Les persones refugiades i migrants es troben permanentment en situació de vulnerabilitat quan intenten travessar les fronteres. Les inestabilitats regionals i els conflictes ètnics han derivat en la cerca de nous horitzons en altres països. Però la falta de llibertat o de circulació als països de destí són alguns dels problemes amb què es troben i que denuncien les entitats per a la defensa dels drets humans.

Amb aquest augment d’arribada de migrants, els països desenvolupats han portat a terme una sèrie de polítiques migratòries, entre elles, l’externalització de fronteres, una concepció dels límits de les obligacions d’un país que suposa una nova gestió estratègica de les migracions. Aquesta no només es tracta en la frontera en si, sinó que s’ubica al llarg de les rutes migratòries, involucrant també als països d’origen i els de trànsit, deixant caure la responsabilitat de les persones migrants en tercers països.

L’externalització de fronteres consisteix, en resum, en el desplaçament de la gestió fronterera a tercers actors amb l’objectiu de frenar el flux de persones migrants. Tenen la voluntat d’evitar i contenir l’arribada de persones refugiades i migrants en situació irregular.

Aquestes polítiques d’externalització de fronteres també inclouen mesures complementàries com la dissuasió i contenció o la devolució de persones refugiades. “Es reforcen els cossos de control i les agències de seguretat nacional i internacional, se signen acords bilaterals o multilaterals de readmissió o s’instrumentalitza la cooperació amb el condicionament d’ajuda oficial al desenvolupament i a la col·laboració per part de tercers estats receptors”, detalla la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR).

En aquestes aliances, la Unió Europea (UE) ofereix ajuda al desenvolupament a canvi de frenar la migració d’Àfrica a Europa. Amagats rere voler evitar les morts al mar, aquests acords entre països fan que les persones migrants no puguin creuar o continuïn estant en situacions precàries, tant per ser retornats al seu país d’origen com a ser readmesos en països en situacions de més vulnerabilitat.

"L’externalització de fronteres suposa treure’s de sobre les responsabilitats de garantir els drets de les persones que es troben a l’estat. Les persones migrants no poden exercir el seu dret a circular pel territori, estan en una situació de clara vulnerabilitat perquè se’ls deixa en mans d’estats que no tenen una situació digna", denuncia el responsable de recerca i especialitzat en migracions de l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC), Karlos Castilla.

Diversos projectes han estat creats per gestionar i controlar les fronteres a l’Estat espanyol. L’any 2005 es va crear a Espanya FRONTEX, ara denominada Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes, dins de l’Acord Schengen. La Política Europea de Veïnat (PEV), l’Agenda Europea de Migració o l’Estratègia de Seguretat Interior de la UE són altres pilars de l’actual política migratòria.

La vulneració dels drets humans

Unes cinc mil persones refugiades i migrants s’han vist afectades per aquestes tanques discriminatòries. L’externalització de fronteres genera situacions de vulnerabilitat de drets humans i condueix a les persones refugiades a usar rutes migratòries més llargues i perilloses, dificultant, entre altres processos, l’accés a la protecció internacional.

"El primer antecedent són les mateixes lleis d’estrangeria o migració. Les lleis espanyoles demanen a les empreses que transporten persones, com els avions o vaixells, que facin una revisió de la documentació de les persones que traslladen. Això ja és una externalització de fronteres perquè la finalitat és evitar que determinades persones s’apropin a les fronteres territorials. És un sistema que s’ha muntat per evitar que l’estat sigui el responsable de decidir qui entra i qui no", explica Castilla.

A més, un dels aspectes més preocupants dels acords és el termini per sol·licitar la readmissió a un altre país, que sol ser menor al requerit per la demanada de protecció internacional o la identificació de necessitats especials i que estaria vulnerant el dret a l'asil.

"Les polítiques migratòries estan assassinant gent a les portes de les fronteres i s’hauria de responsabilitzar a les persones corresponents", sentencia l’advocat i membre d’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans (ACDDH), Adrià Font.

Des de l’ICDH destaquen que a banda de la vulneració del dret a la circulació, durant el procés es poden vulnerar altres drets. Per exemple, si es nega la possibilitat de pujar a un avió per dirigir-se a treballar, estudiar o veure la teva família, estan negant drets personals i fonamentals, o si detenen a una persona, la priven de llibertat. Depèn de les accions subsegüents a la llibertat de circulació de la quantitat d’altres drets que se’ls hi puguin vulnerar a les persones migrants.

