Xavier Aldekoa: "Àfrica, abans de conèixer-la, s’ha de somiar"

Perquè vas decidir marxar a viure a l’Àfrica?

Des de petit he sentit una atracció especial pel continent africà. Tinc records saltejats. Primer van ser els contes per anar a dormir que ens explicava el meu pare, que eren llibres com El Quijote, El viejo y el mar o Un capitán de quince años. En el de Julio Verne surt un passatge on el protagonista descobreix l’Àfrica que em fascinava. Després va venir la fascinació pels animals per un llibre a casa de la meva àvia sobre fauna africana que llegia cada cop que, per Reis, anàvem a casa seva. Recordo una època de llegir i rellegir la història de les exploracions i devorar la feina de periodistes que havien estat allà (Miguel Gil, Gervasio Sánchez, Jon Lee Anderson, Ryszard Kapuscinsky, Bru Rovira...).

La Universitat en la que vaig fer més el "ganso" que una altra cosa, em va servir per comprendre que era indispensable, quasi un deure, intentar entendre el món. I que, com a periodista, havia de llegir com si m’hi anés la vida, perquè m’hi anava. Mai he abandonat del tot les fascinacions pel desconegut o per la natura de quan era petit, però poc a poc em vaig anar interessant per la història, les cultures, els temes socials i, en definitiva, les persones.

Què t’atreia del continent?

M’atreuen les coses que desconec. Per intentar entendre-les i explicar-les bé. El continent és enorme i divers, i volia explicar-lo. Mai he tingut una vocació d’aventura. Lògicament no m’agrada estar quiet, però al llibre dic que per el viatger, ell és el centre de la seva experiència; i està bé; però el reporter ha de posar l’accent en els altres. Així ho entenc. A l’Àfrica, generalitzant massa, tinc la sensació que encara queden societats que es mouen per valors i no per interessos, cada cop menys, però. I també que és un continent transparent i humà, que et mostra sense embuts el millor i també el pitjor dels èssers humans.  

Tu assegures que Àfrica no existeix. Qui són els africans? Què en podem aprendre d’ells?

Són persones amb nom i cognom. Que tenen una història, una manera de fer, unes alegries i unes tristors, que somien, lluiten, maten i són explotats. Que ballen, riuen i ploren. Què en podem aprendre d’ells? Crec que les estructures socials, algunes de milers d’anys d’antiguitat, d’algunes cultures africanes, són molt interessants. Els himba de la frontera de Namíbia i Angola, tenen sempre al centre de la vil·la el foc sagrat. Quan hi ha sequera, es reuneixen els ancians al voltant del foc i pregunten als ancestres què han de fer i a on han d’anar a buscar aigua i herba pels animals. Més enllà del concepte espiritual, és força inteligent que una societat, en un moment crític, deixi tranquils als més experts i savis perquè reflexionin i parlin entre ells i trobin la millor sortida al problema, no?

Els pigmeus de les selves de Camerún i Gabón, per exemple, no tenen el concepte de líder. Les dones i homes tenen una posició social similar i només hi ha liders puntuals relacionats amb les seves habilitats: el millor caçador lidera en el moment de la caça, qui més coneix les plantes lidera la recol·lecció, etc. Quan troben mel, deixen una mica per si hi ha un altre grup nòmada que passa per allà. Amb els dos pobles vaig tenir la sensació que en referir-nos a ells com a pobles atrassats no fem més que posar en evidència una actitud de superioritat ignorant.

I ells què poden aprendre de nosaltres?

Molt també. Algunes de les civilitzacions més importants van nèixer a Europa. Grècia, Roma... L’exigència social cap al governant, com a garant de les necessitats i drets dels ciutadans, és una fita enorme. Les xarxes de seguretat social, educació, jubilació... i els sistemes que els fan possibles. La recaptació d’impostos com a contracte social per facilitar la vida de tots. Els drets humans. Nosaltres (per dir Europa o societat occidental) som imperfectes i hem estat protagonistes d’abusos imperdonables al llarg de la història, però també responsables d’algunes de les estructures d’estat, expressions culturals, avenços tecnològics i xarxes socials menys imperfectes de la història.

