Terres rares: impactes i conflictes en nom de la transició verda

“Els minerals crítics, incloent-hi les terres rares, són essencials per a la nostra seguretat nacional i la resiliència econòmica”, assegurava recentment la Casa Blanca en un comunicat. No són paraules buides. De fet, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha condicionat el suport financer i militar nord-americà a Ucraïna en la guerra contra Rússia a aquest nou element negociador: les terres rares. Aquest moviment evidencia, un cop més, el creixent pes geopolític que les terres rares han assolit en el tauler internacional. Convertides en objecte de desig, de control i de negoci per a les principals potències mundials, aquest grup de minerals s’han convertit en el recurs estratègic del futur. 

Les terres rares són essencials per sostenir la transició verda i digital que s’està impulsant des del Nord Global –la Unió Europea (UE) l’ha fixat com una de les seves màximes prioritats– i que haurà de descarbonitzar l’economia. 

Ara bé, a quin preu? L’extracció contaminant, l’espoli de recursos naturals, la vulneració de drets humans o la perpetuació d’un model neocolonialista que externalitza els costos ambientals i socials als països del Sud Global són un peatge que estem disposades a pagar? Quin futur podem esperar d’una transició verda i digital construïda sobre velles dinàmiques extractivistes i depredadores que perpetuen les desigualtats i les injustícies a escala global?

Què són les terres rares i perquè són tan valuoses?

Amb tot, què sabem de les terres rares? Com explica a Xarxanet la Patricia Córdoba, científica titular de l’IDAEA-CSIC i experta en terres rares, “es tracta d’un grup de disset elements químics que es troben agrupats a la taula periòdica per les seves similituds i que han guanyat molta rellevància en els darrers temps perquè són cabdals per implementar la transició energètica i caminar cap a objectius com la neutralitat climàtica, principalment per les seves propietats magnètiques, òptiques i catalítiques”. 

Els usos d’aquests minerals –com el lantani, l’escandi, l’itri, el neodimi o el Praseodimi, entre altres– són molt amplis i crucials per al desenvolupament de les energies renovables i per a la digitalització, però també per a la indústria militar. 

Així, gràcies a les propietats úniques de les terres rares podem gaudir de molts elements que formen part del nostre dia a dia com mòbils, pantalles, làmpades, altaveus o fins i tot la pasta de dents, però també per a tecnologies modernes que es preveuen clau per al futur com cotxes elèctrics, cablejat de fibra òptica, turbines eòliques o panells solars. 

Sense oblidar, com fa palès la Clàudia Custodio, investigadora de l’Observatori del Deute en la Globlalització (ODG), “una de les raons fonamentals per la qual s’ha desencadenat aquesta febre per les terres rares, que és la seva aplicació per a la fabricació de tecnologies d’ús militar com drons, radars, aviació o bombes i míssils intel·ligents” 

Malgrat aquest nom, la realitat és que les terres rares no són ni terres ni rares. Es diuen terres perquè així s’anomenava antigament als òxids, mentre que el terme rares no fa referència al fet que siguin poc abundants, sinó a què “no es troben en una forma metàl·lica pura ni en jaciments fàcilment explotables, i molt sovint es presenten en baixes concentracions i de manera molt dispersa”, apunta la Patricia Córdoba, qui deixa clar que aquests recursos, “malgrat tot el que s’ha dit, no són il·limitats i la seva disponibilitat depèn de molts factors, com l’accessibilitat geològica i tecnològica”.  

Un actor principal que controla la cadena de subministrament

En aquesta cursa global per les terres rares i altres minerals crítics, hi ha un actor que interpreta tots els papers de l’auca: la Xina. El gegant asiàtic domina bona part de la cadena de subministrament d’aquests minerals: controla prop del 70% de la seva extracció i al voltant del 90% del seu processament es duu a terme al seu territori. 

“La clara posició de domini de la Xina sobre uns recursos tan crítics no es pot revertir d’un dia per l’altre, i està generant una situació de dependència que provoca fortes tensions geopolítiques”, sosté la Clàudia Custodio.

De fet, la retallada de les exportacions d’algunes terres rares per part de la Xina, en bona part com a mesura de pressió als Estats Units per la seva política d’aranzels, podria tenir forts impactes en les cadenes de subministrament globals i ha posat en guàrdia la resta del món. “A llarg termini, una interrupció de les exportacions de terres rares per part de la Xina pot fer estralls en moltes economies mundials, alhora que posa en evidència la seva importància capital a nivell geopolític”, suma la investigadora de l’ODG.

