltes persones amb ganes d’involucrar-se, 15 concretament! De juny a novembre del 2020 vam organitzar grups i àrees de treball i coordinadores. I el novembre vam tenir la primera reunió amb la Fundació Mas Carandell, concretament amb la Montse Pagés, qui ens va recomanar convidar a més gent i més entitats, com per exemple Creu Roja o Càritas. Però llavors nosaltres ja teníem el projecte de la cooperativa pensat i fet, ja ho teníem treballat! Llavors va ser quan ens van posar en contacte amb Coopcamp perquè ens poguéssim formar per a la constitució de la cooperativa. També vam contactar amb Càritas i Creu Roja, però amb el projecte tant avançat ja no van voler participar.

La formació va ser durant el 2021, mentre jo continuava treballant, i va arribar un moment que jo ja volia dedicar-li tota la meva energia a la cooperativa. En aquell moment, inclús vaig arribar a pensar que seria bo que m'acomiadessin de la feina! Era un pensament boig perquè en realitat no sabíem si el projecte de la cooperativa podia funcionar, però estava convençuda que amb l’energia que hi posàvem, només podia tirar endavant.

La xarxa es va teixir ràpidament! Així que vaig renunciar finalment a l'empresa i vaig decidir dedicar-me plenament a la cooperativa. En una cooperativa no estàs sola. En el nostre cas, la part administrativa la porto jo, la part de recursos humans i el Servei d'Atenció Domiciliària (SAD) ho porta la Tsunamis, i la part de relacions institucionals, comunicació i coordinació ho porta la Fátima.

Tsunamis, com vas decidir involucrar-te?

Tsunamis: Conec a la Fátima des de fa 17 anys. Jo també era del cercle de dones, del “cafecito de los viernes”. He col·laborat al Casal de la Dona i també he escrit llibres. Com a psicòloga ja estava treballant com a autònoma. Aleshores va ser quan la Fàtima em va trucar per explicar-me el projecte i de seguida em vaig animar.

Jo vaig començar a treballar com a sociosanitària, assalariada, però també explotada, cosa que penso que no s’hauria de permetre dins el sector -no tenir salaris dignes i a sobre tenir un volum de treball desproporcionat-. D'aquí vaig passar a ser directora d’una residència i després vaig treballar al barri de Gràcia, a Barcelona, com a encarregada de servei domiciliari. Després de 2 anys vaig tornar a Reus per temes personals.

Aquesta experiència em va fer veure les carències que hi havia al sector, tant com a treballadora com a directora: gestió de contractacions, prestacions, subvencions, necessitats de les famílies, etc. I és tot això el que jo creia que podia aportar a la cooperativa.

L'experiència d'entrar en un domicili i saber la necessitat no només de la persona usuària, sinó també la de la família, que no sempre és la mateixa. Poder-les guiar i donar-los el que nosaltres anomenem el post-servei. Nosaltres tenim una relació directa amb les persones usuàries i oferim un servei personalitzat, buscant tenir una continuïtat amb les visites per valorar en què es pot millorar, escoltar-les, plorar i riure amb elles. Les orientem en tot moment i això també ens permet millorar nosaltres mateixes com a cooperativa.

Aquest servei, per exemple, no existeix fora de la cooperativa Les Abelles. És una feina dura, sí, però tenim molta vocació i ho gaudim. Parlar amb cada avi/a, amb cada família i poder-los donar aquest suport que necessiten i fer-ho des de la psicologia i l'estima, per nosaltres és molt important. Aquesta és la qualitat i l’excel·lència que oferim, una cosa que no fa cap altra empresa, ni gran ni petita; és també el més trist del sector.

Des de Les Abelles no estem en desacord amb les residències, però sí que creiem que la gent gran necessita poder estar a casa seva el màxim temps possible. Entenem que aquests espais són importants quan les famílies ja no poden més o per quan la patologia de la persona ja és molt profunda. A més a més, tenir un servei de cures 24 hores surt més econòmic que una residència, perquè les residències mai són gratuïtes i les famílies sempre acaben pagant de més.

Poder conscienciar, educar, tornar als avis/es tot el que ens han aportat, són valors que s'han perdut en aquesta societat. Per nosaltres, poder treballar donant és una passada. Som llatines i cuidar ho portem a la sang, cosa que aquí s’ha perdut, socialment i familiar.

Actualment, també impulsem projectes amb dones, però la part de cures a la gent gran és summament important a Les Abelles.

Voldria afegir, també, la importància de cuidar a les nostres treballadores, qui també reben un suport psicològic gratuït quan ho necessiten.