Xarxanet.org és un portal que ens dediquem a l’associacionisme i el voluntariat. Existeix un teixit associatiu al món africà tal i com l’entenem nosaltres?

La família sobretot. A la majoria de països, la família s’estén a cosins, tiets i fins i tot amics propers. Quan algú aconsegueix alguna cosa, té la responsabilitat d’ajudar els seus. Algunes societats porten això a l’extrem. Els san o bosquimans del Kalahari, un dels pobles més antics de l’Àfrica, no entenen el concepte de propietat. Si algú necessita un ganivet, va a la vil·la on n'hi ha un i l’agafa. I algú li agafarà a ell algun dia perquè el necessitarà. En aquest teixit familiar, la dona és el pilar més important. És qui manté la corda ferma quan tot se’n va a la merda al voltant. I són el fil més fiable a més: si en el pitjor moment a una mare li dones la possibilitat de que els seus fills no passin gana, agafarà aquesta oportunitat amb les dues mans. No hi ha res més fiable que això.

Acabes de publicar Oceano Àfrica que ja va per la quarta edició. Quina creus que ha estat la clau de l’èxit?

Per la cinquena! Molt content i agraït, sincerament. No sé si és èxit que la gent se’l compri si no més aviat que agradi, però molta gent m’ha escrit o dit que li ha agradat molt. Gràcies! Suposo que també per molta gent l’Àfrica és una cosa especial a la seva vida. Jo he intentat ser honest i donar el protagonisme a la gent i no a mi, que jo estic allà perquè vull i sóc la persona menys important de les històries. No sé el secret, però jo m’ho he passat molt bé aprenent, vivint i escrivint.  

Amb el gran material que deus tenir i vist l’èxit del primer. Et planteges fer-ne un altre?

Vaig descartar moltíssimes històries o països a Océano África. A Sudàfrica portava vivint 5 anys i només hi ha un capítol, no surten països on he estat diverses vegades i tinc anècdotes i experiències com Costa d’Ivori, Senegal, Benín, Etiòpia, Burkina Faso, Namibia, Seychelles, Gabón o Sierra Leona, per dir alguns. Però crec que a la vida el moment de cada cosa és important. L’editorial ja m’ha dit que voldrien que publiqués un altre ja, però aquest tipus de llibres s’han de viure primer, sense pressa. Jo vull aprendre més, viure més i conèixer més gent per poder explicar millor les coses. Còrrer ara perquè el primer llibre ha anat bé crec que seria un error. Si l’escric, que valgui la pena, que almenys sigui honest i compromès amb la meva forma de fer les coses.

Si algú ha de viatjar a algun país africà per primera vegada, què o quin li recomanaries?

Qualsevol pel qual se senti atret. Escric al llibre que l’Àfrica, abans de conèixer-la, s’ha de somiar. Doncs on et porti aquest somni. Hi ha països més acondicionats pel turisme (Senegal, Kènia, Tanzània, Namibia o Sudàfrica) però segur que en tots tothom es trobarà gent disposada a obrir-los els braços i, si li dediquen una mica de temps i interès, fins i tot les portes de casa seva.

I si es tractés d’anar a fer un camp de treball o un projecte de voluntariat?

Les emergències són dures i cal experiència. Les crisis de fam, epidèmies o guerres exigeixen que, qui hi va, sàpiga ser útil i no un estorb. I són dures. La resta de projectes més socials o educatius crec que no es definexien tant pel país si no pel què i com. Crec que un camp de treball o un projecte de voluntariat (o de fet tot a la vida) cal que un s’ho cregui. Que pensis que allò és el que vols fer, és com s’ha de fer i et mors de ganes de fer-ho el millor que puguis. Si és amb passió, doncs, a on sigui de l’Àfrica, del teu país o del teu barri.