La Ciutat Invisible: 10 anys d’autogestió transformadora a Sants

La Ciutat Invisible és més que una llibreria. És bressol de poder popular al carrer Riego del barri barceloní de Sants. Així es va poder palpar a la festa del 10è aniversari que la cooperativa autogestionària va celebrar dissabte passat. “Lluitem diàriament per una geolocalització que defuig de la Barcelona turística, des d’una Barcelona combativa amb propostes sorgides de la comunitat”, segons Elba Mansilla, secretària de la cooperativa, responsable de la botiga i una de les impulsores del projecte. Periodista de formació, l’Elba ens acosta a les tripes d’aquest projecte consolidat al barri i als Països Catalans, pel seu model de gestió i capacitat d’incidència social, solidària i col·laborativa.

D’on sorgeix la necessitat de crear la cooperativa autogestionària?

Les persones que vam promoure el projecte ens coneixíem d’assemblees estudiantils de la UAB , al voltant d’Alternativa Estel, i dels centres socials ocupats la Hamsa (1996) i Can Vies (1997). El punt d’inflexió va arribar amb la criminalització dels moviments socials de Barcelona en la manifestació antifeixista del 12 d’octubre de 1999, moment en el que es van estrènyer els vincles entre els diversos col·lectius que vam confluir-hi.  La repressió té aquest component aglutinador. Havent après de les inclemències de l’ocupació i dels reptes de l’autogestió, alguns de nosaltres vam formar part de l’Associació Cultural Arran, una experiència d’associacionisme i autoocupació que proveïa de serveis i infraestructura entitats, organitzacions i associacions d’àmbit local. En aquest espai hi convivien un bar, una llibreria i distribuïdora de material crític, un taller de serigrafia i un centre de documentació. Passats 3 anys, l’increment de l’activitat i l’evolució del projecte ens van fer veure la necessitat de plantejar-nos un canvi d’ubicació i un nou marc laboral que, recollint l’experiència de l’associació, pogués agafar una empenta que possibilités la constitució d’una cooperativa de treball associat. Vam dissoldre Arran i va néixer La Ciutat Invisible.

Com es reconverteix una antiga drogueria en llibreria, botiga de roba, aula mèdia i centre de documentació?

Concentrant diverses inquietuds amb una mateixa voluntat final: construir alternatives laborals al treball assalariat i precari imposat pel sistema econòmic capitalista. La nostra activitat està dirigida a crear i difondre continguts crítics que impulsin processos de transformació política i social. Així és que com a pas natural, vam passar de ser una associació a impulsar la cooperativa. Van ingressar nous membres al projecte i ens vam instal·lar a l’actual local en aquest triangle de Sants, com a epicentre del barri. La ubicació no és aleatòria, té un sentit; des d’aquest nucli de la xarxa associativa del barri lluitem diàriament per una geolocalització que defuig de la Barcelona turística, des d’una Barcelona combativa amb propostes sorgides de la comunitat. Hem instal·lat la nostra barricada vora el Parc de l’Espanya Industrial, amb la lluita obrera de taló de fons.

Així, vàreu comptar amb aliats al barri des de l’inici.

Per engegar l’activitat vàrem comptar amb l’assessorament d’un cooperativista veterà del barri, en Ferran Aguió, que ens va orientar en els primers passos, i amb el finançament de Coop 57. Assolit el finançament necessari, a través de les aportacions dels socis i mini crèdits personals, el 2005 vam posar en marxa la cooperativa i, més tard, vam obrir la botiga. 


 

“Som una generació d’activistes de finals dels 90 que vàrem trencar amb els consensos de la Barcelona preolímpica”

 

Quina diagnosi feu del sector editorial i quina és la vostra voluntat dins del  gremi?