Fátima: Hauríem d'afegir 2 coses més. Què aporten Les Abelles? Seguretat i confiança. La família que ens contracta és atesa els 365 dies de l'any per una professional assegurada, amb experiència i estudis, que coneix la feina i que treballarà de forma personalitzada; i amb la confiança que hi ha un equip darrere d'aquesta professional. En el cas del servei de neteja, fins i tot ens poden deixar la clau de casa seva.

D’altra banda, les treballadores no estan soles, tenen la cooperativa que les avala. En canvi, n’hi ha que treballen per lliure que es troben amb famílies que els hi proposen fer jornada completa i assegurar-les només 4 hores, per exemple. I elles accepten. Això és un error perquè són persones que ja han fet vida aquí i que no marxaran, han comprat un pis, etc. Per jubilar-se caldrà que cotitzin 30 anys amb mitja jornada! Nosaltres informem d'aquestes situacions perquè es puguin quedar, formar-se i treballar en millors condicions i amb tots els drets. Anant per lliure, es pot guanyar més diners, però també perdre drets. Nosaltres les acompanyem si volen formar-se i després crear una cooperativa. I si volen pertànyer a la nostra, molt millor! No ens farem competència.

Així doncs, esteu obertes a què altres persones entrin a la cooperativa?

Tsunamis: Sí, els requisits són que la persona primer entri com a treballadora. Al cap de 6 mesos, com que ja hi ha hagut temps per crear una relació, se li fa una entrevista per valorar la seva entrada com a sòcia de la cooperativa. Nosaltres valorem la seva voluntat, la vocació que té i el desig d'ajudar als altres. Perquè pot ser una bona treballadora, però si no compartim una mateixa visió, és difícil que pugui accedir com a sòcia.

Fátima, explica'ns la teva història i les teves anècdotes.

Fátima: És molt breu (riu). Porto aquí 46 anys. Estic molt integrada; i m’ho he treballat jo sola. Formo part de diferents entitats. Sóc presidenta de l'Associació Boliviana, vicepresidenta de l'Associació de dones llatinoamericanes Mare Terra i també promotora del “Cafecito de los viernes”. A mi m'agrada la part social; per mi és gratificant. Ho porto a les venes; ja ho feien altres membres de la meva família abans que jo nasqués. És una cosa que ningú t’ensenya, que si no et neix del cor és difícil que t’hi puguis dedicar. Quan algú ajuda per treure’n un rèdit, es veu de seguida. A mi, el fet de treballar per i amb les persones és el que em mou. I tenim la sort que amb la Tsunamis tenim moltes coses en comú; som les que anem a tot arreu juntes.

Tsunamis: Jo sempre dic que la Fátima és una líder nata. A ella se la segueix i contagia la seva energia.

Fátima: Jo ja coneixia a les 15 dones del projecte des d’abans d’iniciar-lo. Però amb el temps, han passat a formar part del meu grup d'amigues i hem tirat endavant aquest projecte... i qualsevol cosa que fem! Per exemple, Tsunamis també és escriptora i hem presentat el seu llibre, també hem fet exposicions. El més bonic de la cooperativa és que neix d'un grup de dones que tenim coses en comú, coneixements i experiències compartides. Ens mou pensar en la nostra gent, que no sigui explotada ni denigrada. I hi posem qualitat humana en tot el que fem. L’atenció que oferim és el que ens ha consolidat. Mantenim quasi 100 serveis d'atenció domiciliària. I som 14 persones entre sòcies i treballadores assalariades. De fet, ara amb el RESES hi estem obligades.

Tsunamis: L'acreditació RESES (Registre d'Entitats, Serveis i Establiments Socials) la vam aconseguir el desembre de 2022. Això ens permet treballar amb persones amb l'ajuda de la dependència, amb l'assistència social. Això ens ha obert moltes possibilitats. Fins ara no ens hi havíem pogut acollir perquè calia que com a treballadores de la cooperativa estiguéssim en règim general.

Liliana: El cas és que quan vam crear la cooperativa ho vam fer totes en règim d’autònomes, per no ofegar-nos econòmicament a l'inici. I RESES obliga que les treballadores no sòcies estiguin en règim general. Però la llei de cooperatives ens obliga a estar 5 anys com autònomes si així ho vam decidir a l’inici, després ens passarem a règim general.

La cooperativa ha crescut molt. Quins serveis va prestar d'inici i com ha crescut?

Tsunamis: Els serveis per la gent gran i els serveis auxiliars de la llar, la neteja. A l'inici també hi va haver una àrea de família i infància, però no ha tingut demanda. Com dèiem, al principi hi van haver moltes idees, però després hem anat reduint i responent a les necessitats que ens hem trobat. En els serveis a la llar hi trobem els serveis de cuina, neteja, acompanyaments. En el servei sociosanitari hi entra l'atenció domiciliària i també els desplaçaments. Dins de cada àrea hi ha diferents serveis.

