El drama migratori, en xifres: prop d’un miler de persones mortes a les rutes d’accés a Espanya en sis mesos

“Matar i deixar morir és la base de la política de fronteres a Europa”, sentencia Helena Maleno, coordinadora de Ca-minando Fronteras. I no són paraules, són fets. Així ho fa palès el nou informe que ha presentat l’entitat i que posa sobre la taula, una vegada més, xifres que fan feredat: 951 persones van morir a la Frontera Occidental Euroafricana durant el primer semestre del 2023.  

Aquesta és una de les dades que exposa el document ‘Monitoreig Dret a la Vida’, que Ca-minando Fronteras publica regularment, i que posa negre sobre blanc a la situació insostenible que impacta en el primer i més elemental dels drets fonamentals de les persones: el dret a la vida. L’estudi s’enfoca en el període que va de gener a juny del 2023 i les dades obtingudes provenen de fonts primàries que s’han comparat amb fonts oficials, comunitats migrants i organitzacions socials que treballen a terreny.

Ca-minando Fronteras posa en dubte l’afirmació del Govern espanyol, qui ha informat que durant el primer semestre de l’any l’arribada de persones migrants ha minvat de forma global –al voltant d’un 4%, segons el Ministeri d’Interior– a les rutes d’accés a Espanya, sobretot a la ruta canària, i fa palès que la xifra de morts en aquest període és similar a la de l’any anterior. 

“Podem afirmar que en les rutes migratòries, especialment a la canària, s’ha augmentat la capacitat mortífera vinculada a la negació eficaç del dret a la vida de les persones migrants”, expliquen, alhora que constaten un repunt d’aquestes morts per causes “lligades a les polítiques de control migratori, en detriment d’aquelles relacionades amb les dificultats físiques i de risc de les mateixes rutes”. Una asseveració que l’entitat sustenta en la investigació de quaranta-nou tragèdies ocorregudes a les rutes de l’Estret, l’algeriana, la d’Alborán i la canària.

Una mitjana de cinc persones mortes al dia a la Frontera Occidental Euroafricana

Tot aquest treball de l’organització es tradueix en una sèrie de dades clau que donen una idea de l’abast de les polítiques de mort que fa molt de temps que s’executen a les fronteres. Així, segons l’Observatori de Drets Humans a les Fronteres de l’entitat, en el primer semestre de l’any es van registrar 951 víctimes mortals en la Frontera Occidental Euroafricana, això és, una mitjana de cinc persones mortes cada dia.  

Segons les dades documentades, la gran majoria es van produir a la ruta canària (778), en vint-i-vuit naufragis; seguida de la ruta algeriana (102), en vuit tragèdies documentades; la de l’Estret (50), en onze tragèdies conegudes;  i la d’Alborán (21), en dues tragèdies. 

El detall de l’informe assenyala els mesos de febrer i juny com els que van concentrar el nombre més elevat de víctimes mortals, amb 237 i 332 respectivament. Entre el total de persones que van perdre la vida intentant arribar a les costes espanyoles, 112 eren dones i 49, infants. 

L’anàlisi també concreta que les prop de mil persones que van morir procedien de catorze països: Algèria, Camerun, Costa d'Ivori, Gàmbia, Etiòpia, Guinea Conakry, Illes Comores, Mali, el Marroc, República Democràtica del Congo, el Senegal, Síria, Sri Lanka i Sudan. A banda, en aquest temps, un total de dinou embarcacions van desaparèixer amb totes les persones a bord. 

“Ja fa molts dies que no tenim notícies d’ella, estem molt preocupades [...] Jo faig tot allò que puc per buscar-la, per intentar saber alguna cosa i tenir notícies seves, però no sabem ni com ni on buscar”, assegura A.J., una amiga de familiars que cerquen una de les persones desaparegudes, com a mostra d’un dels testimonis colpidors que recull l’informe.

Denúncia de les polítiques de control migratori i vulneracions de drets a les víctimes

Un cop conegut l’abast de la tragèdia en xifres, l’estudi de Ca-minando Fronteres va més enllà i posa el focus en les causes, principalment lligades a les polítiques de control migratori dels estats, que han fet augmentar les taxes de mortalitat a les rutes d’accés a Espanya. 

En aquest sentit, l’organització assenyala l’omissió del deure de socors, la demora en l’activació de mitjans de cerca i rescat, la clara insuficiència dels mitjans emprats, les males pràctiques durant els rescats i la manca de coordinació entre Espanya i el Marroc, dos països que han vehiculat les seves relacions d’acord amb interessos geopolítics que han prioritzat el control migratori davant del dret fonamental a la vida.  

Com a mostra, i arran d’una denúncia de Ca-minando Fronteras, recentment la Fiscalia de Canàries ha denunciat davant dels jutjats de Las Palmas el naufragi d’una embarcació tipus zòdiac que es va enfonsar al sud de l’illa el passat 21 de juny, després de deu hores esperant l’arribada d’un vaixell de rescat, amb un balanç d’almenys trenta-sis persones mortes, en entendre que es podria haver comès un delicte d’omissió del deure de socors.

Les crítiques de l’ONG també s’enfoquen a la vulneració dels drets humans de les víctimes i de les seves famílies. Així, es denuncia que les supervivents dels naufragis han patit detencions, desplaçaments forçats, atacs físics i retencions en aplicació de la llei d’estrangeria.

“Van començar a disparar quan érem a la zòdiac i vaig caure a l’aigua [...] Encara estàvem a prop de la platja, no sé com em vaig salvar”, denuncia un testimoni recollit per l’entitat que va sobreviure i va poder embarcar en una llanxa neumàtica que va arribar al sud de Gran Canària el maig del 2023.

Igualment, l’entitat evidencia que les víctimes desaparegudes pateixen la negació del dret a ser buscades i s’han localitzat els seus cossos enterrats a fosses comunes, sense protocols d’identificació amb les mínimes garanties i sense enterraments dignes i respectuosos amb les seves creences. 

Així doncs, l’ONG constata que en aquests casos no s’apliquen protocols de respecte als drets humans per part de les autoritats encarregades de les identificacions, no hi ha protocols transnacionals que ofereixin una resposta ràpida a les famílies perquè accedeixin a la veritat i puguin començar el procés de dol, i les autoritats de cerca i rescat espanyoles continuen aplicant un “biaix racista” en la resolució d’aquestes tragèdies. 

Caminar cap a la reparació i la justícia

Davant d’aquest escenari, Ca-minando Fronteras posa sobre la taula la necessitat urgent de situar-se en el camí cap a la reparació i la justícia. 

Es tracta, bàsicament, que el dret a la vida de les persones migrants ha de passar per davant de les polítiques de control migratori. I això implica aplicar protocols d’atenció a les víctimes de tragèdies i respectar els drets de les supervivents; no prendre cap decisió política de control de fronteres que produeixi violacions dels drets humans, millorar els sistemes de cerca i rescat, així com la coordinació transnacional en els processos d’identificació; i investigar els casos de violació del dret a la vida a les fronteres i depurar responsabilitats si pertoca.

“Fa molt de temps que les polítiques de mort estan instal·lades a la frontera, però, a més, detectem un increment de la impunitat enfront d’un augment de les taxes de mortalitat, que deixa sense accés a la reparació i a la justícia de les víctimes i les seves famílies”, diu Helena Maleno, qui valora la tasca recollida a l’informe com “una part del procés de reconstrucció de la memòria i una eina per continuar lluitant perquè les fronteres deixin de ser espais sense drets”.