Roba Neta denuncia l'esclavitud de la dona en el segle XXI

Moltes d'aquestes treballadores, especialment les més joves, emigren de les zones rurals a les ciutats en busca d'un salari que complementi els ingressos de la seva família. És el cas de la Ching Lan, la protagonista del conte escrit per la col·laboradora de la Campanya Roba Neta, Meritxell Nebot.

Les treballadores de les fàbriques de confecció de Guandong, a la Xina, les costureres de les maquiladores hondurenyes o les obreres de Tànger, al Marroc, pateixen les conseqüències de la deslocalització, que ha permès a moltes multinacionals produir als països empobrits explotant a treballadors i treballadores. Totes elles treballen unes 16 hores diàries, sense drets laborals i amb poca seguretat.

El conte de la Ching Lan ens apropa a una d'aquestes vides, però no podem oblidar que són moltes les dones que viuen en aquestes condicions. Si t'indigna aquesta realitat, informa't sobre la Campanya Roba Neta i participa-hi amb les teves accions!

Ching Lan

Fa temps que el camp no dóna prou per viure. Moltes famílies han anat marxant. Els vells van morint i els joves no volen seguir ocupant-se de les terres. Massa esforç per poc benefici. Si el que conreem donés per viure tot seria diferent, però ara gairebé tots conreem per algú, només per vendre. El nostre camp d’arròs s’ha quedat petit. Les filles del veí van marxar farà un any. Els deu anar bé. Sembla que la ciutat té les oportunitats que aquí ens falten.

És el meu moment. La mare plora, però sé que en el fons està contenta per mi. Trobaré una feina i tindré una oportunitat. N’estic segura. Podré ajudar la meva família i potser crear la meva pròpia. Duc una bossa petita amb el raspall, roba neta i una estora de dormir. L’avi m’hi ha posat el bitllet de tren. Diu que ha aconseguit un bon lloc, en seient dur. És tot el que ens podem permetre. La mare m’hi ha posat arròs. No és del nostre. Ve de l’altra punta del país. Jo avui també faré un llarg viatge, com l’arròs.

Fa un mes que sóc a la fàbrica i no he parat de treballar. Visc en una habitació al damunt del taller amb 9 noies més. A la llitera del costat hi dorm la Xiaomei, la filla dels veïns. És increïble que haguem coincidit aquí, aquesta ciutat és enorme! No parla gaire. Cap de nosaltres ho fa. Quan arribem a l’habitació estem tan rebentades que només tenim ganes de dormir. Avui per fi he pogut sortir al carrer. Fa dies que necessito un ungüent per les llagues que m’han sortit als dits de cosir durant 16 hores cada dia.

La gent passeja, sopen a les parades de menjar del carrer. M’encantaria tastar alguna cosa, diuen que el menjar d’aquesta zona és molt picant; però no puc gastar-me els diners per l’ungüent. No m’ho perdonaria… L’he de comprar i tornar cap a la fàbrica.

Sopo asseguda al meu llit. Arròs. Aquest sí que ve de la zona d’on és la meva família. Els enyoro moltíssim. Començo a entendre perquè les noies del veí no van tornar. Però elles eren més grans! Jo tinc 13 anys, encara hi ha temps…