En els últims anys, Barcelona ha perdut unes dues-centes llibreries. Només sobreviuen les llibreries especialitzades. Com a llibreters volíem recuperar un gremi que està en perill d’extinció. És un ofici minvat pels lloguers abusius i pels marges comercials estrets. A més, el sector editorial -i sobretot, les distribuïdores- viu immers en una lògica de concentració empresarial. Tot plegat una combinació de factors mortal. Per aquest motiu volem ser una llibreria de fons, no tant encarada a les novetats. Ens hem especialitzat en teoria crítica, memòria social, feminismes, resistències, estudis urbans, novel·la gràfica, poesia... En definitiva, hem obert mercat a propostes marginades en una Catalunya que, cada cop més, s’està acostumant a l’autoedició. Nosaltres ens nodrim i estem agermanats amb projectes singulars com Contrabandos (Associació d’editors independents de llibre polític), La Caníbal (llibreria i cooperativa editorial) o Aldarull (llibreria especialitzada en anarquisme). Som una generació d’activistes de finals dels 90 que vàrem trencar amb els consensos de la Barcelona preolímpica. I seguim teixint complicitats arreu: Traficantes de Sueños, El Lokal, Virus Editorial o Tigre de paper.  Són projectes que s’entenen com a dispositiu de transformació i punt de trobada als barris. Demostren que els discursos contrahegemònics han guanyat.

Feu d’engranatge entre lectors i autors?

La Ciutat Invisible és un espai comunitari, de constant relació entre lectors i escriptors. No és estacional. Acollim iniciatives de lectors que enriqueixen i donen sentit al projecte. D’aquesta manera, habilitem canals de formació, assessorament cooperatiu, recerca social, rutes urbanes, intervenció comunitària... La frontera entre lector i escriptor és desdibuixada; els propis autors van ser els qui van proposar, per exemple, la Nit Poètica a la fresca, i ja en portem cinc!

Els lectors d’avui són més exigents?

Ningú es creu que vivim al millor món dels possibles. El 15-M va canviar la virtualitat neoliberal i els lectors busquen, més que mai, discursos crítics. Ara la gent s’ho rumia més a l’hora de triar la seva forma de vida. Cerca espais més amables, menys predadors de la societat; i és en aquests espais que volem incidir per obrir-nos portes a l’esperança i satisfer aquesta set de formació. Per això oferim cursos i tallers a la nostra sala polivalent (annexa a la llibreria), per exemple, d’apoderament per a dones, homes que treballen la seva masculinitat, cursos de primers auxilis per nadons, etc.

“Seguim tenint molt clar que el barri és el nostre origen i el nostre destí”

Quin balanç feu, en aquests 10 anys, de la vostra identitat cooperativa? Reptes de futur de les invisibles?

Seguim tenint molt clar que el barri és el nostre origen i el nostre destí. És l’ecosistema del desenvolupament orgànic de la nostra activitat; per tant, seguim apostant pel cooperativisme autogestionari. Ara bé, el model de creixement està obert a debat permanent. Actualment, La Ciutat Invisible la formen cinc sòcies i tres treballadores a mitja jornada. Totes som companyes, prescindim de jerarquies. I ara estem en ple traspàs per ajustar possibles problemes orgànics. Volem assolir sostenibilitat en les jornades laborals, adaptar-les a les noves necessitats dels integrants de la cooperativa, en termes justos per les diferents necessitats familiars, de creixement personal i de recerca. Seguim essent persones inquietes en diverses vessants, pel que cal modelar el projecte en funció de l’estructura de l’equip, no al revés. El replantejament permanent forma part de l’ADN del moviment cooperatiu; aquest no pot estar encapsulat i regenerar nous modus operandi suposa un desafiament. Defugim de la voluntat crematística de l’empresa convencional.

En recerca i assessorament, per exemple, creiem que és important anar compassant els recursos que generem de forma autònoma, amb els projectes amb convenis amb municipis i universitats. Ens marquem no tenir més ingressos institucionals dels que generem pròpiament per no dependre de l’administració. D’altra banda, com a topall intern, volem incorporar més dones a l’equip. I, sense voluntat immediata, voldríem canviar d’ubicació per una qüestió d’espai, però ens encanta la localització, i per ara, ens hi quedarem.