Oriol Miró: “Parlem d’educació: no podem fer experiments, l’alumnat ha de sortir format”

“Gràcies a AulaViva, hem reduït la burocràcia i hem millorat les nostres competències digitals de manera significativa”, diu la Laia Puig, especialista en Innovació Pedagògica, en un testimoni que recull el web d’AulaViva. Aquesta iniciativa es presenta com un espai d’acompanyament per a docents i centres que volen millorar la seva pràctica educativa i fer un ús més útil de les eines digitals. Al darrere, hi ha un grup de professors d’FP que han detectat una necessitat compartida: la formació digital del professorat sovint és massa genèrica i poc connectada amb la realitat de l’aula d’FP.

Parlem amb l’Oriol Miró Toran, professor d’FP i un dels impulsors d’AulaViva, sobre els buits de la formació digital, l’allau d’eines d’intel·ligència artificial i la necessitat d’incorporar la tecnologia a l’aula amb criteri pedagògic.

Per què heu creat AulaViva?

AulaViva neix d’un grup de professors d’FP, principalment de les famílies d’informàtica, comerç i administració. El punt de partida és una necessitat que detectem com a docents: sovint la formació i el reciclatge del professorat no responen del tot al que voldríem trobar, especialment en l’àmbit de l’FP. Hi ha molta oferta formativa genèrica o molt enfocada a primària, però menys espais pensats des de la realitat concreta de l’aula d’FP.

A partir d’aquesta necessitat d’autoformar-nos, compartir coneixements i posar en comú recursos, va sorgir la idea d’impulsar AulaViva: un espai per formar-nos, aprendre entre iguals i ajudar altres docents des d’una mirada pràctica, propera i connectada amb el dia a dia de l’aula.

Què trobeu a faltar en la formació que s’ofereix al professorat d’FP?

Com a docents d’FP, dins del conjunt del professorat, som una minoria i, a més, som perfils molt especialitzats. Cada família professional té necessitats diferents, els informàtics en tenim unes i els sociosanitaris, unes altres molt diferents. A l’FP és molt important estar connectats amb l’empresa i amb el teixit empresarial, perquè l’alumnat, entre primer i segon, ja comença a treballar a l’empresa.

Teniu unes necessitats molt específiques.

És clar, nosaltres ens hem de reciclar constantment. No pot ser que, després de quinze anys fent classe, continuï explicant el mateix que explicava fa deu anys. Però sovint ens trobem amb formacions reglades que no sempre responen a aquestes necessitats o sobre qüestions molt generals. També és un tema de modes. Al final, el que necessitem són formacions més específiques i més connectades amb la realitat de l’FP.

És una qüestió de metodologia?

El problema no és tant la metodologia. Jo crec que, en general, està bé. De fet, això que ara a secundària es presenta com una novetat, el treball per projectes o per productes, a l’FP ja fa molts anys que ho fem. Entenc que, si Educació organitza una formació digital, dediqui hores a explicar com funciona el Canva, el Google Drive o altres eines generalistes. Amb tot, potser hi ha professorat d’informàtica que necessita coses molt més específiques, com administrar xarxes d’ordinadors o desenvolupar aplicacions mòbils.

Ho reclama aquesta connexió tan directa amb el món professional.

Sí, totalment. Jo soc informàtic, però sempre m’ha interessat molt el màrqueting i he seguit emprenedors i gent que comparteix projectes i idees noves. Sovint veus alguna cosa i penses: això com s’ha fet? Ho podríem provar de replicar a l’aula? Aquesta connexió és molt potent a l’FP. A més, quan portes aquestes idees a classe i les converteixes en un projecte, enganxes l’alumnat. I, alhora, també t’animes tu com a docent, perquè veus que allò que expliques té una aplicació directa.

Com voleu fer arribar aquest coneixement des d’AulaViva?

Ara mateix, ens organitzem sobretot a partir del coneixement que ja tenim com a docents i de les demandes que ens arriben. Com a professors, sovint ja ens passa que un centre ens demana una formació perquè hem utilitzat una eina concreta, per exemple la IA. És bastant habitual que les escoles preguntin com la poden utilitzar o com la poden detectar. I aquí has d’explicar que no es tracta tant de detectar-la, com de veure en quins casos pot funcionar bé. 

La idea d’AulaViva és traspassar aquest coneixement més enllà del claustre. Si faig una reunió al meu centre, potser arribo a quatre o cinc persones. Però si penjo un article, faig un blog, preparo un curs o gravo un vídeo, puc arribar a molta més gent. Es tracta d’intentar que allò que sabem i que ja compartim entre docents pugui tenir més recorregut.

Aquest intercanvi entre professorat ja funciona en alguns àmbits, encara que sigui de manera informal.

Sí, es tracta d’agafar allò que ja compartim entre docents, però fer-ho arribar més enllà del departament o del centre. Els professors d’informàtica, per exemple, tenim un grup de Telegram a escala de Catalunya on som més de cinc-cents docents. Si arriba un professor nou i té dubtes sobre un mòdul, pot compartir-ho al grup i segurament quatre o cinc persones li respondran. Sovint ja hi ha recursos fets de tots els mòduls, materials per començar o documents públics que et poden servir de base.

Com distingiu una eina realment útil d’una que, al final, només afegeix feina?