En la mateixa línia, la Patricia Córdoba exposa que el domini xinès s’explica no només perquè el seu territori és mot ric en aquestes terres, sinó perquè l’explotació i el processament –els processos per separar els minerals– es concentren a la Xina. I això no és fàcilment reversible. “Encara que a Europa tinguéssim els recursos naturals, no disposem de la infraestructura per a la seva explotació i, per altra banda, la legislació ambiental europea –a diferència de la de la Xina, que és molt laxa en aquest sentit– tampoc ho permetria”, diu Córdoba, qui adverteix que “actualment depenem de la Xina i, a curt i mitjà termini, continuarem arrossegant aquesta dependència”. 

Els impactes ambientals darrere de les terres rares

La reflexió de la científica de l’IDAEA-CSIC posa sobre la taula un dels factors més determinants –i sovint més ocults– quan parlem de terres rares: els greus impactes ambientals i socials que genera la seva extracció i refinament. A nivell ambiental, aquestes conseqüències es tradueixen en la generació d’aigües residuals altament tòxiques, emissions contaminants a l’atmosfera, la formació de corrents aquosos contaminants arran de l’ús de reactius per a la seva extracció i processament, així com la remoció de grans volums de terra o la utilització de productes que contaminen el sol. 

“A més, en molts casos es troben barrejades amb elements radioactius, com l’urani i el tori, fet que té impactes molt importants en els territoris i poblacions properes a les zones d’extracció i separació”, assenyala Custodio.

La investigadora de l’ODG va poder veure aquests impactes de primera mà a Madagascar, on es va desplaçar amb una altra companya de l’entitat per documentar l’impacte de la recerca de terres rares i l’extractivisme verd al país. D’aquest treball en va sortir, en part, un informe i un curt documental titulat ‘Les terres, per viure’, coproduït amb Bruna Cooperativa Audiovisual. 

Danys i resistència de les comunitats

A més de les repercussions ambientals, els efectes en les comunitats locals que viuen en aquests territoris, molt sovint del Sud Global, són devastadors. “L’obertura de mines transforma totalment el teixit social de les zones on s’ubiquen, que habitualment són àrees remotes on hi ha molta pobresa, que les empreses instrumentalitzen a fi de guanyar un consens social per imposar la mina”, detalla Custodio. 

La investigadora ho ha pogut veure de prop, per exemple, a Fort-Dauphin (al sud-est de Madagascar), on hi ha una mina que està en funcionament des del 2008, operada per la multinacional britànica-australiana Rio Tinto. 

“Hi ha hagut una transformació de la societat brutal, així com una fragmentació molt bèstia de comunitats, on sectors de població s’han dividit entre aquells que estan a favor de la mina perquè han rebut compensacions econòmiques i aquells que hi estan en contra”. Custodio també cita altres problemes derivats de la instal·lació d’aquests projectes extractius com la forta inflació, l’eixamplament de les desigualtats, la despossessió de la terra o la prohibició d’accés a boscos, entre altres. 

Molts dels projectes extractius, com ha passat a Madagascar, s’han topat amb la resistència de les comunitats locals, qui, malgrat la repressió i criminalització de la protesta, no s’han quedat de braços plegats davant de les agressions que pateixen en nom de les terres rares. Una lluita, sovint invisibilitzada, que s’ha traduït en accions com protestes, enviament de cartes, mobilitzacions i aixecament de barricades, entre altres. “A Madagascar vam visitar zones on s’han planificat nous projects, però les mines encara no s’han obert, i hem vist un treball en xarxa i una resistència organitzada de les comunitats, que no volen que els passi el mateix que als seus companys afectats pel projecte de Rio Tinto”.

En nom de la transició verda 

En bona part, l’avidesa per les terres rares respon al fet que són recursos indispensables per a la transició energètica i digital que ha de deixar enrere una economia basada en els combustibles fòssils. En els darrers anys, la demanda d’aquests minerals s’ha disparat: la seva extracció s’ha incrementat un 85% entre 2017 i 2020, segons l’Agència Internacional de l’Energia (AIE), qui preveu que la demanda de terres rares es quadruplicarà de cara al 2040 si es volen assolir objectius com la neutralitat climàtica. 