Fátima: Amb els temps, també hem creat aliances. Per exemple amb Suara o amb l’Associació d’Alzheimer de Reus.

Liliana: Suara és una cooperativa gran, de Barcelona. Ens va venir a buscar per treballar juntes en algunes subvencions importants. Per exemple, elles lideren una subvenció que és el Casal Online, i nosaltres entrem en aquest programa amb els nostres usuaris. Consisteix en la instal·lació d’un dispositiu a la casa de la persona gran que permet que aquesta es pugui connectar a un Casal en línia a través de la TV. És molt bonic perquè interactuen, tenen uns horaris, es posen guapes perquè es veuran a la tele... són persones que abans tenien mals hàbits. Hi ha programes de gimnàstica, de lectura, de cant, de psicòloga, etc. Fins i tot se celebren els aniversaris! S’adreça sobretot a persones que no poden sortir. Ara tenim 5 usuàries, i anem augmentant. El programa encara està en fase de prova, per saber si en un futur l'administració ho inclou dins els serveis habituals. Això ho volem presentar a la regidoria de Serveis Socials de Reus.

Quin és el futur de la cooperativa?

Fátima: Brillant! (riu). A mig termini, digui’m agosarada, però som així, tindrem el nostre propi Centre de Dia. Com? No ho sé, però volem que passi. Som dones a qui ens agraden els reptes. Sabem com podem fer-ho i si no ens en sortim, demanarem ajuda. Vaig sentir que un diputat deia que el futur de l'economia passava per invertir en projectes per a la 3a edat (que ara ja es diu 4a edat...). O sigui, centres de dia, residències i altres serveis. I penso que nosaltres, aportant la nostra visió, segur que ho farem.

I una reflexió final. Abans dèieu que la vostra manera d'atendre a les persones grans té molt a veure amb el fet que moltes de vosaltres sou llatines. Creieu que l’actual crisi de valors es deu a alguna cosa conjuntural o que és quelcom que està passant concretament a Catalunya?

Liliana: Penso que és quelcom cultural. Perquè a nosaltres ens han criat així, en el respecte cap a les persones grans: es cuiden, es valoren, es protegeixen i estan a casa amb nosaltres, amb la família. Les cuidem, organitzem torns i fem el que calgui. Ens n’adonem que aquí, vosaltres sou més distants amb la família. Els nets no visiten els avis. De petits encara van a buscar-los la Mona, però de grans ja no. Els avis estan a les residències i ningú va a visitar-los. I tenen família! Això a Sud-Amèrica no passa.

Tsunamis: Al meu país, a Cuba, no existeixen les residències. Jo em vaig criar amb els meus avis, i el meu avi va morir a casa. Allà es cria amb la mentalitat de cuidar als pares i als avis. I si un avi no ha tingut fills, els nebots ja saben què els li toca. Qui queda a la família es fa càrrec d'aquest avi, encara que tingui alguna malaltia, com Alzheimer, per exemple. Passa de generació en generació. I cadascú se’n fa càrrec sense problema, perquè és un deure cap a l'altre.

El pare del meu fill em deia "has vingut a viure a la part més freda d'Espanya", i és cert. Jo fa 22 anys que visc a Catalunya. En la meva trajectòria professional, com a directora de residències, ho he vist. Hi ha famílies que sí que van cada dia o cada cap de setmana a veure els avis i els treuen a passejar. Però n'hi ha moltes que no ho fan mai. És terrible. Els patrons es repeteixen. El que tu ensenyis als teus fills, ho faran el dia de demà amb tu.

A les residències són 3 professionals per a 50 avis. No donen a l’abast. Però les residències són empreses i La Abelles estem per marcar una diferència.

Fátima: El concepte de família és diferent. El concepte del temps també és diferent aquí respecte a Sud-Amèrica. Aquí es treballa massa. Portar els pares a una residència és una conseqüència de com s’entén i es gestiona el treball, el temps i la família. Però si cal portar-los a una residència, cal anar-los a veure.

Tsunamis: Jo parlo molt amb les àvies. I estan molt castigades. La dona no descansa mai. Socialment, la dona s’ha criat per cuidar la casa. Després es casa i cuida la casa i el marit. I després també els fills. Tant si treballen com no treballen, les dones tenen cura dels fills i abans se’n tenien molts, de fills. I ara, quan es fan grans, tampoc descansen, aleshores els hi toca fer d'àvies i cuidar dels nets.

I llavors, penso, quan ens toca a nosaltres, les dones, realitzar els nostres somnis? Quan ens podem dedicar a l'autocura? Això passava i encara passa, no canvia. En això,s no hi ha classes socials.

Fátima: Les dones som l'eix que mou el món. El que passa és que hi ha moltes dones que no ho saben.