Externalització de fronteres: El cas d’Espanya

Les fronteres han anat adquirint un significat polític associat a conceptes de possessió i control d'un territori estranger. Però la realitat demostra que les fronteres entre països desenvolupats es van desdibuixant per la globalització, mentre que les línies de divisió entre els països menys desenvolupats s’han accentuat, convertint-se en una qüestió política.

Amb els anys les polítiques migratòries de la Unió Europea i dels seus països membres han derivat en subcontractar les responsabilitats frontereres a tercers estats, desenvolupant intervencions en els països d’origen i de trànsit. Espanya compta amb tres països principals: el Marroc, Mauritània i el Senegal, com destaca CCAR.

El Marroc és el soci prioritari d’Espanya en matèria de control de fluxos migratoris. Aquesta cooperació bilateral es materialitza en diferents accions, com el patrullatge marítim amb equips mixtos de la Guàrdia Civil i de la Gendarmeria Reial en tasques de vigilància i detecció de persones migrants.

Les tanques frontereres de Ceuta i Melilla, construïdes el 1993, també han provocat conflictes entre països. El Marroc es va comprometre el setembre de 2019 a col·locar concertines al seu costat de la tanca amb Ceuta.

Mauritània és el país d’origen i de trànsit de persones migrants i refugiades per Espanya en matèria de política migratòria per la seva ubicació geogràfica i condició de país frontissa entre el Magreb, la regió africana occidental i el Sahel -zona entre el desert del Sàhara i la sabana sudanesa del sud a l’Àfrica-.

L’acord entre Espanya i Mauritània va començar als anys noranta, però va ser el 2003, convertint-se en acord bilateral, quan es va incloure la readmissió de persones procedents del país africà. L’objectiu era tancar la ruta de Mauritània i el Senegal, des d’on van arribar més de 40.000 persones migrants a Canàries. Enguany, amb l’augment d’arribada de persones per la ruta atlàntica, el destí de readmissió s’ha desviat a Mali.

El Senegal és el país de planificació del continent africà per Espanya. El 23 de juny de 2020 es va signar el Tractat de Cotonou entre l’Àfrica, el Carib, el Pacífic i la Comunitat Europea per la cooperació migratòria en matèria de retorns.

Anteriorment, al 2006, es va signar un memoràndum bilateral per la immigració irregular a l’estat Espanyol, “aquest acord està presumptament vinculat a la promesa d’impulsar la inversió directa de capital estranger al país africà”, explica el CCAR. A més, amb aquest acord, Dakar accepta la presència d’oficials d’enllaç en el seu país, l’extensió de les operacions de FRONTEX en aigües senegaleses i l’establiment de patrulles bilaterals amb Espanya.

Les rutes internacionals

L’externalització de fronteres és una problemàtica global, que no només es queda al país. Segons l’últim informe de la Comissió Europea hi ha un total de vint-i-tres acords de readmissió o retorn amb tercers països. Actualment, hi ha negociacions amb Nigèria, Tunísia i la Xina. De moment, però, ja existeixen quatre de principals: la ruta del Mediterrani Oriental, la ruta de Mediterrani Central, la ruta del Mediterrani Occidental i la ruta dels Balcans.

A la ruta del Mediterrani Oriental, Turquia és la peça clau. Amb la declaració del març del 2016, ‘Declaració UE-Turquia’ s’acordava que aquest era un país segur de facto i que totes les persones migrants que anessin de Turquia a les illes gregues, serien retornats. Turquia va acceptar frenar les arribades irregulars a canvi de la liberalització de visats de ciutadans turcs a l’espai Schengen. Aquesta mesura va acabar quan el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, va reobrir les fronteres amb la UE per pressionar al conflicte turc amb Síria.

Aquesta ruta occidental també inclou els acords entre Brussel·les i Afganistan, Bangladesh, Pakistan i Iran. També el finançament del Fons Fiduciari Regional de la UE en resposta a la crisi de Síria, que ajuda a Jordània, el Líban, Turquia i Iraq per les seves gestions migratòries.

El cas de la ruta del Mediterrani Central se centra en Líbia. La Unió Europea dona 467 milions d’euros per reduir el flux migratori d’aquests països cap a Europa, tot i que la situació d’aquests països ha empitjorat des del 2019 amb el conflicte a Trípoli, capital de Líbia.

