Dídac Navarro: "Vaig pensar: per fi estan aquí, per fi estan segures i tindran les oportunitats que mereixen"

Com va néixer Ponts per la Pau?

Neix el 2016 arran de les necessitats que la Nàdia Ghulam, escriptora i activista pels Drets Humans i la Pau, identifica en infants i joves al seu país. Ella va venir com a refugiada de l'Afganistan el 2006 i sempre ha intentat contribuir al seu país i fer de pont entre Europa i l'Afganistan.

Quan la Nàdia tornava al seu país veia que el problema de la guerra estava cronificat. Va entendre la importancia de l'educació i, concretament la de l'educació en valors, que vetllés per la comprensió, l'acceptació, trencant les barreres religioses i culturals. Amb l'objectiu que infants i joves creixin en Pau. 

Com va ser que es va engrescar a iniciar el projecte?

Cada cop que tornava de l'Afganistan tractava d'ajudar a un o dos infants. Veia que la seva tasca tenia un gran impacte i donava molt bons resultats. El 2016 es va engrescar a iniciar el projecte. No ho va fer sola sino amb un grup de persones voluntàries que feien classe de llengua per a persones nouvingudes i li van ensenyar a parlar en català. 

Gràcies a la col·laboració d'aquelles persones que eren les seves professores i veïnes l'entitat disposa de 2 projectes principals: les classes de llengua per a persones migrants a Badalona i el projecte de cooperació amb infants i dones a l'Afganistan.

Com treballeu la Pau a l'entitat?

L’objectiu de l'entitat és garantir l’educació d'infants i treballar per contribuir a l'empoderament de les dones. Creiem en aquestes dues qüestions per arribar a la Pau social en les societats traumatitzades per la guerra. Entenem que la nostra tasca és garantir les eines necessàries a les noves generacions per tal que es converteixin en agents de canvi i contribueixin a la Pau a l’Afganistan.

Treballem la Pau a través de la sensibilització, visibilitzant la situació dels països en conflicte i sent propositives, remarcant la importància de l’educació en valors i l’acollida digna. Donem classes de llengua, fem inclusió social de les persones participants a través de tallers, visites culturals, participació en esdeveniments, mentories…També generem xarxes entre persones de diferents cultures i trencar els tòpics i mites que poden generar conflictes. 

En quins programes o projectes s'emmarca la vostra tasca?

Els projectes amb els quals treballem han anat canviant amb les necessitats de la població que atenem. La nostra missió ha anat mutant alhora que ho feia la situació a l’Afganistan, amb el canvi de règim després del cop d’estat dels talibans a l’estiu del 2021.

La pèrdua de drets i llibertats, la manca de cobertura de les necessitats bàsiques i la violència estructural que pateix la població al país, ens ha obligat a reformular tant els objectius com les estratègies d’actuació.

De quina manera interveniu a regions de l’Afganistan?

Actualment, realitzem intervencions en 3 regions de l’Afganistan, entre elles la capital Kabul. En aquestes tractem de garantir el dret a l’educació, però també cobrim les necessitats bàsiques d’infants i dones a través d’ajuda d’emergència (medicaments, menjar i altres necessitats que les dones ens demanen).

Tractem de fer que en els projectes la intervenció per part dels homes sigui mínima o pràcticament nul·la, i fem un acompanyament de les dones tractant que elles mateixes siguin protagonistes de la seva vida.

Des de l'entitat creieu en l'empoderament de les persones i no només en aplicar pràctiques assistencialistes, veritat?

Exacte. No apliquem pràctiques assistencialistes, posem en valor l’autonomia i les capacitats de les persones per tal de permetre la seva autosuficiència. Les persones que participen en els diferents projectes són dones joves que s’autogestionen pràcticament tot, nosaltres només les acompanyem i donem suport en aquelles qüestions que ens demanen.

Com contribuïu a l'apoderament de les dones?

Nosaltres escoltem les necessitats de les dones i segons les seves necessitats demanem ajuda perquè puguin implementar en el seu projecte. Això és essencial per a nosaltres, ja que la Nadia sempre ens recorda com això no ha passat mai en els projectes de cooperació en el seu país, ja que les ONGs del Nord global sempre han cregut que sabien que era el que havien de fer les dones i noies afganeses.

Des de Ponts per la Pau la línia de treball és molt diferent dels altres projectes que es duien a terme durant aquests anys d’ocupació del país per part d’EEUU. Tractem de fer totes aquelles coses que quan la Nadia era “beneficiària” dels serveis de les ONGs a l’Afganistan, no es feien.

Quin efecte ha tingut la pandèmia en la vostra tasca?

La covid ha tingut un efecte secundari dins dels nostres programes, perquè la principal causa de mort al país són la gana, la pobresa i la violència. En aquest cas la nostra prioritat no era comprar mascaretes ni gel hidroalcohòlic, sinó procurar un àpat al dia, disposar de la medicació necessària i un espai on poder-se resguardar de les violències que pateixen diàriament les dones.

I com està repercutint la crisi global que estem vivint?

Però l'efecte de la crisi global si és més clar. Segons la FAO el país està passant per una crisi alimentària com no s'havia vist en dècades. La seguretat alimentària sembla ser inexistent. Però, tot i això, les terres sí que són cultivades, ja que l'Afganistan és el primer productor mundial d'opi. A més també disposa de recursos minerals com terres rares, coure, liti, or i alumini, així com fonts d'energia no renovables com gas natural, petroli, carbó i urani. Tot i aquesta riquesa és un dels països més inestables del món i amb un IDH més baix.

Des que els països del Nord global van marxar després de l'acord de Doha, l'ajuda humanitària ha deixat d'arribar amb un país amb ferides profundes que han empitjorat amb els anys. Es tracta d'un país extremadament vulnerable socioeconòmicament que a més, com a la resta del planeta, se li han d'afegir els impactes del canvi climàtic.

Ens podeu explicar algun moment emotiu en la tasca que desenvolupeu?

La primera cosa que m'ha passat pel cap és de fa qüestió de dues setmanes. Gràcies a la Universitat de València i a l'Institut Universitari de Drets Humans de València, vam poder portar dues noies afganeses que havien fugit al Pakistan, gràcies a una beca d'estudis.

Van contactar amb nosaltres perquè no entenien l'idioma ni sabien com tramitar el visat. Després de mesos ajudant-les gestionant desenes de tràmits, patint pels ritmes ja que quan aconseguies un certificat, era tard i l'altre caducava i després de viure en primera persona el racisme institucional van arribar a l'aeroport i vam anar a recollir-les.

Com vas viure aquest moment?

Va ser un moment molt emocionant per a mi. Veure la seva il·lusió en els ulls plens de llàgrimes, abraçant-nos amb tanta felicitat. Vaig pensar: per fi estan aquí, per fi estan segures i tindran les oportunitats que mereixen.

És en aquests moments quan penso que la nostra tasca és fonamental i que hem de continuar lluitant per salvar les vides de persones que, per haver nascut uns quilòmetres més enllà, tindran una vida molt més difícil que la nostra.