En aquesta cursa, que la Xina lidera amb escreix, ningú es vol quedar enrere. El 2023, la UE va publicar un reglament sobre matèries primeres crítiques, en què es fixava objectius amb la vista posada el 2030, com que el 10% de la demanda interna ha de ser extreta dins de la UE, que el 40% d’aquestes matèries han de ser processades en territori europeu, o que el 10% han de ser reciclades al continent. “Es tracta, bàsicament, d’objectius absolutament inviables”, sentencia la Patricia Córdoba, qui insisteix que, inevitablement, es mantindrà la dependència respecte a la Xina.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Observatori del Deute en la Globalització (@observatori_odg)

Sigui com sigui, aquesta onada extractivista en nom de la transició verda –convertida en un eslògan, alhora que en un negoci molt lucratiu– és un exemple més del colonialisme de tota la vida perpetrat pels països del Nord Global, que no dubten a reproduir les lògiques imperialistes, extractivistes i colonialistes que es perpetuen des de fa anys i panys. Ara, però, es pretén fer passar el missatge que tot plegat es fa en benefici del planeta i de l’impuls de les tecnologies verdes. 

“Aquesta transició, plantejada com ho està ara, es fonamenta en res més que una substitució tecnològica, però no qüestiona el model econòmic actual, basat en el creixement il·limitat, i redueix la descarbonització a només una part del planeta”, raona Custodio, qui assenyala que si tot plegat té com a objectiu frenar un problema global com el canvi climàtic, aquesta transició també hauria de plantejar-se a escala global i no només per a uns pocs.

Hi ha alternatives?

En aquest escenari, des de l’ODG plantegen la necessitat de “qüestionar la narrativa del creixement inevitable de la demanda, també en el cas de les terres rares”. Això passa, per exemple, per reduir dràsticament necessitats que no són essencials per al sosteniment a la vida, com la despesa militar, qüestionar el model de consum actual, així com replantejar els usos digitals. “Pel que fa a la transició verda, per exemple, si sabem que el cotxe elèctric necessita moltes rares, aleshores potser cal anar a cap a una mobilitat més sostenible”, exposa Custodio, qui aposta per “desmuntar aquesta transició tan tecnificada que ho aposta tot a solucions tecnològiques sense qüestionar què hi ha al darrere”. 

En la mateixa línia, la Patricia Córdoba creu que en els darrers temps s’està parlant molt de les matèries crítiques, però no tant de l’única sortida viable a aquest atzucac: “canviar el nostre model de consum, atès que serà impossible mantenir aquest ritme”. 

Més enllà d’aquests canvis estructurals, es poden explorar altres solucions tècniques que poden ser complementàries, però en cap cas substitutòries de les transformacions de fons que cal emprendre. Una d’elles és el reciclatge d’aquestes matèries primeres crítiques, com planteja, entre altres, el projecte RECOPPs, liderat per la Patricia Córdoba i centrat en la recuperació de matèries com el bismut i l’antimoni a partir dels residus generats durant la producció primària de coure.

No obstant això, la científica adverteix que el desenvolupament d’aquestes solucions és lent i en cap cas “podrà aportar la quantitat de matèries primeres crítiques necessàries per sostenir el model de consum actual”. Alhora, Córdoba també posa el focus en les empreses tecnològiques responsables de fabricar els aparells electrònics i en la necessitat d’allargar la vida útil dels dispositius i imposar dissenys que facilitin el reciclatge de les matèries que contenen. “Sovint, el procés de reciclatge d’una matèria primera crítica d’un telèfon mòbil és més costós que comprar-ne un de nou”, exemplifica. 

En aquest sentit, des de l’ODG aposten per potenciar l’anomenada mineria urbana, una via poc explorada, però prometedora, que consisteix a recuperar minerals ja extrets de deixalles electròniques i altres residus que tenim a les nostres ciutats. 

No hi ha dubte que la febre de les terres rares i altres minerals crítics amaga costos ambientals i socials: conflictes, ecosistemes contaminats, sòls erms i comunitats fragmentades. Trencar aquest cercle reclama canvis estructurals i sistèmics, que deixin enrere vells patrons i aposti per una transició verda pensada des de la justícia global i respectant els límits biofísics del planeta.