Base-A engega una nova campanya de micromecenatge per construir el primer institut de Niaga

La Covid-19 ha pausat i endarrerit moltes tasques de cooperació internacional, com és el cas de la construcció del primer institut a la ciutat senegalesa de Niaga, un dels últims projectes de l’associació Base-A. Aquesta entitat vol crear un centre d’educació secundària en aquest municipi del Senegal perquè els joves tinguin més facilitats per seguir estudiant després de la primària, ja que actualment s’han de desplaçar sis quilòmetres per fer-ho.

La primera fase de construcció, que inclou quatre aules, uns lavabos i una sala de professors, havia d’arrancar el juny del 2020, però, a conseqüència de l’esclat de la pandèmia, es va endarrerir al setembre i, finalment, tot va quedar aturat per falta de finançament.

Tal com ens ha explicat la Blanca Pérez Ciruelo, economista i coordinadora del projecte a Base-A, amb l’arribada de la Covid-19, els finançadors que tenien “mig aparaulats” es van “tirar enrere”. “Entre que no es podia viatjar i no teníem finançament s’ha acabat allargant l’inici del projecte”, lamenta.

Per construir la primera fase de l’institut fan falta, aproximadament, seixanta mil euros, una quantitat de diners a la que aquesta associació espera arribar gràcies a convocatòries d’ajuts a les quals s’han presentat i a una segona campanya de micromecenatge o ‘crowdfunding’ que acaben de llençar. 

L’objectiu econòmic d’aquesta recollida de fons són vint mil euros, que serviran per començar a construir les dues primeres aules mentre l’entitat segueix buscant finançament. Els mecenes d’aquest projecte rebran, a canvi de les seves donacions, ronyoneres, camises i bosses fetes per aquesta comunitat senegalesa. “Tothom està esperant l’institut i estan molt participatius”, destaca la Blanca. 

Evolució del projecte

Tot i que encara no s’ha pogut començar l’edificació del centre, Base-A ja ha fet dos viatges a Niaga per iniciar el projecte. El passat mes de desembre, un equip de voluntaris i voluntàries va volar fins al Senegal per fer l’estudi del terreny, acabar de tancar pressupostos i acords amb constructores locals. 

“Està tot preparat des d’allà. Hem portat la documentació i hem fet tots els tràmits amb les administracions i amb el ministeri d’educació. El que ens falta ara és aconseguir el finançament”, insisteix la coordinadora del projecte.

Si ara s’aconsegueix el finançament, l’institut es construirà en tres anys, tot i que des de Base-A calculen que podria allargar-se fins a quatre.

Empoderament de les dones

Un altre objectiu d’aquest projecte d’arquitectura és l’empoderament de la població femenina de la comunitat de Niaga. “Les dones són les que tenen menys accés a l’educació perquè quan una família només pot portar un fill a l’escola és sempre el noi. Tot i que els professors d’allà ens diuen que les que treuen millors notes són les noies que hi van”, explica la Blanca.

Per això Base-A va decidir fer participar les dones en tot el procés, tant les joves, que aniran a l’institut, com les més grans. Elles van ser les encarregades de preparar els obsequis del primer ‘crowdfunding’ que va llençar l’associació i, segons explica la coordinadora del projecte “es van sentir molt reconegudes”. 

Un cop comenci la construcció, la seva participació serà molt més gran. A més a més, des de Base-A també volen realitzar “petits actes de sensibilització” que elles mateixes els hi han demanat.

“No tenir institut ens marca la vida”

L’Oumar Diouce, voluntari del projecte, va néixer a Niaga i fa dos anys que és a Catalunya, d’on és la seva dona. Ell va ser qui va contactar amb Base-A i els hi va explicar els problemes que tenien els joves de la seva ciutat per accedir als estudis.

Segons explica l’Oumar, anar a l’institut (o Lycée) “per a moltes famílies suposa una despesa inassolible entre el transport i el menjar fora de casa”. “Si hi vas caminant, el temps que perds de camí és temps que restes a poder estudiar o ajudar a casa”, lamenta.

Ell va “tenir la sort” de poder anar a viure a casa el seu oncle, a Dakar, per seguir estudiant després de l’educació primària, però va haver de separar-se de la seva família i amics. “M’enyorava moltíssim i em faltava motivació.  Ho recordo com una època complicada”, explica. “Als joves de Niaga, no tenir un institut proper ens marca la vida”, afegeix el voluntari.

En canvi, la seva germana Adji havia d’anar caminant al Lycée i va haver de deixar el curs perquè es va lesionar el genoll de fer el trajecte diari a peu. “Em va saber molt greu, perquè sempre treia les millors notes”, recorda.