Associacionisme en temps de Covid-19: entre la perplexitat i l’esperança

La crisi del Covid-19 ha enxampat de ple les entitats i les associacions, sense avisar, sense estar preparades, de fet, com a tots els altres sectors. No es poden fer reunions, no es poden fer activitats al carrer, no es poden obrir locals si no és per tasques essencials.

Després del cop inicial i d’un parell de setmanes en xoc, la reacció ha estat ràpida: trobem-nos, parlem, veiem-nos, connectem-nos i hem vist una immensa capacitat de la resiliència de les organitzacions, per reinventar, per pensar i executar idees originals. Les noves tecnologies i les xarxes socials, han obert infinites possibilitats i en un temps rècord hem vist coses espectaculars, que ja es podien fer abans, però que eren anecdòtiques.

Hem vist corals fent vídeos des de casa, hem vist esplais i agrupaments escoltes llençant reptes diaris a instagram per a infants i adolescents, hem vist reunions de monitors per zoom, assemblees d’estudiants i d’ateneus amb noves dinàmiques de moderació, assemblees de colles de cultura popular, hem vist difusió de xerrades per webinars, directes d’instragram o youtube, utilització massiva de formularis en línia per fer propostes, debats... reinvenció associativa!

D’aquesta fase alguna cosa en podrem aprofitar, segur. Que les assemblees i les juntes directives es poden fer virtuals ho hem vist, i no és cap drama. Més d’un ja ha dit que fins i tot es poden generar dinàmiques noves, que permetin fer més rica i eficient la deliberació dels òrgans de govern.

Sí, d’acord, #ensensortim en mantenir el contacte i deliberar... Però, i les activitats? Com ho fem? Reconvertir l’activitat en format en línia només està a l’abast de determinats sectors associatius. Deixant a banda les entitats de caràcter social o de protecció civil, que degut a la situació estan volcades a l’assistència, els altres sectors associatius no són essencials, i les seves activitats seran les darreres prioritats del desconfinament. La majoria de les associacions del nostre país basen la seva activitat en la realització d’activitats presencials en grup que ni avui, ara, ni demà passat es podran fer com es feien abans.

Aquesta primera represa associativa, ens provoca un primer impacte de superació però de seguida ens és fàcil caure en la pura desesperació. Quin sentit té programar espais virtuals una estona el dissabte a la tarda, si no sabem si podrem fer campaments! Quin sentit té celebrar assemblees de la colla de castellera, si no sabem quants mesos, o anys tornarem als assajos i a sortir a la plaça?

El més desconcertant es que pots pensar què ha de fer l’entitat en el proper mes, però no saps si has de fer plans per a 3 mesos o 6 mesos i això genera una sensació molt estranya. Ens diuen que el desconfinament serà molt paulatí i que algues coses com estadis plens, concerts o festes majors amb correfocs no es podran fer en molt de temps. Té sentit esforçar-se per adaptar-se a l’ara i al demà pròxim que ni sabem com serà ni sabem quan durarà? Té sentit, buscar pedaços per les setmanes de confiament? Aquest és l’estat d’ànim de bona part del sector associatiu.

A vegades quan es parla del problema de l’atur en aquests dies, ens diuen que no només són els llocs de treball que es perdran sinó també els que no es generaran. Doncs amb l’associacionisme passa una mica el mateix... Com entraràs a una colla de cultura popular o una coral si no es poden fer ni assajos ni actuacions? Hi ha moltes associacions que tenen un relleu important, sobretot coincidint amb el canvi de curs o temporada, entra i surt gent, amb una dinàmica de compensació prou equilibrada. Però ara, té sentit integrar-te de nou a una associació o, encara més, crear-ne una de nova? Quantes associacions no es crearan!

En un moment de prioritzar la salut comunitària i la represa econòmica, pot semblar que l’associacionisme que sigui de l’àmbit d’intervenció social no sigui essencial, però en canvi l’associacionisme globalment sí que és essencial, i molt, en la vertebració de la comunitat. Si la comunitat i la cooperació des de baix, com diuen molts, és per on ha d’anar la sortida a la crisi, les associacions hauran de ser fer més fortes que mai.

Doncs bé, la proposta, igual que la que ha de fer el conjunt de la societat es bastant fàcil de dir i molt difícil de fer. Tenir a la vegada tres mirades, una en el present immediat, manteniment del contacte i si és possible adaptació de les activitats de l’associació cap a fins solidaris. Una altra en el futur a mig termini, estudiant i preveient adaptar les activitats pròpies als ritmes del desconfinament. I finament, una a llarg termini, per reforçar l’associacionisme i els seus valors de cooperació comunitària en una societat que pot tenir temptacions de tornar a l’autoritarisme i a l’obediència acrítica.

Paral·lelament als pedaços i a les solucions per als propers 15 dies tant necessaris, construïm petits oasis de reflexió, que ens permetin imaginar escenaris i estratègies per a noves normalitats on les abraçades i les agrupacions de gent no siguin tant possibles. L’associacionisme potser no és tant essencial a curt termini com altres realitats, però la xarxa comunitària si que ho és per assegurar una societat plenament responsable i autogestionada. Espais de reflexió, de compartir bones pràctiques d’aquests temps que poden ser dins de les pròpies associacions, o encara molt millor, aprofitant espais col·lectius com xarxanet.org. Fem-ho col·lectivament, perquè hi ha milers d’associacions i els reptes són compartits!