Níger i Ruanda són altres països que formen part d’aquesta estratègia de control migratori europeu. Aquests estan inclosos en el Fons Fiduciari de la UE per a Àfrica, pressupost que arriba a 4.200 milions d’euros per la zona de la Banya d’Àfrica, el nord d’Àfrica i el Sahel-Llac Txad.

La ruta del Mediterrani Occidental té com a principal soci al Marroc, que aplica dures polítiques per restringir la migració irregular. L’acord de cooperació amb la UE en aquest país ascendeix a 238 milions d’euros.

En el cas de la ruta dels Balcans, els països que han rebut recompensa per reforçar les seves fronteres són Sèrbia, Bòsnia Hercegovina i Macedònia del Nord.

La resposta institucional

La Unió Europea ofereix milers de milions d’euros per cooperar en matèria de migracions, desafiant la vulnerabilitat de drets de persones que travessen aquestes rutes, acabant en països que no garanteixen la integritat. L’actual presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, assegura que “és essencial reforçar la cooperació amb tercers països, siguin d’origen o de trànsit”, apostant per unes fronteres fortes i la clara necessitat de reformar íntegrament la política de migració i asil.

“Hem documentat en nombroses ocasions el cost humà de les polítiques que se centren en l’externalització de les seves responsabilitats internacionals de drets humans: la realitat és que les persones segueixen fugint dels seus països d’origen però es troben cada vegada més perill pel camí”, explicava a Amnistia Internacional la seva responsable de Política Interior, Virginia Álvarez.

Des d’Amnistia asseguren que els últims anys la Unió Europea ha enfocat la seva energia en construir una fortalesa cada vegada més impenetrable, deixant la responsabilitat del control de la migració a tercers països.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), per la seva banda, va condemnar a Espanya per les expulsions des de Melilla al Marroc per no seguir les actuacions correctes. Tot i això, el febrer de 2020 el TEDH va canviar el seu criteri i va acceptar els procediments usats a les fronteres recolzant un cas de 2014 de la Guàrdia Civil i dos homes de la Costa de Marfil i de Mali. S’acusava l’administració de fer una “devolució en calent”, procediment pel qual s’expulsa a una persona sense conèixer la seva situació, i que està prohibit pel Conveni Europeu de Drets Humans.

Les Nacions Unides van fer un pronunciament al respecte, denunciant la situació d’externalització de fronteres però asseguren que hi ha uns llimbs de protecció; les sentències cauen en àmbits nacionals i no hi ha cap organisme que pugui obligar els estats a complir-les.

“El Comitè de Drets Humans de l’ONU pot estudiar els casos i presentar recomanacions als estats, però no té potestat”, recalca Font. Assegura que el problema dels acords bilaterals presents a l’externalització de fronteres no són denunciables perquè no són una llei, sinó un acord polític. D’aquest només es podrien denunciar o impugnar les actuacions d’Espanya, però no el que fan als tercers països.

Un món sense fronteres

“Idealment no haurien d’existir les fronteres, és un instrument de joc que serveix per classificar les persones”, sentencia Castilla. Tot i que aquest no és l’objectiu inicial del seu sorgiment: “per una part són negatives perquè et diuen fins a on pots entrar o sortir, però la seva finalitat és delimitar fins a on tenen responsabilitats i obligacions els estats”, afegeix.

“En el moment en què existeix la llei i l’estat, han d’existir les fronteres”, explica Font. “El problema és estructural entre nord i sud, i entre centre i perifèria. Els països centrals són explotadors colonialment dels perifèrics”, afegeix.

Les fronteres, per tant, haurien de servir per a responsabilitzar als estats de les obligacions que tenen als espais delimitats. Espanya hauria de ser responsable de la península, de Ceuta i Melilla, i de les Canàries. Però els estats estan usant les fronteres per eximir-se dels seus deures vulnerant els drets de les persones, deixant que siguin les fronteres les culpables i no la seva gestió al respecte.

“El límit de fronteres territorials front les persones és l’únic poder que segueixen tenint els països sobre aquestes. Les fronteres han caigut en temes econòmics o de comerç, però no en la circulació de persones. Aquest tema no surt en debats i hem caigut en una dinàmica de joc entre els òrgans de drets humans”, reconeix Castilla.

L’Institut Català de Drets Humans assegura que “l’única manera de posar fi seria reconeixent de manera completa el dret a migrar de les persones. Si tens documentació pots entrar i sortir del teu país, però hi ha gent que ha de tocar quatre o cinc portes per arribar al seu destí. Això s’ha d’acabar”.