Ho mirem sobretot pel recorregut que té l’eina. Per exemple, si ara busques a Google coses com les vuit eines que et salvaran, segurament et sortirà el Kahoot. I està bé, s’ha utilitzat molt aquests últims anys, però al final no deixa de ser un tipus test amb quatre opcions, un sistema gamificat de puntuació i un rànquing. Els alumnes t’ho demanen, en fas uns quants i al cap d’un temps també se’n cansen.

Aquestes eines han de resoldre necessitats concretes.

És clar, potser t’interessa més aprendre a fer servir Moodle per crear qüestionaris automàtics que no pas quedar-te amb una eina més vistosa com Kahoot, si el que vols no és fer només deu preguntes, sinó una bateria de dues-centes i que cada alumne en rebi vint d’aleatòries i diferents de les del company, amb autocorrecció. Al final, les eines són recursos. El punt de partida és que el professor és l’especialista i qui coneix la matèria. A partir d’aquí, utilitzar una eina pot ser fàcil si realment respon al que necessites.

També hi ha docents que senten que la tecnologia ha entrat massa de pressa a l’aula i sense prou debat pedagògic. 

És normal que hi hagi resistències. Però no és una cosa que passi només a l’educació o dins l’aula, sinó a tota la societat. Jo, com a pare, també he de vigilar què fa la meva filla amb el mòbil. És responsabilitat meva. Tinc el Family Link, controlo el temps d’ús, a quines aplicacions entra o quines s’instal·la. Quan et presenten una eina nova que no coneixes, és normal que hi hagi desconeixement i que la primera reacció sigui de rebuig. Però no tot és bo ni tot és dolent. Cal mirar-ho amb criteri.

Quins criteris bàsics hauria de tenir qualsevol docent abans d’incorporar una eina digital a classe?

Primer de tot, provar-la i tenir temps per fer-ho bé. No pot ser que vegis una eina en un TikTok, a Instagram o en un reel i pensis que l’endemà ja la portaràs a l’aula. Al principi de curs fem una programació i planifiquem què treballarem. Doncs amb les eines digitals hauria de passar una mica el mateix: veure si aquella eina encaixa en una activitat, en quin tema pot tenir sentit i en quin no. Al final, és sentit comú.

Tens un perfil tècnic i has treballat força amb eines d’intel·ligència artificial. Quin paper pot tenir la IA a l’educació i quins riscos cal tenir presents?

Tinc un perfil bastant tècnic i intento explicar aquestes eines d’una manera més comunicativa. Riscos n’hi ha, i bastants. Jo ja vaig començar amb el GPT-2, el primer que permetia treballar en castellà. També el vaig començar a utilitzar per generar tests: en lloc de fer vint preguntes, en feia dues-centes, i així cada alumne podia tenir preguntes diferents.

El risc és deixar-se arrossegar per la novetat?

Al principi, quan apareix una eina nova, sempre tendeixes a fer-ne un ús excessiu. Després t’adones que potser has de fer un pas enrere, perquè els coneixements no sempre s’assenten. Parlem d’educació: no podem fer experiments, l’alumnat ha de sortir format. Jo seré el primer a provar totes les eines, perquè ja ho faig, però després cal veure molt bé què té sentit portar a l’aula i què no.

Ara mateix hi ha una allau d’eines d’IA. No deu ser fàcil destriar el gra de la palla.

Moltes d’aquestes eines, tècnicament, són wrappers, és a dir, fan d’intermediàries entre tu i el ChatGPT de torn. Tu li demanes una presentació, l’eina genera un prompt pel mig, et crea la presentació i te la mostra. Tens Gamma o qualsevol eina d’aquest tipus. Jo en tinc bastantes de pagament, també. Van de pressa i fan productes molt visuals, però si tens el coneixement també pots reproduir-ho o generar els teus propis documents i materials per a l’aula. Amb Gemini, per exemple, que el tenim al Departament, ho podem fer bé. 

El que passa també és que crear aquestes eines que surten cada setmana és molt rendible com a producte. Treus una eina, fas una mica de promoció i en un mes o mes i mig ja l’has amortitzat. Potser d’aquí a dos mesos ningú se’n recorda, però tu ja has cobrat. Per això també hi ha aquesta allau.

A partir de la teva experiència, quin missatge donaries a un docent que vol incorporar eines digitals, però no sap per on començar?

Primer de tot, curiositat. Provar, provar i provar. Per internet o en moltes ponències hi ha gent que fa el seu discurs, però després els escoltes un any rere l’altre i utilitzen la mateixa presentació. T’enduràs decepcions amb moltes eines, segur, però amb el teu coneixement com a professor o com a especialista en una àrea, sempre pots trobar alguna eina que t’ajudi, et complementi o et faci anar més ràpidament.

Això és molt propi del món informàtic, sempre hi ha aquest hype, tot són novetats i cada setmana sembla que hagi de canviar el món. Cal anar provant coses constantment, però amb interès, motivació i ganes d’investigar. Al final, en el dia a dia, acabes utilitzant dues o tres eines que realment et van bé.

Com t’imagines el futur d’AulaViva?

Me l’imagino com un espai on hi hagi molts professors comunicant-se, treballant entre ells i intercanviant coneixements. Una associació que no depengui només de nosaltres, sinó que pugui funcionar com una xarxa. No una xarxa social, però sí un espai de trobada i de resolució de problemes, on el professorat pugui compartir allò que sap i ajudar altres docents.